diumenge, 13 d’octubre del 2013

2.3 IV-INFERN



CANT  IV
Arriben al primer cercle de l’infern on hi ha els llimbs, amb els no batejats i aquells nascuts abans de Crist. Es topeten amb el cerle dels poetes i visiten el castell de la saviesa.

1
Ruppemi l'alto sonno ne la testa
un greve truono, sì ch'io mi riscossi
come persona ch'è per forza desta;
2
e l'occhio riposato intorno mossi,
dritto levato, e fiso riguardai
per conoscer lo loco dov' io fossi.
3
Vero è che 'n su la proda mi trovai
de la valle d'abisso dolorosa
che 'ntrono accoglie d'infiniti guai.
4
Oscura e profonda era e nebulosa
tanto che, per ficcar lo viso a fondo,
io non vi discernea alcuna cosa.
5
“Or discendiam qua giù nel cieco mondo”,
cominciò il poeta tutto smorto.
”Io sarò primo, e tu sarai secondo”.
6
E io, che del color mi fui accorto,
dissi: “Come verrò, se tu paventi
che suoli al mio dubbiare esser conforto?”.
7
Ed elli a me: “L'angoscia de le genti
che son qua giù, nel viso mi dipigne
quella pietà che tu per tema senti.
8
Andiam, ché la via lunga ne sospigne”.
Così si mise e così mi fé intrare
nel primo cerchio che l'abisso cigne.

El son profund, dins del cap, me’l trencà
l’esclat d’un tro, i jo em vaig redreçar
com qui es desperta violentament;

amb els ulls reposats, els vaig  girar
al meu voltant, ja dret, mirant atent
per saber en quin lloc havia anat.

En veritat, em trobava a la vora
de la vall dolorosa, de l’abisme
on ressonen com trons planys infinits.

Era fosca i profunda, nuvolosa,
tan negra que, clavant la vista al fons,
no hi distingia ni una sola cosa.

“Ara baixem cap al món sense llum”,
digué el poeta, pàl·lid com un mort.
“Jo hi aniré el primer, i tu el segon.”

I jo que me n’adoní del seu color,
vaig dir: “Com he de vindre si t’espantes
tu, que en el dubte em dónes confiança?”

I ell a mi: “La gran pena que sent
pels d’aquí baix, em dibuixa en la cara
la pietat que tu prens per temor.

Ens empeny un camí molt llarg, anem!”
Així passà davant, i em féu entrar
al primer cercle que envolta l’abisme.




9
Quivi, secondo che per ascoltare,
non avea pianto mai che di sospiri
che l'aura etterna facevan tremare;
10
ciò avvenia di duol sanza martìri,
ch'avean le turbe, ch'eran molte e grandi,
d'infanti e di femmine e di viri.
11
Lo buon maestro a me: “Tu non dimandi
che spiriti son questi che tu vedi?
Or vo' che sappi, innanzi che più andi,
12
ch'ei non peccaro; e s'elli hanno mercedi,
non basta, perché non ebber battesmo,
ch'è porta de la fede che tu credi;
13
e s'e' furon dinanzi al cristianesmo,
non adorar debitamente a Dio:
e di questi cotai son io medesmo.
14
Per tai difetti, non per altro rio,
semo perduti, e sol di tanto offesi
che sanza speme vivemo in disio”.
15
Gran duol mi prese al cor quando lo 'ntesi,
però che gente di molto valore
conobbi che 'n quel limbo eran sospesi.
16
“Dimmi, maestro mio, dimmi, segnore”,
comincia' io per volere esser certo
di quella fede che vince ogne errore:
17
“uscicci mai alcuno, o per suo merto
o per altrui, che poi fosse beato?”.
E quei che 'ntese il mio parlar coverto,

Allà, segons el que vaig escoltar,
No hi havia mai plors, sinó sospirs,
amb els quals tremolava l’aire etern;

la causa n’era el dol sense turment
de tota aquella multitud tan gran,
feta de dones, d’homes i d’infants.

El bon mestre em digué: “Tu no preguntes
qui són aquestes ànimes que veus?
Abans d’anar més lluny, has de saber

que no pecaren; i, si van fer mèrits,
no és prou, perquè no tenen el baptisme
que és la porta de la fe en què tu creus:

com que van viure abans del cristianisme,
ells no adoraren Déu degudament;
i jo mateix també sóc un d’aquests.

Per tal mancança, i no per altra culpa,
ens hem perdut, i sols patim la pena
de viure en el desig, sense esperança.”

Sentint-lo, el cor se’m va omplir de dolor
quan vaig comprendre que hi havia gent
de gran valor flotant en aquells llimbs.

