Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LIT-UNIV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LIT-UNIV. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de novembre del 2013

2.3 VIII-INFERN



CANT  VIII
Al cercle cinqué i  parcialment el sisé es tracta del pecat de la ira, centrat en Filippo Argenti. El dimoni Flegiàs els rep i els passa amb  barca per una fangosa marjal que els conduirà a les portes de la ciutat de Dite, on comença l’infern inferior, seu dels pecats pitjors. Allà els hi barren el pas.  


1
Io dico, seguitando, ch'assai prima
che noi fossimo al piè de l'alta torre,
li occhi nostri n'andar suso a la cima
2
per due fiammette che i vedemmo porre,
e un'altra da lungi render cenno,
tanto ch'a pena il potea l'occhio tòrre.
3
E io mi volsi al mar di tutto 'l senno;
dissi: «Questo che dice? e che risponde
quell' altro foco? e chi son quei che 'l fenno?».
4
Ed elli a me: «Su per le sucide onde
già scorgere puoi quello che s'aspetta,
se 'l fummo del pantan nol ti nasconde».
5
Corda non pinse mai da sé saetta
che sì corresse via per l'aere snella,
com' io vidi una nave piccioletta
6
venir per l'acqua verso noi in quella,
sotto 'l governo d'un sol galeoto,
che gridava: «Or se' giunta, anima fella!».
7
«Flegïàs, Flegïàs, tu gridi a vòto»,
disse lo mio segnore, «a questa volta:
più non ci avrai che sol passando il loto».
8
Qual è colui che grande inganno ascolta
che li sia fatto, e poi se ne rammarca,
fecesi Flegïàs ne l'ira accolta.

Continuant diré que molt abans
d’arribar fins als peus de l’alta torre,
els nostres ulls van mirar cap al cim:

hi vam veure posar dues flametes,
i una altra que tornà el senyal tan lluny
que l’ull no les podia distingir.

Jo em vaig girar al mar de tota ciència
i li diguí: “Què vol dir aquest foc?,
què respon l’altre?, qui són els qui el fan?”

 I ell a mi: “Damunt de l’aigua bruta
pots albirar ja aquell que ha d’arribar,
si el vapor del pantà no te l’amaga.”

Mai una corda disparà una fletxa
que corregués per l’aire tan veloç
com la petita nau que jo vaig veure

en aquell punt que venia per l’aigua,
governada per un sol mariner
cridant: “Ja has arribat, ànima abjecta!”

“Flegiàs, Flegiàs”, digué el meu amo,
“aquesta volta el teu crit cau en buit:
ens tindràs per passar el llot només.”

Com aquell que s’adona que ha estat víctima
d’un gran engany, i refrena la ràbia,
així es quedà Flegiàs, tot ple d’ira.



9
Lo duca mio discese ne la barca,
e poi mi fece intrare appresso lui;
e sol quand' io fui dentro parve carca.
10
Tosto che 'l duca e io nel legno fui,
segando se ne va l'antica prora
de l'acqua più che non suol con altrui.
11
Mentre noi corravam la morta gora,
dinanzi mi si fece un pien di fango,
e disse: «Chi se' tu che vieni anzi ora?».
12
E io a lui: «S'i' vegno, non rimango;
ma tu chi se', che sì se' fatto brutto?».
Rispuose: «Vedi che son un che piango».
13
E io a lui: «Con piangere e con lutto,
spirito maladetto, ti rimani;
ch'i' ti conosco, ancor sie lordo tutto».
14
Allor distese al legno ambo le mani;
per che 'l maestro accorto lo sospinse,
dicendo: «Via costà con li altri cani!».
15
Lo collo poi con le braccia mi cinse;
basciommi 'l volto e disse: «Alma sdegnosa,
benedetta colei che 'n te s'incinse!
16
Quei fu al mondo persona orgogliosa;
bontà non è che sua memoria fregi:
così s'è l'ombra sua qui furïosa.
17
Quanti si tegnon or là sù gran regi
che qui staranno come porci in brago,
di sé lasciando orribili dispregi!».

