2.3 VI-INFERN

CANT  VI

Al tercer cercle de l’infern troben els golafres, entre el quals destaca Ciacco, que profetitzarà els conflictes polítics  de Florència.

1 Al tornar de la mente, che si chiuse dinanzi a la pietà d'i due cognati, che di trestizia tutto mi confuse, 2 novi tormenti e novi tormentati mi veggio intorno, come ch'io mi mova e ch'io mi volga, e come che io guati. 3 Io sono al terzo cerchio, de la piova etterna, maladetta, fredda e greve; regola e qualità mai non l'è nova. 4 Grandine grossa, acqua tinta e neve per l'aere tenebroso si riversa; pute la terra che questo riceve. 5 Cerbero, fiera crudele e diversa, con tre gole caninamente latra sovra la gente che quivi è sommersa. 6 Li occhi ha vermigli, la barba unta e atra, e 'l ventre largo, e unghiate le mani; graffia li spirti ed iscoia ed isquatra. 7 Urlar li fa la pioggia come cani; de l'un de' lati fanno a l'altro schermo; volgonsi spesso i miseri profani. 8 Quando ci scorse Cerbero, il gran vermo, le bocche aperse e mostrocci le sanne; non avea membro che tenesse fermo.

Quan em tornà el coneixement, perdut per la pena que em feien els cunyats que m’havia trobat tot de tristesa, al meu voltant vaig veure més turments i més gent turmentada, allà on anava, on em girava, i on posava els ulls. Ja sóc al tercer cercle, el de la pluja eterna, maleïda, dura i freda: no altera mai el ritme o la natura. És un diluvi d’aigua bruta, neu i granís gros per l’aire tenebrós; i la terra que el rep fa gran pudor. Cerber, bèstia cruel i monstruosa, amb tres goles, lladra com un ca Sobre la gent colgada en aquest fang. Té els ulls vermells, la barba oliosa i negra, El ventre gros i les mans amb grans ungles; arrapa els esperits, escorça, estripa. La pluja els fa udolar com a gossos; amb un altre costat volen cobrir-se l’altre, girant sense parar, pobres profans. Quan en veié Cerber, cuc repel·lent, va obrir la boca i ensenya els ullals; cap membre del seu cos no estava quiet.

9 E 'l duca mio distese le sue spanne, prese la terra, e con piene le pugna la gittò dentro a le bramose canne. 10 Qual è quel cane ch'abbaiando agogna, e si racqueta poi che 'l pasto morde, ché solo a divorarlo intende e pugna, 11 cotai si fecer quelle facce lorde de lo demonio Cerbero, che 'ntrona l'anime sì, ch'esser vorrebber sorde. 12 Noi passavam su per l'ombre che adona la greve pioggia, e ponavam le piante sovra lor vanità che par persona. 13 Elle giacean per terra tutte quante, fuor d'una ch'a seder si levò, ratto ch'ella ci vide passarsi davante. 14 «O tu che se' per questo 'nferno tratto», mi disse, «riconoscimi, se sai: tu fosti, prima ch'io disfatto, fatto». 15 E io a lui: «L'angoscia che tu hai forse ti tira fuor de la mia mente, sì che non par ch'i' ti vedessi mai. 16 Ma dimmi chi tu se' che 'n sì dolente loco se' messo, e hai sì fatta pena, che, s'altra è maggio, nulla è sì spiacente». 17 Ed elli a me: «La tua città, ch'è piena d'invidia sì che già trabocca il sacco, seco mi tenne in la vita serena.

Llavors el meu guia allargà les mans i, omplint-se-les amb gran grapats de terra, la llançà dins les goles anhelants. Com el gos afamat que està lladrant i quan mossega la menjussa es calma, ocupat en l’esforç de devorar, així van fer les tres cares immundes del dimoni Cerber, que atordeix tant els esperits, que voldrien ser sords. Passàvem entre ombres que doblega La dura pluja, tot posant els peus Sobre espectres buits amb figura humana. Jeien totes per terra, excepte una que incorporà el cos i es quedà asseguda quan ens va veure passar per davant. “Oh tu, que et porten per aquest infern”, em va dir, “reconeix-me, si és que pots: Tu va ser fet abans que jo desfet.” Jo li vaig dir: “El turment que pateixes potser fa que no et puga recordar, i em sembla com si no t’hagués vist mai. Però digues qui ets tu, que has caigut en aquest lloc tan trist, i amb una pena tan repugnant, sense ser la pitjor.” I ell: “La teua ciutat, la que està plena de tanta enveja que ja vessa el sac, em va tenir com a veí en la vida.

