Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DIVINA COMÈDIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DIVINA COMÈDIA. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de novembre del 2013

2.3 VIII-INFERN



CANT  VIII
Al cercle cinqué i  parcialment el sisé es tracta del pecat de la ira, centrat en Filippo Argenti. El dimoni Flegiàs els rep i els passa amb  barca per una fangosa marjal que els conduirà a les portes de la ciutat de Dite, on comença l’infern inferior, seu dels pecats pitjors. Allà els hi barren el pas.  


1
Io dico, seguitando, ch'assai prima
che noi fossimo al piè de l'alta torre,
li occhi nostri n'andar suso a la cima
2
per due fiammette che i vedemmo porre,
e un'altra da lungi render cenno,
tanto ch'a pena il potea l'occhio tòrre.
3
E io mi volsi al mar di tutto 'l senno;
dissi: «Questo che dice? e che risponde
quell' altro foco? e chi son quei che 'l fenno?».
4
Ed elli a me: «Su per le sucide onde
già scorgere puoi quello che s'aspetta,
se 'l fummo del pantan nol ti nasconde».
5
Corda non pinse mai da sé saetta
che sì corresse via per l'aere snella,
com' io vidi una nave piccioletta
6
venir per l'acqua verso noi in quella,
sotto 'l governo d'un sol galeoto,
che gridava: «Or se' giunta, anima fella!».
7
«Flegïàs, Flegïàs, tu gridi a vòto»,
disse lo mio segnore, «a questa volta:
più non ci avrai che sol passando il loto».
8
Qual è colui che grande inganno ascolta
che li sia fatto, e poi se ne rammarca,
fecesi Flegïàs ne l'ira accolta.

Continuant diré que molt abans
d’arribar fins als peus de l’alta torre,
els nostres ulls van mirar cap al cim:

hi vam veure posar dues flametes,
i una altra que tornà el senyal tan lluny
que l’ull no les podia distingir.

Jo em vaig girar al mar de tota ciència
i li diguí: “Què vol dir aquest foc?,
què respon l’altre?, qui són els qui el fan?”

 I ell a mi: “Damunt de l’aigua bruta
pots albirar ja aquell que ha d’arribar,
si el vapor del pantà no te l’amaga.”

Mai una corda disparà una fletxa
que corregués per l’aire tan veloç
com la petita nau que jo vaig veure

en aquell punt que venia per l’aigua,
governada per un sol mariner
cridant: “Ja has arribat, ànima abjecta!”

“Flegiàs, Flegiàs”, digué el meu amo,
“aquesta volta el teu crit cau en buit:
ens tindràs per passar el llot només.”

Com aquell que s’adona que ha estat víctima
d’un gran engany, i refrena la ràbia,
així es quedà Flegiàs, tot ple d’ira.



9
Lo duca mio discese ne la barca,
e poi mi fece intrare appresso lui;
e sol quand' io fui dentro parve carca.
10
Tosto che 'l duca e io nel legno fui,
segando se ne va l'antica prora
de l'acqua più che non suol con altrui.
11
Mentre noi corravam la morta gora,
dinanzi mi si fece un pien di fango,
e disse: «Chi se' tu che vieni anzi ora?».
12
E io a lui: «S'i' vegno, non rimango;
ma tu chi se', che sì se' fatto brutto?».
Rispuose: «Vedi che son un che piango».
13
E io a lui: «Con piangere e con lutto,
spirito maladetto, ti rimani;
ch'i' ti conosco, ancor sie lordo tutto».
14
Allor distese al legno ambo le mani;
per che 'l maestro accorto lo sospinse,
dicendo: «Via costà con li altri cani!».
15
Lo collo poi con le braccia mi cinse;
basciommi 'l volto e disse: «Alma sdegnosa,
benedetta colei che 'n te s'incinse!
16
Quei fu al mondo persona orgogliosa;
bontà non è che sua memoria fregi:
così s'è l'ombra sua qui furïosa.
17
Quanti si tegnon or là sù gran regi
che qui staranno come porci in brago,
di sé lasciando orribili dispregi!».