Va pujar el meu guia dins la barca,
i a mi em va fer entrar darrere d’ell:
només quan jo era dins semblà pesant.

A penes embarcats el guia i jo,
se’n va l’antiga proa, tallant l’aigua
molt més de com ho sol fer amb els altres.

Mentre passàvem aquell corrent mort
s’alçà davant de mi un dels enfangats
i digué: “Qui ets tu, que véns abans d’hora?”

Vaig contestar: “Si vinc, no em quedaré;
però qui ets tu, que vas tan brut i lleig?”
“Ja veus que sóc un que plora”, va dir.

I jo a ell: “Amb el plor i amb el dol
t’has de quedar, esperit maleït;
que jo et conec, per ple de fang que estigues.”

Llavors va estendre les mans a la barca,
i, en veure-ho el meu mestre, el rebutjà
dient: “Fora, vés amb els altres cans!”

Després em rodejà el coll amb els braços,
em besà i em va dir: “Ànima altiva,
beneïda la que el portà al seu si!

Aquest, al món, fou persona orgullosa;
cap bondat embelleix el seu record,
per això l’ombra seua és tan furiosa.

Quants es prenen allà dalt per grans reis
que ací estaran com porcs en el fangar,
deixant només un terrible menyspreu!”



18
E io: «Maestro, molto sarei vago
di vederlo attuffare in questa broda
prima che noi uscissimo del lago».
19
Ed elli a me: «Avante che la proda
ti si lasci veder, tu sarai sazio:
di tal disïo convien che tu goda».
20
Dopo ciò poco vid' io quello strazio
far di costui a le fangose genti,
che Dio ancor ne lodo e ne ringrazio.
21
Tutti gridavano: «A Filippo Argenti!»;
e 'l fiorentino spirito bizzarro
in sé medesmo si volvea co' denti.
22
Quivi il lasciammo, che più non ne narro;
ma ne l'orecchie mi percosse un duolo,
per ch'io avante l'occhio intento sbarro.
23
Lo buon maestro disse: «Omai, figliuolo,
s'appressa la città c'ha nome Dite,
coi gravi cittadin, col grande stuolo».
24
E io: «Maestro, già le sue meschite
là entro certe ne la valle cerno,
vermiglie come se di foco uscite
25
fossero». Ed ei mi disse: «Il foco etterno
ch'entro l'affoca le dimostra rosse,
come tu vedi in questo basso inferno».
26
Noi pur giugnemmo dentro a l'alte fosse
che vallan quella terra sconsolata:
le mura mi parean che ferro fosse.

I jo: “Mestre, m’agradaria molt
veure com es capbussa en aquest brou
abans d’eixir nosaltres de l’estany.”

I ell a mi: “Abans que l’altra vora
es deixe de veure, quedaràs content:
bé l’has de satisfer, aquest desig.”

Molt poc després ja vaig veure els suplicis
que li feia patir la gent del fang,
i encara en lloe i regracie Déu.

Li cridaven tots: “A Filippo Argenti”;
i l’esperit colèric, florentí,
es girava a mossos  contra ell mateix.

El vam deixar allí, i no en parle més;
però un lament ens colpí les orelles,
i vaig mirar endavant amb l’ull atent.

El bon mestre digué: ”Ara fill meu,
s’acosta la ciutat que en diuen Dite,
i els ciutadans pitjors, un gran exèrcit.”

I jo: “Mestre, puc veure les mesquites
ben clarament allà al fons de la vall,
roges com si haguessen eixit del foc.”

Llavors, ell em va respondre: “El foc etern
que crema dins les fa semblar vermelles,
tal com les veus, en aquest baix infern.”

Després entràrem al profund fossat
que envolta la ciutat sense consol,
i em va semblar que els murs eren de ferro.