18 Voi cittadini mi chiamaste Ciacco: per la dannosa colpa de la gola, come tu vedi, a la pioggia mi fiacco. 19 E io anima trista non son sola, ché tutte queste a simil pena stanno per simil colpa». E più non fé parola. 20 Io li rispuosi: «Ciacco, il tuo affanno mi pesa sì, ch'a lagrimar mi 'nvita; ma dimmi, se tu sai, a che verranno 21 li cittadin de la città partita; s'alcun v'è giusto; e dimmi la cagione per che l'ha tanta discordia assalita». 22 E quelli a me: «Dopo lunga tencione verranno al sangue, e la parte selvaggia caccerà l'altra con molta offensione. 23 Poi appresso convien che questa caggia infra tre soli, e che l'altra sormonti con la forza di tal che testé piaggia. 24 Alte terrà lungo tempo le fronti, tenendo l'altra sotto gravi pesi, come che di ciò pianga o che n'aonti. 25 Giusti son due, e non vi sono intesi; superbia, invidia e avarizia sono le tre faville c'hanno i cuori accesi». 26 Qui puose fine al lagrimabil suono. E io a lui: «Ancor vo' che mi 'nsegni e che di più parlar mi facci dono.

Vosaltres, ciutadans, em dèieu Ciacco: i  pel pecat de gola, tan nociu, ja veus que flac estic sota la pluja. I jo, ànima culpable, no estic sola: totes aquestes tenen pena igual per una culpa igual.” I va callar. I jo vaig contestar: “Ciacco, la teua dissort em pesa tant que em fa plorar; però digues, si ho saps, on pararan els ciutadans de la ciutat partida; si hi ha algun just; i digues-me la causa de la discòrdia tan gran que l’assalta.” I ell a mi: “Després de llargues bregues, vindrà la sang, i la part més salvatge bandejarà l’altra amb ofensa indigna. Després, aquest partit haurà de caure abans de tres sols, i pujarà l’altre amb l’ajuda de qui ara intriga i dubta. Durant molt de temps mantindrà el front ben alt, oprimint l’altre sota un jou pesant per molt que ploren de tan gran vergonya. De justos, n’hi ha dos, i no els escolten; la supèrbia, l’enveja i l’avarícia són tres espurnes que han encés els cors.” Ací acabà el seu llastimós discurs. I jo: “Encara vodria saber més coses: torna a parlar, fes-ho com un favor.

27 Farinata e 'l Tegghiaio, che fuor sì degni, Iacopo Rusticucci, Arrigo e 'l Mosca e li altri ch'a ben far puoser li 'ngegni, 28 dimmi ove sono e fa ch'io li conosca; ché gran disio mi stringe di savere se 'l ciel li addolcia o lo 'nferno li attosca». 29 E quelli: «Ei son tra l'anime più nere; diverse colpe giù li grava al fondo: se tanto scendi, là i potrai vedere. 30 Ma quando tu sarai nel dolce mondo, priegoti ch'a la mente altrui mi rechi: più non ti dico e più non ti rispondo». 31 Li diritti occhi torse allora in biechi; guardommi un poco e poi chinò la testa: cadde con essa a par de li altri ciechi. 32 E 'l duca disse a me: «Più non si desta di qua dal suon de l'angelica tromba, quando verrà la nimica podesta: 33 ciascun rivederà la trista tomba, ripiglierà sua carne e sua figura, dirà quel ch'in etterno rimbomba». 34 Sì trapassammo per sozza mistura de l'ombre e de la pioggia, a passi lenti, toccando un poco la vita futura; 35 per ch'io dissi: «Maestro, esti tormenti crescerann' ei dopo la gran sentenza, o fier minori, o saran sì cocenti?».

Farinata i Tegghiaio, homes tan dignes, Iacopo Rusticucci, Arrigo i Mosca, i altres que pretenien obrar bé, digues-me on són i on els podré trobar: que tinc desig de saber si ara tasten la mel del cel o el verí de l’infern.” I ell: “Són amb les ànimes més negres; diferents culpes els han dut al fons: si baixes prou avall, els podràs veure. Però quan tornes a la dolça terra, et pregue que em recordes entre els vius: no dic res més, ni a res més et responc.” Els seus ulls, que eren drets, es van fer guerxos; em va mirar un poc, inclinà el cap, i va caure amb tots els altres cecs. “No s’alçarà”, em va dir el meu guia, “fins a sentir al trompeta de l’àngel, quan vinga l’alt poder, enemic seu: cadascú reveurà la trista tomba, recobrarà la carn i la figura, i sentirà com un retruny etern,” Així passàrem la mixtura immunda de pluja i d’ombres, amb un pas molt lent, xarrant un poc de la vida futura. Llavors li vaig dir: “Mestre, aquests turments augmentaran després del gran judici, seran menors, o cremaran igual?”