Va pujar el meu guia dins la barca,
i a mi em va fer entrar darrere d’ell:
només quan jo era dins semblà pesant.

A penes embarcats el guia i jo,
se’n va l’antiga proa, tallant l’aigua
molt més de com ho sol fer amb els altres.

Mentre passàvem aquell corrent mort
s’alçà davant de mi un dels enfangats
i digué: “Qui ets tu, que véns abans d’hora?”

Vaig contestar: “Si vinc, no em quedaré;
però qui ets tu, que vas tan brut i lleig?”
“Ja veus que sóc un que plora”, va dir.

I jo a ell: “Amb el plor i amb el dol
t’has de quedar, esperit maleït;
que jo et conec, per ple de fang que estigues.”

Llavors va estendre les mans a la barca,
i, en veure-ho el meu mestre, el rebutjà
dient: “Fora, vés amb els altres cans!”

Després em rodejà el coll amb els braços,
em besà i em va dir: “Ànima altiva,
beneïda la que el portà al seu si!

Aquest, al món, fou persona orgullosa;
cap bondat embelleix el seu record,
per això l’ombra seua és tan furiosa.

Quants es prenen allà dalt per grans reis
que ací estaran com porcs en el fangar,
deixant només un terrible menyspreu!”



18
E io: «Maestro, molto sarei vago
di vederlo attuffare in questa broda
prima che noi uscissimo del lago».
19
Ed elli a me: «Avante che la proda
ti si lasci veder, tu sarai sazio:
di tal disïo convien che tu goda».
20
Dopo ciò poco vid' io quello strazio
far di costui a le fangose genti,
che Dio ancor ne lodo e ne ringrazio.
21
Tutti gridavano: «A Filippo Argenti!»;
e 'l fiorentino spirito bizzarro
in sé medesmo si volvea co' denti.
22
Quivi il lasciammo, che più non ne narro;
ma ne l'orecchie mi percosse un duolo,
per ch'io avante l'occhio intento sbarro.
23
Lo buon maestro disse: «Omai, figliuolo,
s'appressa la città c'ha nome Dite,
coi gravi cittadin, col grande stuolo».
24
E io: «Maestro, già le sue meschite
là entro certe ne la valle cerno,
vermiglie come se di foco uscite
25
fossero». Ed ei mi disse: «Il foco etterno
ch'entro l'affoca le dimostra rosse,
come tu vedi in questo basso inferno».
26
Noi pur giugnemmo dentro a l'alte fosse
che vallan quella terra sconsolata:
le mura mi parean che ferro fosse.

I jo: “Mestre, m’agradaria molt
veure com es capbussa en aquest brou
abans d’eixir nosaltres de l’estany.”

I ell a mi: “Abans que l’altra vora
es deixe de veure, quedaràs content:
bé l’has de satisfer, aquest desig.”

Molt poc després ja vaig veure els suplicis
que li feia patir la gent del fang,
i encara en lloe i regracie Déu.

Li cridaven tots: “A Filippo Argenti”;
i l’esperit colèric, florentí,
es girava a mossos  contra ell mateix.

El vam deixar allí, i no en parle més;
però un lament ens colpí les orelles,
i vaig mirar endavant amb l’ull atent.

El bon mestre digué: ”Ara fill meu,
s’acosta la ciutat que en diuen Dite,
i els ciutadans pitjors, un gran exèrcit.”

I jo: “Mestre, puc veure les mesquites
ben clarament allà al fons de la vall,
roges com si haguessen eixit del foc.”

Llavors, ell em va respondre: “El foc etern
que crema dins les fa semblar vermelles,
tal com les veus, en aquest baix infern.”

Després entràrem al profund fossat
que envolta la ciutat sense consol,
i em va semblar que els murs eren de ferro.