27
Non sanza prima far grande aggirata,
venimmo in parte dove il nocchier forte
«Usciteci», gridò: «qui è l'intrata».
28
Io vidi più di mille in su le porte
da ciel piovuti, che stizzosamente
dicean: «Chi è costui che sanza morte
29
va per lo regno de la morta gente?».
E 'l savio mio maestro fece segno
di voler lor parlar segretamente.
30
Allor chiusero un poco il gran disdegno
e disser: «Vien tu solo, e quei sen vada
che sì ardito intrò per questo regno.
31
Sol si ritorni per la folle strada:
pruovi, se sa; ché tu qui rimarrai,
che li ha' iscorta sì buia contrada».
32
Pensa, lettor, se io mi sconfortai
nel suon de le parole maladette,
ché non credetti ritornarci mai.
33
«O caro duca mio, che più di sette
volte m'hai sicurtà renduta e tratto
d'alto periglio che 'ncontra mi stette,
34
non mi lasciar», diss' io, «così disfatto;
e se 'l passar più oltre ci è negato,
ritroviam l'orme nostre insieme ratto».
35
E quel segnor che lì m'avea menato,
mi disse: «Non temer; ché 'l nostro passo
non ci può tòrre alcun: da tal n'è dato.

No sense haver fet primer un gran tomb,
vam arribar a un lloc on el barquer
cridà: “Baixeu, que ací es troba l’entrada.”

N’hi havia més de mil sobre les portes,
ploguts del cel, que plens de gran furor
deien: “Qui és aquest que, sense mort,

va pel regne de la gent que ja és morta?”
I el meu savi mestre els va fer senyal
que volia parlar amb ells en secret.

Aturaren un poc el repte altiu
I van dir: “Vine sol, i que se’n vaja
el que ha gosat entrar en aquest regne.

Que se’n torne sol pel camí imprudent:
que ho intente, si pot; tu et quedaràs
ací, tu que l’has dut a la foscor.

Pensa, lector, com em vaig angoixar
sentint aquelles paraules fatals:
vaig creure que no tornaria mai.

“Oh estimat guia, que més de set voltes
m’has donat nou coratge, i que m’has tret
dels greus perills que m’han amenaçat”,

vaig dir, “no em deixes ara tan perdut;
si ens prohibeixen passar més avant,
refem els nostres passos els dos junts.”

I aquell senyor que m’havia dut allí
digué: “No tingues por, que el nostre pas
ningú no el talla: és molt alt el qui mana.



36
Ma qui m'attendi, e lo spirito lasso
conforta e ciba di speranza buona,
ch'i' non ti lascerò nel mondo basso».
37
Così sen va, e quivi m'abbandona
lo dolce padre, e io rimagno in forse,
che sì e no nel capo mi tenciona.
38
Udir non potti quello ch'a lor porse;
ma ei non stette là con essi guari,
che ciascun dentro a pruova si ricorse.
39
Chiuser le porte que' nostri avversari
nel petto al mio segnor, che fuor rimase
e rivolsesi a me con passi rari.
40
Li occhi a la terra e le ciglia avea rase
d'ogne baldanza, e dicea ne' sospiri:
«Chi m'ha negate le dolenti case!».
41
E a me disse: «Tu, perch' io m'adiri,
non sbigottir, ch'io vincerò la prova,
qual ch'a la difension dentro s'aggiri.
42
Questa lor tracotanza non è nova;
ché già l'usaro a men segreta porta,
la qual sanza serrame ancor si trova.
43
Sovr' essa vedestù la scritta morta:
e già di qua da lei discende l'erta,
passando per li cerchi sanza scorta,
tal che per lui ne fia la terra aperta».

Ara espera’m, i l’esperit cansat
conforta’l i alimenta’l d’esperança,
que jo no et deixaré en el món de baix.”

Amb aquests mots se’n va, l’amable pare,
m’abandona, i jo em quede dubtant:
el sí i el no lluiten dins el meu cap.

No vaig poder sentir el que els digué;
però es quedà amb ells ben poc de temps,
que tots fugiren cap a dins corrent.

Els enemics varen tancar al porta
al nas del meu senyor, que es quedà fora
i els girà cap a mi, amb passos lents.

Amb els ulls cap a terra, i amb el front
sense altivesa, deia sospirant:
“Qui m’ha tancat la casa del dolor!”