36 Ed elli a me: «Ritorna a tua scïenza, che vuol, quanto la cosa è più perfetta, più senta il bene, e così la doglienza. 37 Tutto che questa gente maladetta in vera perfezion già mai non vada, di là più che di qua essere aspetta». 38 Noi aggirammo a tondo quella strada, parlando più assai ch'i' non ridico; venimmo al punto dove si digrada: quivi trovammo Pluto, il gran nemico.

I ell a mi: “Torna a la teua ciència que diu que, com més perfecta és la cosa, més sent el bé, i per tant el dolor. Tot i que aquesta gent maleïda mai no serà de veritat perfecta, el que els espera és més, i no menys.” Vàrem seguir aquell camí, voltant, Parlant de moltes coses que no dic. Arribàrem al punt on va baixant: hi vam trobar Plutó, el gran enemic.

2.3 V-INFERN

CANT  V

Al segon cercle de l’infern troben els luxuriosos, entre el quals destaca la història de Paolo i Francesca de Rímini.

1 Così discesi del cerchio primaio giù nel secondo, che men loco cinghia e tanto più dolor, che punge a guaio. 2 Stavvi Minòs orribilmente, e ringhia: essamina le colpe ne l'intrata; giudica e manda secondo ch'avvinghia. 3 Dico che quando l'anima mal nata li vien dinanzi, tutta si confessa; e quel conoscitor de le peccata 4 vede qual loco d'inferno è da essa; cignesi con la coda tante volte quantunque gradi vuol che giù sia messa. 5 Sempre dinanzi a lui ne stanno molte: vanno a vicenda ciascuna al giudizio, dicono e odono e poi son giù volte. 6 «O tu che vieni al doloroso ospizio», disse Minòs a me quando mi vide, lasciando l'atto di cotanto offizio, 7 «guarda com' entri e di cui tu ti fide; non t'inganni l'ampiezza de l'intrare!». E 'l duca mio a lui: «Perché pur gride? 8 Non impedir lo suo fatale andare: vuolsi così colà dove si puote ciò che si vuole, e più non dimandare».

Vaig descendir així del primer cercle al segon, que conté menor espai però major dolor, turments i planys. Allà hi ha Minos l’horrible, que gruny, i examina les culpes a l’entrada, jutja i disposa segons com s’enrotlla. Vull dir que, quan l’esperit mal nascut es troba al seu davant, tot ho confessa; i ell, que coneix molt bé tots els pecats, mira quin lloc de l’infern li pertoca, i s’enrotlla la cua tantes voltes com el nombre de graus que cal baixar. Sempre n’hi ha molts que esperen davant d’ell, i un darrere l’altre són jutjats: parlen, escolten i cauen avall. “Tu que véns a l’hospici de dolor”, em digué a mi Minos quan em veié, abandonant un moment el seu càrrec, “mira com entres, i de qui et refies, no t’enganye l’amplària del portal!” I el meu guia li diu: “Tu per què crides? Ha de passar fatalment, no t’hi poses, perquè així ho volen a dalt, on es pot allò que es vol, i no preguntes més.”

9 Or incomincian le dolenti note a farmisi sentire; or son venuto là dove molto pianto mi percuote. 10 Io venni in loco d'ogne luce muto, che mugghia come fa mar per tempesta, se da contrari venti è combattuto. 11 La bufera infernal, che mai non resta, mena li spirti con la sua rapina; voltando e percotendo li molesta. 12 Quando giungon davanti a la ruina, quivi le strida, il compianto, il lamento; bestemmian quivi la virtù divina. 13 Intesi ch'a così fatto tormento enno dannati i peccator carnali, che la ragion sommettono al talento. 14 E come li stornei ne portan l'ali nel freddo tempo, a schiera larga e piena, così quel fiato li spiriti mali 15 di qua, di là, di giù, di sù li mena; nulla speranza li conforta mai, non che di posa, ma di minor pena. 16 E come i gru van cantando lor lai, faccendo in aere di sé lunga riga, così vid' io venir, traendo guai, 17 ombre portate da la detta briga; per ch'i' dissi: «Maestro, chi son quelle genti che l'aura nera sì gastiga?».