27
Non sanza prima far grande aggirata,
venimmo in parte dove il nocchier forte
«Usciteci», gridò: «qui è l'intrata».
28
Io vidi più di mille in su le porte
da ciel piovuti, che stizzosamente
dicean: «Chi è costui che sanza morte
29
va per lo regno de la morta gente?».
E 'l savio mio maestro fece segno
di voler lor parlar segretamente.
30
Allor chiusero un poco il gran disdegno
e disser: «Vien tu solo, e quei sen vada
che sì ardito intrò per questo regno.
31
Sol si ritorni per la folle strada:
pruovi, se sa; ché tu qui rimarrai,
che li ha' iscorta sì buia contrada».
32
Pensa, lettor, se io mi sconfortai
nel suon de le parole maladette,
ché non credetti ritornarci mai.
33
«O caro duca mio, che più di sette
volte m'hai sicurtà renduta e tratto
d'alto periglio che 'ncontra mi stette,
34
non mi lasciar», diss' io, «così disfatto;
e se 'l passar più oltre ci è negato,
ritroviam l'orme nostre insieme ratto».
35
E quel segnor che lì m'avea menato,
mi disse: «Non temer; ché 'l nostro passo
non ci può tòrre alcun: da tal n'è dato.

No sense haver fet primer un gran tomb,
vam arribar a un lloc on el barquer
cridà: “Baixeu, que ací es troba l’entrada.”

N’hi havia més de mil sobre les portes,
ploguts del cel, que plens de gran furor
deien: “Qui és aquest que, sense mort,

va pel regne de la gent que ja és morta?”
I el meu savi mestre els va fer senyal
que volia parlar amb ells en secret.

Aturaren un poc el repte altiu
I van dir: “Vine sol, i que se’n vaja
el que ha gosat entrar en aquest regne.

Que se’n torne sol pel camí imprudent:
que ho intente, si pot; tu et quedaràs
ací, tu que l’has dut a la foscor.

Pensa, lector, com em vaig angoixar
sentint aquelles paraules fatals:
vaig creure que no tornaria mai.

“Oh estimat guia, que més de set voltes
m’has donat nou coratge, i que m’has tret
dels greus perills que m’han amenaçat”,

vaig dir, “no em deixes ara tan perdut;
si ens prohibeixen passar més avant,
refem els nostres passos els dos junts.”

I aquell senyor que m’havia dut allí
digué: “No tingues por, que el nostre pas
ningú no el talla: és molt alt el qui mana.



36
Ma qui m'attendi, e lo spirito lasso
conforta e ciba di speranza buona,
ch'i' non ti lascerò nel mondo basso».
37
Così sen va, e quivi m'abbandona
lo dolce padre, e io rimagno in forse,
che sì e no nel capo mi tenciona.
38
Udir non potti quello ch'a lor porse;
ma ei non stette là con essi guari,
che ciascun dentro a pruova si ricorse.
39
Chiuser le porte que' nostri avversari
nel petto al mio segnor, che fuor rimase
e rivolsesi a me con passi rari.
40
Li occhi a la terra e le ciglia avea rase
d'ogne baldanza, e dicea ne' sospiri:
«Chi m'ha negate le dolenti case!».
41
E a me disse: «Tu, perch' io m'adiri,
non sbigottir, ch'io vincerò la prova,
qual ch'a la difension dentro s'aggiri.
42
Questa lor tracotanza non è nova;
ché già l'usaro a men segreta porta,
la qual sanza serrame ancor si trova.
43
Sovr' essa vedestù la scritta morta:
e già di qua da lei discende l'erta,
passando per li cerchi sanza scorta,
tal che per lui ne fia la terra aperta».

Ara espera’m, i l’esperit cansat
conforta’l i alimenta’l d’esperança,
que jo no et deixaré en el món de baix.”