I a mi em digué: “Tu no t’has d’espantar
si jo m’irrite: venceré la prova
per molt que dins preparen la defensa.

No és nova aquesta arrogància seua;
ja la usaren en porta menys secreta,
que encara ara es troba sense pany:

damunt vas veure una inscripció morta.
I baixant el pendent des d’allà dalt,
ja ve, passant pels cercles sense escorta,
algú per qui han d’obrir la ciutat”.

dimarts, 5 de novembre del 2013

2.1 ÈPICA MEDIEVAL




Mort de Roland

 CLXXI
Ja sent Roland que la vista ha perduda;
es posa dret, hi met tota sa punya.
La seva cara té la color perduda.
Al seu davant, hi té una pedra bruna;
deu cops hi dóna amb dolor i rancúnia;
hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.
«Ai! —diu el comte— Santa Maria ajuda’m!
Durandall bona, quina malaventura!
Quan hagi mort no us podré tenir en cura.
Tantes batalles campals portem vençudes
i tantes terres extenses obtingudes,
que són del rei de la barba canuda.
Mai sigueu d’home que defugi la lluita!
Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;
jamai com vós a França n’hi haurà una.

CLXXIII

Roland colpeja contra una pedra grisa
i la rebaixa més que dir-ho sabria.
L’espasa cruix, no s’osca gens ni mica.
Devers el cel, amunt surt expel·lida.
Veient el comte que no se li rompia,
molt dolçament dintre seu la planyia:
«Ai Durandall, com ets bella i santíssima!
Al pom daurat guardes moltes relíquies:
una dent de sant Pere i sang de sant Basili,
cabells de sant Denís, sa senyoria,
i un tros de roba de santa Maria.
No és de dret que dels pagans mai sies;
per cristians sempre heu de ser servida.
Mai sigueu d’home que faci covardia!
Extenses terres amb vós he conquerides,
que són del rei de la barba florida,
que amb elles té poder i senyoria.»

CLXXIV
Ja se sent Roland per la mort atrapat;
sent com del cap al cor li va baixant.
A sota un pi corrents el comte ha anat,
de bocadents a l’herba s’ha tombat.
Sota seu posa l’espasa i l’olifant 5
i gira el cap envers l’host dels pagans:
ho ha fet així car vol de veritat
que Carles digui, i tots els qui amb ell van,
que el gentil comte va morir conquistant.
Colpint-se el pit, confessa els seus pecats
i per les seves culpes a Déu ofrena el guant.

Cançó de Roland  Quaderns Crema. Versió de Joan Jubany.


El cant dels Nibelungs

La llegenda de Teodoric

El poeta italià CARDUCCI (1835-1907) amb aquesta balada romàntica conta la fi de Teodoric (455-526), rei dels Ostrogots, que va disputar Itàlia a Odoacre, el primer rei bàrbar; al qual després de batalles i pactes acabà assassinant. El final del seu regnat es caracteritzà per la persecució del món llatí, d'aquí que la llegenda narre la seua mort, víctima del diable en forma de cavall negre.  El motiu li serveix per fer-se ressò de la vejanja de Crimilda, episodi central del “Cant dels Nibelungs”, peça clau de l’èpica germànica.


Su 'l castello di Verona
batte il sole a mezzogiorno,
da la Chiusa al pian rintrona
solitario un suon di corno,
mormorando per l'aprico
verde il grande Adige va;
ed il re Teodorico
vecchio e triste al bagno sta.

Pensa il dí che a Tulna ei venne
di Crimilde nel conspetto
e il cozzar di mille antenne
ne la sala del banchetto,
quando il ferro d'Ildebrando
su la donna si calò, 
e dal funere nefando
egli solo ritornò.

Guarda il sole sfolgorante
e il chiaro Adige che corre,
guarda un falco roteante
sovra i merli de la torre; 
guarda i monti da cui scese
la sua forte gioventù, 
ed il bel verde paese 
che da lui conquiso fu.
Sobre el castell de Verona
el sol de migdia bat,
de la Closa al pla retrona
pel corn solitari el fat,
a cara-sol dient sa llei
verd el gran Adige va;
i Teodoric, el rei,
vell i tot trist un bany fa.