“Digues-me, mestre meu, digues, senyor”,
vaig començar, volent estar segur
d’aquella fe que venç tots els errors:

“ha eixit algú d’ací, o pels seus mèrits
o pels d’un altre, per pujar al cel?”
I ell, que va entendre el meu parlar velat,





18
rispuose: “Io era nuovo in questo stato,
quando ci vidi venire un possente,
con segno di vittoria coronato.
19
Trasseci l'ombra del primo parente,
d'Abèl suo figlio e quella di Noè,
di Moïsè legista e ubidente;
20
Abraàm patrïarca e Davìd re,
Israèl con lo padre e co' suoi nati
e con Rachele, per cui tanto fé,
21
e altri molti, e feceli beati.
E vo' che sappi che, dinanzi ad essi,
spiriti umani non eran salvati”.
22
Non lasciavam l'andar perch' ei dicessi,
ma passavam la selva tuttavia,
la selva, dico, di spiriti spessi.
23
Non era lunga ancor la nostra via
di qua dal sonno, quand' io vidi un foco
ch'emisperio di tenebre vincia.
24
Di lungi n'eravamo ancora un poco,
ma non sì ch'io non discernessi in parte
ch'orrevol gente possedea quel loco.
25
“O tu ch'onori scïenzïa e arte,
questi chi son c'hanno cotanta onranza,
che dal modo de li altri li diparte?”.
26
E quelli a me: «L'onrata nominanza
che di lor suona sù ne la tua vita,
grazïa acquista in ciel che sì li avanza».

digué: “Jo era nou en aquest estat,
quan vingué un personatge poderós,
coronat, amb un signe de victòria.

Tragué d’ací l’ombra del primer pare,
la del seu fill Abel, la de Noé,
la de Moisés, que legislà obedient,

el patriarca Abraham i el rei David,
Israel amb el pare i amb els fills
i amb ell Raquel, per qui treballà tant,

i molts altres, que se’ls va endur al cel.
Vull que també sàpigues que, abans d’ells,
cap esperit humà s’havia salvat.”

No afluixàvem el pas mentre parlava,
i continuàvem travessant el bosc:
vull dir el bosc espés dels esperits.

Encara no ens havíem allunyat
molt del meu son, quan vaig veure una llum
que feia mitja esfera en la tenebra.

N’érem encara una miqueta lluny,
però en part jo podia distingir
que la gent d’aquell lloc era honorable.

“Tu, que ets honor de la ciència i de l’art,
qui són aquests d’ací, tan honorats
que el seu destí els aparta dels altres”?

I ell a mi: “El gran renom que tenen,
i que allà en el teu món encara sona,
fa que el cel els atorgue aquest favor.”



27
Intanto voce fu per me udita:
«Onorate l'altissimo poeta;
l'ombra sua torna, ch'era dipartita».
28
Poi che la voce fu restata e queta,
vidi quattro grand' ombre a noi venire:
sembianz' avevan né trista né lieta.
29
Lo buon maestro cominciò a dire:
«Mira colui con quella spada in mano,
che vien dinanzi ai tre sì come sire:
30
quelli è Omero poeta sovrano;
l'altro è Orazio satiro che vene;
Ovidio è 'l terzo, e l'ultimo Lucano.
31
Però che ciascun meco si convene
nel nome che sonò la voce sola,
fannomi onore, e di ciò fanno bene».
32
Così vid' i' adunar la bella scola
di quel segnor de l'altissimo canto
che sovra li altri com' aquila vola.
33
Da ch'ebber ragionato insieme alquanto,
volsersi a me con salutevol cenno,
e 'l mio maestro sorrise di tanto;
34
e più d'onore ancora assai mi fenno,
ch'e' sì mi fecer de la loro schiera,
sì ch'io fui sesto tra cotanto senno.
35
Così andammo infino a la lumera,
parlando cose che 'l tacere è bello,
sì com' era 'l parlar colà dov' era.

En aquell punt, vaig escoltar una veu:
“Reteu honor a l’altíssim poeta:
torna l’ombra de qui se n’havia anat.”

Quan la veu es quedà callada i quieta,
se’ns acostaven ja quatre grans ombra:
no feien cara trista ni contenta.

El meu bon mestre començà dient:
“Mira bé aquell amb l’espasa en la mà,
que va davant dels tres igual que un rei:

ell  és Homer, poeta sobirà;
l’altre que ve, és Horaci el satíric,
després Ovidi, i el darrer Lucà.

Com que tots els comparteixen amb mi
el mateix títol que digué la veu,
em fan honor, i en això fan molt bé.”