Amb aquests mots se’n va, l’amable pare,
m’abandona, i jo em quede dubtant:
el sí i el no lluiten dins el meu cap.

No vaig poder sentir el que els digué;
però es quedà amb ells ben poc de temps,
que tots fugiren cap a dins corrent.

Els enemics varen tancar al porta
al nas del meu senyor, que es quedà fora
i els girà cap a mi, amb passos lents.

Amb els ulls cap a terra, i amb el front
sense altivesa, deia sospirant:
“Qui m’ha tancat la casa del dolor!”

I a mi em digué: “Tu no t’has d’espantar
si jo m’irrite: venceré la prova
per molt que dins preparen la defensa.

No és nova aquesta arrogància seua;
ja la usaren en porta menys secreta,
que encara ara es troba sense pany:

damunt vas veure una inscripció morta.
I baixant el pendent des d’allà dalt,
ja ve, passant pels cercles sense escorta,
algú per qui han d’obrir la ciutat”.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

2.3 VI-INFERN



CANT  VI
Al tercer cercle de l’infern troben els golafres, entre el quals destaca Ciacco, que profetitzarà els conflictes polítics  de Florència.


1
Al tornar de la mente, che si chiuse
dinanzi a la pietà d'i due cognati,
che di trestizia tutto mi confuse,
2
novi tormenti e novi tormentati
mi veggio intorno, come ch'io mi mova
e ch'io mi volga, e come che io guati.
3
Io sono al terzo cerchio, de la piova
etterna, maladetta, fredda e greve;
regola e qualità mai non l'è nova.
4
Grandine grossa, acqua tinta e neve
per l'aere tenebroso si riversa;
pute la terra che questo riceve.
5
Cerbero, fiera crudele e diversa,
con tre gole caninamente latra
sovra la gente che quivi è sommersa.
6
Li occhi ha vermigli, la barba unta e atra,
e 'l ventre largo, e unghiate le mani;
graffia li spirti ed iscoia ed isquatra.
7
Urlar li fa la pioggia come cani;
de l'un de' lati fanno a l'altro schermo;
volgonsi spesso i miseri profani.
8
Quando ci scorse Cerbero, il gran vermo,
le bocche aperse e mostrocci le sanne;
non avea membro che tenesse fermo.

Quan em tornà el coneixement, perdut
per la pena que em feien els cunyats
que m’havia trobat tot de tristesa,

al meu voltant vaig veure més turments
i més gent turmentada, allà on anava,
on em girava, i on posava els ulls.

Ja sóc al tercer cercle, el de la pluja
eterna, maleïda, dura i freda:
no altera mai el ritme o la natura.

És un diluvi d’aigua bruta, neu
i granís gros per l’aire tenebrós;
i la terra que el rep fa gran pudor.

Cerber, bèstia cruel i monstruosa,
amb tres goles, lladra com un ca
Sobre la gent colgada en aquest fang.

Té els ulls vermells, la barba oliosa i negra,
El ventre gros i les mans amb grans ungles;
arrapa els esperits, escorça, estripa.

La pluja els fa udolar com a gossos;
amb un altre costat volen cobrir-se l’altre,
girant sense parar, pobres profans.

Quan en veié Cerber, cuc repel·lent,
va obrir la boca i ensenya els ullals;
cap membre del seu cos no estava quiet.