Ara sí que comencen a sentir-se les notes doloroses; ja sóc dins i m’arriba l’impacte d’un gran plor. Vaig entrar en un lloc de llum, i que mugeix com la mar en tempesta quan és batuda per vents oposats. La ventada infernal, que mai descansa, arrossega amb violència els esperits, gira, colpeja, i no deixa parar. Quan arriben, portats pel vent horrible, arriben també els crits, els plors i els planys, i les blasfèmies del poder diví. Jo vaig comprendre que, a un turment així, són condemnats els pecadors carnals, els que sotmeten la raó al desig. Com les ales portant els estornells en temps del fred, en estols abundants, aquell buf duia els esperits dolents d’un costat a cap a un altre, amunt i avall; no els reconforta mai cap esperança ni de pena menor ni de descans. I com grues que cantes els seus lais, formant en l’aire una llarga filera, vaig veure com venien amb grans ais, unes ombres que duia la tempesta. Per això li vaig dir: “Mestre, qui són aquells que tant castiga l’aire negre?”

18 «La prima di color di cui novelle tu vuo' saper», mi disse quelli allotta, «fu imperadrice di molte favelle. 19 A vizio di lussuria fu sì rotta, che libito fé licito in sua legge, per tòrre il biasmo in che era condotta. 20 Ell' è Semiramìs, di cui si legge che succedette a Nino e fu sua sposa: tenne la terra che 'l Soldan corregge. 21 L'altra è colei che s'ancise amorosa, e ruppe fede al cener di Sicheo; poi è Cleopatràs lussurïosa. 22 Elena vedi, per cui tanto reo tempo si volse, e vedi 'l grande Achille, che con amore al fine combatteo. 23 Vedi Parìs, Tristano»; e più di mille ombre mostrommi e nominommi a dito, ch'amor di nostra vita dipartille. 24 Poscia ch'io ebbi 'l mio dottore udito nomar le donne antiche e ' cavalieri, pietà mi giunse, e fui quasi smarrito. 25 I' cominciai: «Poeta, volontieri parlerei a quei due che 'nsieme vanno, e paion sì al vento esser leggieri». 26 Ed elli a me: «Vedrai quando saranno più presso a noi; e tu allor li priega per quello amor che i mena, ed ei verranno».

“La primera d’aquests, de qui voldries saber alguna cosa”, va dir ell, “va ser emperadriu de moltes llengües. Tant s’enfonsà en el vici de luxúria, que féu lícits per llei tots els desigs per evitar els retrets que mereixia. És Semíramis, de la qual llegim que es casà amb Ninus, i el va succeir; regnà en terres on mana ara el Soldà. L’altra és la que es matà per massa amor; i va trair les cendres de Siqueu; després la luxuriosa Cleopatra. I veus Helena, per la qual hi hagué un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les que al final combaté contra l’amor. Veus Paris i Tristany”; i més de mil ombres m’anomena i mostrà amb el dit, que l’amor va separar de la vida. Quan el meu mestre em va dir aquells noms de cavallers i dames del passat, em vaig sentir ple de pena, torbat. “Poeta”, li vaig dir, “m’agradaria parlar amb aquells dos que vénen junts i que pareixen tan lleugers al vent”. I ella a mi: “Ja els veuràs quan seran més prop d’ací; llavors, els ho demanes per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.

27 Sì tosto come il vento a noi li piega, mossi la voce: «O anime affannate, venite a noi parlar, s'altri nol niega!». 28 Quali colombe dal disio chiamate con l'ali alzate e ferme al dolce nido vegnon per l'aere, dal voler portate; 29 cotali uscir de la schiera ov' è Dido, a noi venendo per l'aere maligno, sì forte fu l'affettüoso grido. 30 «O animal grazïoso e benigno che visitando vai per l'aere perso noi che tignemmo il mondo di sanguigno, 31 se fosse amico il re de l'universo, noi pregheremmo lui de la tua pace, poi c'hai pietà del nostro mal perverso. 32 Di quel che udire e che parlar vi piace, noi udiremo e parleremo a voi, mentre che 'l vento, come fa, ci tace. 33 Siede la terra dove nata fui su la marina dove 'l Po discende per aver pace co' seguaci sui. 34 Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende, prese costui de la bella persona che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende. 35 Amor, ch'a nullo amato amar perdona, mi prese del costui piacer sì forte, che, come vedi, ancor non m'abbandona.