Així vaig veure reunit el cercle
d’aquell senyor del cant més alt, que vola
com l’àguila, molt per damunt dels altres.

Havent parlat ells entre ells un moment,
van mirar cap a mi, i em saludaren,
i somrigué, content, el mestre meu.

I encara em feren un honor més gran:
em van prendre en la seua companyia,
i jo vaig ser el sisé entre aquells savis.

Així vam passejar fins a la llum,
parlant de coses que ací és bo callar
mentre que allí era bonic parlar-ne.





36
Venimmo al piè d'un nobile castello,
sette volte cerchiato d'alte mura,
difeso intorno d'un bel fiumicello.
37
Questo passammo come terra dura;
per sette porte intrai con questi savi:
giugnemmo in prato di fresca verdura.
38
Genti v'eran con occhi tardi e gravi,
di grande autorità ne' lor sembianti:
parlavan rado, con voci soavi.
39
Traemmoci così da l'un de' canti,
in loco aperto, luminoso e alto,
sì che veder si potien tutti quanti.
40
Colà diritto, sovra 'l verde smalto,
mi fuor mostrati li spiriti magni,
che del vedere in me stesso m'essalto.
41
I' vidi Eletra con molti compagni,
tra ' quai conobbi Ettòr ed Enea,
Cesare armato con li occhi grifagni.
42
Vidi Cammilla e la Pantasilea;
da l'altra parte vidi 'l re Latino
che con Lavina sua figlia sedea.
43
Vidi quel Bruto che cacciò Tarquino,
Lucrezia, Iulia, Marzïa e Corniglia;
e solo, in parte, vidi 'l Saladino.
44
Poi ch'innalzai un poco più le ciglia,
vidi 'l maestro di color che sanno
seder tra filosofica famiglia.

Vam arribar al peu d’un castell noble,
set voltes rodejat d’altes muralles,
i el defensava un vall com un riuet.

El vam passar com si fos terra dura,
vaig entrar amb els savis per set portes,
i arribàrem a un prat de verdor fresca.

Hi havia gent amb els ulls lents i greus
i amb un aire de gran autoritat:
parlaven en veu baixa, a poc a poc.

Ens situàrem, doncs, en un costat,
en lloc obert i elevat, lluminós,
des d’on podíem veure’ls tots molt bé.

Allí davant, en el verd esmaltat,
m’aparegueren esperits insignes,
que m’exalten encara en el record.

Vaig veure Electra, amb molts dels seus companys,
Ente els quals coneguí Hèctor i Eneas,
i Cèsar, amb ulls d’esparver, armat.

Veia Camil·la i Pentesilea:
i a l’altra part, vaig veure el rei Llatí
assegut amb  Lavínia, filla seua.

Vaig veure Brutus que expulsa Tarquini,
Lucrècia, Júlia, Màrcia, Cornèlia;
i  sol, i a part, vaig veure Saladí.

Després, alçant una miqueta els ulls,
vaig veure el mestre de tot el saber,
que seia amb la família dels filòsofs.



45
Tutti lo miran, tutti onor li fanno:
quivi vid' ïo Socrate e Platone,
che 'nnanzi a li altri più presso li stanno;
46
Democrito che 'l mondo a caso pone,
Dïogenès, Anassagora e Tale,
Empedoclès, Eraclito e Zenone;
47
e vidi il buono accoglitor del quale,
Dïascoride dico; e vidi Orfeo,
Tulïo e Lino e Seneca morale;
48
Euclide geomètra e Tolomeo,
Ipocràte, Avicenna e Galïeno,
Averoìs, che 'l gran comento feo.
49
Io non posso ritrar di tutti a pieno,
però che sì mi caccia il lungo tema,
che molte volte al fatto il dir vien meno.
50
La sesta compagnia in due si scema:
per altra via mi mena il savio duca,
fuor de la queta, ne l'aura che trema.
E vegno in parte ove non è che luca.

Tots el miren, i tots li fan honor:
vaig veure allí Sòcrates i Plató,
que són al seu costat, més prop que els altres;

Demòcrit, que ho sotmet tot a l’atzar,
Diògenes, i Tales i Anaxàgores,
Empèdocles, Heràclit i Zenó;

vaig veure el gran estudiós de plantes:
Dioscòrides, dic; vaig veure Orfeu,
Tul·li i Linus i Sèneca moralista.

El geòmetra Euclides, Ptolemeu,
Hipòcrates, Galé, i també Avicenna
i Averrois, el gran comentador.

No puc parlar ací de tots el noms,
perquè el meu tema és tan llarg que m’empeny
endavant, i sovint salte alguns fets.