Pensa que a Tulna vingué
amb Crimilda dins del pit,
i un combat cruent veié
en la sala del convit,
quan el ferro d'Hildebrand
damunt la dona es clavà
i de l’acte vergonyant
només ell, tot sol tornà.

Mira aquell sol fulgurant
i el clar Adige que corre,
mira aquell falcó volant
sobre els merlets de la torre;
mira els camins de la serra
d’on baixà en la joventut,
i la bella  i verda terra
que té amb poder absolut.

1. Verona ciutat on Teodoric vencé Odoacre i on s’hi assentà.
3. Closa, gola on desemboca l’Adige dins la plana de Venècia.
6. Adige, riu que travessa Verona.
9-19. Tulna és la cort reial d’Àtila. L’estrofa és una evocació del cant dels Nibelungs. L’heroi Sigfrid es casa amb Crimilda, però mor a traïció. Llavors, aquesta es casarà amb Àtila, rei del huns, i per venjar la mort del primer marit organiza un convit amb huns i burgundis (nibelungs), que acabarà en una massacre, de la qual només se salva Teodoric. En la brega la reina Crimilde serà assassinada per Hildebrand.

1.3 ELS GRANS POETES LLATINS



CATUL
II
Passer, deliciae meae puellae,
quicum ludere, quem in sinu tenere,
cui primum digitum dare appetenti
et acris solet incitare morsus,
cum desiderio meo nitenti
carum nescio quid libet iocari
et solaciolum sui doloris,
credo, ut tum grauis acquiescat ardor.
tecum ludere sicut ipsa possem
et tristis animi leuare curas!



Un pardalet fa les delícies de la meva xicota;
amb ell sol jugar quan el té entre els pits
i li mostra el ditet abellidor
per provocar-li punyents picades,
mentre excita el meu desig.
Estimada, no sé a què jugues
ni com consoles les teues penes,
igual com distraus el teu ardor, pense
que jo podria jugar amb tu
i alleugerir-te les tristeses del cor.

                 V
Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
soles occidere et redire possunt:
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut ne quis malus inuidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem,
i els rumors dels vells massa severs
valorem-los tots en un sol as!
Els sols poden pondre's i sortir de nou:
i nosaltres, un cop es pon el breu dia,
hem de dormir una sola nit perpètua.
Fes-me mil petons, després cent, tot seguit uns altres mil, després uns altres cent, després sense parar uns altres mil, després cent.
Després, quan ens n'haguem fet molts milers,
els barrejarem, per tal de no saber-ho,
o perquè cap malvat no pugui llençar-nos mal d'ull, en saber que són tants els petons.

                     VII
Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod vides perisse perditum ducas.
Fulsere quondam candidi tibi soles,
cum ventitabas quo puella ducebat
amata nobis quantum amabitur nulla.
Ibi illa multa cum iocosa fiebant,
quae tu volebas nec puella nolebat.
Fulsere vere candidi tibi soles.
Nunc iam illa non vult: tu quoque, impotens, noli,
nec quae fugit sectare, nec miser vive,
sed obstinata mente perfer, obdura.
Vale, puella, iam Catullus obdurat,
nec te requiret nec rogabit invitam.
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
Scelesta, vae te, quae tibi manet vita?
Quis nunc te adibit? cui videberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
At tu, Catulle, destinatus obdura.