9
E 'l duca mio distese le sue spanne,
prese la terra, e con piene le pugna
la gittò dentro a le bramose canne.
10
Qual è quel cane ch'abbaiando agogna,
e si racqueta poi che 'l pasto morde,
ché solo a divorarlo intende e pugna,
11
cotai si fecer quelle facce lorde
de lo demonio Cerbero, che 'ntrona
l'anime sì, ch'esser vorrebber sorde.
12
Noi passavam su per l'ombre che adona
la greve pioggia, e ponavam le piante
sovra lor vanità che par persona.
13
Elle giacean per terra tutte quante,
fuor d'una ch'a seder si levò, ratto
ch'ella ci vide passarsi davante.
14
«O tu che se' per questo 'nferno tratto»,
mi disse, «riconoscimi, se sai:
tu fosti, prima ch'io disfatto, fatto».
15
E io a lui: «L'angoscia che tu hai
forse ti tira fuor de la mia mente,
sì che non par ch'i' ti vedessi mai.
16
Ma dimmi chi tu se' che 'n sì dolente
loco se' messo, e hai sì fatta pena,
che, s'altra è maggio, nulla è sì spiacente».
17
Ed elli a me: «La tua città, ch'è piena
d'invidia sì che già trabocca il sacco,
seco mi tenne in la vita serena.

Llavors el meu guia allargà les mans
i, omplint-se-les amb gran grapats de terra,
la llançà dins les goles anhelants.

Com el gos afamat que està lladrant
i quan mossega la menjussa es calma,
ocupat en l’esforç de devorar,

així van fer les tres cares immundes
del dimoni Cerber, que atordeix tant
els esperits, que voldrien ser sords.

Passàvem entre ombres que doblega
La dura pluja, tot posant els peus
Sobre espectres buits amb figura humana.

Jeien totes per terra, excepte una
que incorporà el cos i es quedà asseguda
quan ens va veure passar per davant.

“Oh tu, que et porten per aquest infern”,
em va dir, “reconeix-me, si és que pots:
Tu va ser fet abans que jo desfet.”

Jo li vaig dir: “El turment que pateixes
potser fa que no et puga recordar,
i em sembla com si no t’hagués vist mai.

Però digues qui ets tu, que has caigut
en aquest lloc tan trist, i amb una pena
tan repugnant, sense ser la pitjor.”

I ell: “La teua ciutat, la que està plena
de tanta enveja que ja vessa el sac,
em va tenir com a veí en la vida.



18
Voi cittadini mi chiamaste Ciacco:
per la dannosa colpa de la gola,
come tu vedi, a la pioggia mi fiacco.
19
E io anima trista non son sola,
ché tutte queste a simil pena stanno
per simil colpa». E più non fé parola.
20
Io li rispuosi: «Ciacco, il tuo affanno
mi pesa sì, ch'a lagrimar mi 'nvita;
ma dimmi, se tu sai, a che verranno
21
li cittadin de la città partita;
s'alcun v'è giusto; e dimmi la cagione
per che l'ha tanta discordia assalita».
22
E quelli a me: «Dopo lunga tencione
verranno al sangue, e la parte selvaggia
caccerà l'altra con molta offensione.
23
Poi appresso convien che questa caggia
infra tre soli, e che l'altra sormonti
con la forza di tal che testé piaggia.
24
Alte terrà lungo tempo le fronti,
tenendo l'altra sotto gravi pesi,
come che di ciò pianga o che n'aonti.
25
Giusti son due, e non vi sono intesi;
superbia, invidia e avarizia sono
le tre faville c'hanno i cuori accesi».
26
Qui puose fine al lagrimabil suono.
E io a lui: «Ancor vo' che mi 'nsegni
e che di più parlar mi facci dono.

Vosaltres, ciutadans, em dèieu Ciacco:
i  pel pecat de gola, tan nociu,
ja veus que flac estic sota la pluja.

I jo, ànima culpable, no estic sola:
totes aquestes tenen pena igual
per una culpa igual.” I va callar.

I jo vaig contestar: “Ciacco, la teua
dissort em pesa tant que em fa plorar;
però digues, si ho saps, on pararan

els ciutadans de la ciutat partida;
si hi ha algun just; i digues-me la causa
de la discòrdia tan gran que l’assalta.”

I ell a mi: “Després de llargues bregues,
vindrà la sang, i la part més salvatge
bandejarà l’altra amb ofensa indigna.

Després, aquest partit haurà de caure
abans de tres sols, i pujarà l’altre
amb l’ajuda de qui ara intriga i dubta.