Tan prompte com el vent els acostà, els vaig cridar: “Ànimes turmentades, veniu, parleu-nos, si ho teniu permés!” Com els coloms que, enduts pel seu desig, vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales quietes i alçades, per l’impuls que els guia, ells van eixir de l’estol on és Dido i, per l’aire maligne, s’acostaren: tan fort i ple d’afecte era el meu crit. “Criatura benèvola i amable que, per l’aire fosc, véns a visitar els qui tenyiren la terra de sang, si el rei de l’univers fóra amic nostre li pregaríem per la teua pau, ja que et fa pena el nostre horrible mal. Del que vulgueu escoltar i parlar, nosaltres parlarem i escoltarem mentre el vent calle, tal com ha fet ara. La terra on jo vaig nàixer és a prop d’aquella costa cap on baixa el Po per fer la pau amb els seus afluents. L’amor, que en cor gentil pren aviat, es va encendre en aquest, per la bellesa del meu cos; i és com una ofensa encara. L’amor, que obliga a més amor l’amat, m’atragué cap a ell amb tanta força que encara no m’ha abandonat, com veus.

36 Amor condusse noi ad una morte. Caina attende chi a vita ci spense». Queste parole da lor ci fuor porte. 37 Quand' io intesi quell' anime offense, china' il viso, e tanto il tenni basso, fin che 'l poeta mi disse: «Che pense?». 38 Quando rispuosi, cominciai: «Oh lasso, quanti dolci pensier, quanto disio menò costoro al doloroso passo!». 39 Poi mi rivolsi a loro e parla' io, e cominciai: «Francesca, i tuoi martìri a lagrimar mi fanno tristo e pio. 40 Ma dimmi: al tempo d'i dolci sospiri, a che e come concedette amore che conosceste i dubbiosi disiri?». 41 E quella a me: «Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice ne la miseria; e ciò sa 'l tuo dottore. 42 Ma s'a conoscer la prima radice del nostro amor tu hai cotanto affetto, dirò come colui che piange e dice. 43 Noi leggiavamo un giorno per diletto di Lancialotto come amor lo strinse; soli eravamo e sanza alcun sospetto. 44 Per più fïate li occhi ci sospinse quella lettura, e scolorocci il viso; ma solo un punto fu quel che ci vinse.

L’amor ens va dur a una sola mort, I a qui ens matà, l’espera la Caïna.” Això són les paraules que digueren. Sentint aquelles ànimes ferides vaig abaixar els ulls, mirant a terra, fins que el poeta preguntà: “Què penses?” Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai, quants pensaments dolços, i quants desigs, els van dur a un final tan dolorós!” Després, parlant ja amb ells, vaig afegir uns mots per dir: “Francesca, el teu turment em fa plorar de tristesa i pietat. Però en el temps d’aquells dolços sospirs, Amb quisn senyals, i com, va fer l’amor que coneguéreu els incerts desigs?” I ella a mi: “No hi ha dolor més gran que recordar un altre temps feliç en la misèria, i el teu mestre ho sap. Però si tens tant d’afany de saber l’origen i arrel del nostre amor, t’ho diré com qui alhora parla i plora. Un dia estàvem, per plaer llegint com s’encengué l’amor en Lancelot; estàvem sols, sense recel de res. Moltes voltes, la història que llegíem ens feia alçar els ulls i empal·lidir; i arribàrem al punt que ens va fer caure

45 Quando leggemmo il disïato riso esser basciato da cotanto amante, questi, che mai da me non fia diviso, 46 la bocca mi basciò tutto tremante. Galeotto fu 'l libro e chi lo scrisse: quel giorno più non vi leggemmo avante». 47 Mentre che l'uno spirto questo disse, l'altro piangëa; sì che di pietade io venni men così com' io morisse. E caddi come corpo morto cade.

quan vam llegir que els llavis desitjats eren besats per un amant tan alt, aquest, que no s’allunye mai de mi!, Em va besar la boca, tremolant. Galeot fou el llibre i el qui el va escriure. I aquell dia, no vam llegir ja més.” Mentre parlava així un dels esperits, l’altre plorava, i del dolor tan fort jo em desmaiava i em sentia morir. I vaig caure com pot caure un cos mort.