Desventurat Catul, deixa’t de cabòries
i allò que veus que ha mort, dóna-ho per perdut.
En altre temps brillaven per tu sols radiants
quan tu sovint anaves on et duia la noia
que jo he estimat tant com no ho serà cap altra.
Quan es feien, allí, aquells divertiments
que tu volies i ella no refusava pas,
van brillar de debò per tu sols radiants.
Ara ella ja no ho vol: doncs tu, sorrut, no ho vulguis,
ni la cerquis, si fuig, ni visquis amargat,
ans obstinadament aguanta’t i suporta-ho.
Apa, noia, bon vent: Catul ara s’aguanta;
ni et cerca ja, ni pregarà puix que no ho vols.
Però tu et queixaràs quan no seràs pretesa.
Ai de tu, miserable, quina vida t’espera?
I qui et vindrà a cercar? A qui semblaràs bella?
Ara qui estimaràs? I de qui diràs que ets?
Qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis?
I tu, Catul, però, sempre obstinat, aguanta’t.



           LI

Ille mi par esse deo uidetur,
ille, si fas est, superare diuos,
qui sedens aduersus identidem te
spectat et audit
dulce ridentem, misero quod omnis
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi
<uocis in ore>,
lingua sed torpet, tenuis sub artus
flamma demanat, sonitu suopte
tintinant aures, gemina teguntur
lumina nocte.
Otium, Catulle, tibi molestum est:
otio exsultas nimiumque gestis:
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.


Aquell em sembla que és igual a un déu
aquell, si és lícit, em sembla que supera els déus
aquell que, assegut davant teu,
no para de mirar-te i escoltar-te
mentre somrius dolçament, i això, dissortat de mi,
em fa perdre tots els sentits, ja que quan
et veig, Lèsbia, no em queda gens de veu
sinó que se'm trava la llengua,
em recorre sota els membres una flama subtil
em xiulen les orelles amb el seu propi brogit
els ulls s'enfosqueixen per una doble nit.
L'oci, Catul, és molest per a tu:
amb l'oci t'agites i t'exaltes massa:
l'oci, en altres temps, va perdre reis
i ciutats pròsperes.



VIRGILI

EGLOGAE
            I
MELIBOEUS.
Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi
silvestrem tenui musam meditaris avena :
nos patriae finis et dulcia linquimus arva ;
nos patriam fugimus : tu, Tityre, lentus in umbra
formosam resonare doces Amaryllida silvas.

MELIBEU
Títir, tu recolzat sota la capçada d’un faig
compons cançons de camp amb la fràgil caramella:
Nosaltres el llindar de la pàtria i els dolços camps deixem;
fugim de la pàtria: tu, Títir, tranquil a l’ombra
ensenyes els boscos a repetir: Amaril·lis bella.

TITYRUS
O Meliboee, deus nobis haec otia fecit.
namque erit ille mihi semper deus, illius aram
saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.
ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum
ludere quae vellem calamo permisit agresti.

Oh, Melibeu, un déu ens ha donat aquesta pau,
perquè ell sempre serà un déu per a mi;  sovint
mullarà el seu altar un be tendre del nostre Ramat.
Ell, com pots veure, permet que pasturen els meus bous,
i que toque  quan vull la flauta.


MELIBOEUS
Non equidem invideo; miror magis: undique totis
usque adeo turbatur agris. En ipse capellas
protinus seger ago; hanc etiam vix, Tityre, duco.
hic inter densas corylos modo namque gemellos,
spem gregis, a! silice in nuda conixa reliquit.
saepe malum hoc nobis, si mens non laeva fuisset,
de caelo tactas memini praedicere quercus.
sed tamen, iste deus qui sit, da, Tityre, nobis.

No tinc enveja, més aviat em sorpén: arreu
on vaig hi ha maror al camp. Mira, jo mateix
que duc les cabretes sense descans, Títir, fa poc que aquesta
que sota els avellaners  havia parit  dos bessonets,
esperança del ramat, ai! sobre la nua roca els ha abandonat.
Sovint recorde com els roures ferits pel cel, si no fórem bledes,
ens vaticinen les desgràcies.
Tanmateix, Títir, digues qui és aquest déu  per a nosaltres.

TITYRUS
Urbem quam dicunt Romam, Meliboee, putavi
stultus ego huic nostrae similem, quo saepe solemus
pastores ovium teneros depellere fetus:
sic canibus catulos similes, sic matribus haedos
noram; sic parvis componere magna solebam.
Verum haec tantum alias inter caput extulit urbes,
quantum lenta solent inter viburna cupressi.