Durant molt de temps mantindrà el front ben alt,
oprimint l’altre sota un jou pesant
per molt que ploren de tan gran vergonya.

De justos, n’hi ha dos, i no els escolten;
la supèrbia, l’enveja i l’avarícia
són tres espurnes que han encés els cors.”

Ací acabà el seu llastimós discurs.
I jo: “Encara vodria saber més coses:
torna a parlar, fes-ho com un favor.



27
Farinata e 'l Tegghiaio, che fuor sì degni,
Iacopo Rusticucci, Arrigo e 'l Mosca
e li altri ch'a ben far puoser li 'ngegni,
28
dimmi ove sono e fa ch'io li conosca;
ché gran disio mi stringe di savere
se 'l ciel li addolcia o lo 'nferno li attosca».
29
E quelli: «Ei son tra l'anime più nere;
diverse colpe giù li grava al fondo:
se tanto scendi, là i potrai vedere.
30
Ma quando tu sarai nel dolce mondo,
priegoti ch'a la mente altrui mi rechi:
più non ti dico e più non ti rispondo».
31
Li diritti occhi torse allora in biechi;
guardommi un poco e poi chinò la testa:
cadde con essa a par de li altri ciechi.
32
E 'l duca disse a me: «Più non si desta
di qua dal suon de l'angelica tromba,
quando verrà la nimica podesta:
33
ciascun rivederà la trista tomba,
ripiglierà sua carne e sua figura,
dirà quel ch'in etterno rimbomba».
34
Sì trapassammo per sozza mistura
de l'ombre e de la pioggia, a passi lenti,
toccando un poco la vita futura;
35
per ch'io dissi: «Maestro, esti tormenti
crescerann' ei dopo la gran sentenza,
o fier minori, o saran sì cocenti?».

Farinata i Tegghiaio, homes tan dignes,
Iacopo Rusticucci, Arrigo i Mosca,
i altres que pretenien obrar bé,

digues-me on són i on els podré trobar:
que tinc desig de saber si ara tasten
la mel del cel o el verí de l’infern.”

I ell: “Són amb les ànimes més negres;
diferents culpes els han dut al fons:
si baixes prou avall, els podràs veure.

Però quan tornes a la dolça terra,
et pregue que em recordes entre els vius:
no dic res més, ni a res més et responc.”

Els seus ulls, que eren drets, es van fer guerxos;
em va mirar un poc, inclinà el cap,
i va caure amb tots els altres cecs.

“No s’alçarà”, em va dir el meu guia,
“fins a sentir al trompeta de l’àngel,
quan vinga l’alt poder, enemic seu:

cadascú reveurà la trista tomba,
recobrarà la carn i la figura,
i sentirà com un retruny etern,”

Així passàrem la mixtura immunda
de pluja i d’ombres, amb un pas molt lent,
xarrant un poc de la vida futura.

Llavors li vaig dir: “Mestre, aquests turments
augmentaran després del gran judici,
seran menors, o cremaran igual?”



36
Ed elli a me: «Ritorna a tua scïenza,
che vuol, quanto la cosa è più perfetta,
più senta il bene, e così la doglienza.
37
Tutto che questa gente maladetta
in vera perfezion già mai non vada,
di là più che di qua essere aspetta».
38
Noi aggirammo a tondo quella strada,
parlando più assai ch'i' non ridico;
venimmo al punto dove si digrada:
quivi trovammo Pluto, il gran nemico.

I ell a mi: “Torna a la teua ciència
que diu que, com més perfecta és la cosa,
més sent el bé, i per tant el dolor.

Tot i que aquesta gent maleïda
mai no serà de veritat perfecta,
el que els espera és més, i no menys.”

Vàrem seguir aquell camí, voltant,
Parlant de moltes coses que no dic.
Arribàrem al punt on va baixant:
hi vam trobar Plutó, el gran enemic.