Melibeu, la ciutat que anomenen Roma, pensava
que era com la nostra ―ximplet de mi―, on  els pastors
acostumem  a dur-hi els bens de llet,
igual que els gossets són semblants a les mares
igual tenia les coses grans com les petites.
En veritat aquesta tant ha alçat el cap entre les altres ciutats
com els xiprers s’alcen entre els vímets.


Eneida
Invocació
Canto les armes i l’heroi que, seguint el destí, fou el primer que arribà fugitiu des de les costes de Troia fins a Itàlia i a les riberes de Lavínium, llargament sacsejat en terra i en mar per la violència dels déus, a causa de la ira rancorosa de Juno, havent sofert també molt en la guerra, fins que pogués fundar una ciutat i introduir els seus Penats en el Laci; aquest és l’origen de la raça llatina, dels pares albans i de les muralles de l’alta Roma. 
            Recorda-te’n, Musa, les causes: per quina ofensa a la seva divinitat, poder quin ressentiment la reina dels déus obligà un home notable per al seva pietat a passar tants perills i afrontar tantes penalitats. ¿Tan gran és la ira en l’ànim dels déus celestials?
Eneida, I
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam, fato profugus, Laviniaque venit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,
inferretque deos Latio, genus unde Latinum,
Albanique patres, atque altae moenia Romae.
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso,
quidve dolens, regina deum tot volvere casus
10 insignem pietate virum, tot adire labores
impulerit. Tantaene animis caelestibus irae?



HORACI



                                                                                      Paraules d’Alfi

Beatus ille qui procul negotiis,
      ut prisca gens mortalium,
paterna rura bobus exercet suis
      solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
      neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
      potentiorum limina.

Ergo aut adulta vitium propagine
      altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
      prospectat errantis greges,
inutilisque falce ramos amputans
      feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris
      aut tondet infirmas ovis;

 vel cum decorum mitibus pomis caput
      autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
      certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
      Silvane, tutor finium.
Libet iacere modo sub antiqua ilice,
      modo in tenaci gramine:

Haec ubi locutus faenerator Alfius,
      iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
      quaerit kalendis ponere.

Benaurat el que lluny dels tràfecs,
com l’home d’antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el forum i les llindes superbioses
dels ciutadans poderosos.

Per això, marida els pollancres que es drecen alts
amb els sarments ja crescuts dels ceps,
o contempla errants en una vall reclosa
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó espurga les branques inútils
i els fa empelts més fruitosos,
o guarda en àmfores netes la mel premuda
o ton les fràgils ovelles;

o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat de fruits en saó
¡quin gaudi collir les peres empeltades
i el raïm que malda per ser com la porpra,
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap,
i a tu, pare Silvà, tutor dels termes!
Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina,
ara sobre una tofa d'herba;
[…]
En haver dit això, Alfi l’usurer
(a punt d’esdevenir un camperol!)
Va recuperar tots els prèstecs per les idus
I per les calendes ja cerca on col·locar-los.




OVIDI

Hi hagué un home i una dona
encara salvatges d’ànima. Es van aturar
al mateix lloc:  i un lànguid  plaer
els apaivagà. Cap mestre els havia dit
què fer: Venus és un dolç quefer,
s’aprén ben aviat.
Estima el que vola, i la femella del peix
troba amb qui gaudir dins l’aigua; la cérvola
acaça el cérvol, la serp a l’escurçó
s’abraça, i el gos i la gossa s’enganxen
amb força per copular. L’ovella
gaudeix fent-se muntar i també la vaca
s’acontenta amb el bou i la cabreta esmussada
deixa que el cabró la cavalque;
i les egües s’agiten furioses i acacen
els cavalls separats del ramat
per prats solitaris vora el riu.
Així, doncs, si la teua xicota té els nervis
posa-li remeis consistents: són els únics
que calmen el dolor, molt millor
que els xarops de Macaó. Els teus errors, veuràs,
com et són perdonats.