La reunió dels sis es quedà en dos:
el guia meu, per altre camí em porta,
lluny de la calma, en l’aire tremolós.
I jo vinc a un lloc on tota llum és morta.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

2.3 III-INFERN



CANT  III
Passen la porta de l’infern,  i abans de creuar l’Aqueront troben els indolent, més avant, Caront, el barquer de les ànimes dels condemnats, que no volia dur-los.

1.
“Per me si va ne la città dolente,
per me si va ne l'etterno dolore,
per me si va tra la perduta gente.
2
Giustizia mosse il mio alto fattore;
fecemi la divina podestate,
la somma sapïenza e 'l primo amore.
3
Dinanzi a me non fuor cose create
se non etterne, e io etterno duro.
Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate”.
4
Queste parole di colore oscuro
vid' ïo scritte al sommo d'una porta;
per ch'io: “Maestro, il senso lor m'è duro”.
5
Ed elli a me, come persona accorta:
”Qui si convien lasciare ogne sospetto;
ogne viltà convien che qui sia morta.
6
Noi siam venuti al loco ov' i' t'ho detto
che tu vedrai le genti dolorose
c'hanno perduto il ben de l'intelletto”.
7
E poi che la sua mano a la mia puose
con lieto volto, ond' io mi confortai,
mi mise dentro a le segrete cose.
8
Quivi sospiri, pianti e alti guai
risonavan per l'aere sanza stelle,
per ch'io al cominciar ne lagrimai.

“Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.

La justícia mogué el meu constructor:
Em varen fer la divina potència,
L’alta saviesa i el primer amor.

Abans de mi res no va ser creat res
Que no fóra tan etern com sóc jo:
Deixeu tota esperança, els qui hi entreu.”

Tots aquests mots, en un color obscur,
Els vaig veure escrits dalt d’un porta;
I vaig dir: “Mestre, quin sentit tan dur!”

I ell em digué, seguint el pensament:
“Ací és on cal que deixes tots els teus dubtes,
Ací hauràs de matar la covardia.
Hem arribat al lloc on jo t’he dcit
Que trobaràs tanta gent turmentada
Que han perdut ja el bé de la raó.”

I havent posat la seua mà en la meua,
Amb cara alegre, que em reconfortà,
Em féu entrar en els espais secrets.

Allí eren tot sospirs, i plors i clams
Ressonant per un aire sense estrelles:
Al principi, sentint-los, vaig plorar.



9
Diverse lingue, orribili favelle,
parole di dolore, accenti d'ira,
voci alte e fioche, e suon di man con elle
10
facevano un tumulto, il qual s'aggira
sempre in quell' aura sanza tempo tinta,
come la rena quando turbo spira.
11
E io ch'avea d'error la testa cinta,
dissi: “Maestro, che è quel ch'i' odo?
e che gent' è che par nel duol sì vinta?”.
12
Ed elli a me: “Questo misero modo
tegnon l'anime triste di coloro
che visser sanza 'nfamia e sanza lodo.
13
Mischiate sono a quel cattivo coro
de li angeli che non furon ribelli
né fur fedeli a Dio, ma per sé fuoro.
14
Caccianli i ciel per non esser men belli,
né lo profondo inferno li riceve,
ch'alcuna gloria i rei avrebber d'elli”.
15
E io: “Maestro, che è tanto greve
a lor che lamentar li fa sì forte?”.
Rispuose: «Dicerolti molto breve.
16
Questi non hanno speranza di morte,
e la lor cieca vita è tanto bassa,
che 'nvidïosi son d'ogne altra sorte.
17
Fama di loro il mondo esser non lassa;
misericordia e giustizia li sdegna:
non ragioniam di lor, ma guarda e passa».

Llengües diverses i parlars horribles,
paraules de dolor, accents de ràbia,
veus altres, ronques i soroll de mans

formaven un tumut, giravoltant
sempre, en un aire sense llum ni temps,
com l’arena quan s’arrombolla el vent.

I jo, amb el cap tot confús per l’horror,
vaig dir-li: “Mestre, què es això que sent?,
qui són aquests tan vençuts pel dolor?”

I ell a mi: “Aquest aspecte miserable
tenen les tristes ànimes d’aquells
que sense honor ni infàmia varen viure.

Es barregen al penós cor dels àngels
que no van ser ni rebels ni fidels
a Déu, pensant només en ells mateixos.”

El cel no els vol, per no perdre bellesa,
ni els accepten en el profund infern,
perquè els reus no se’n puguen gloriejar.”

I jo dic: “Mestre, com pot ser tan greu
allò que fa lamentar-se tan fort?”.
Em va respondre: “T’ho diré breument:

no tenen l’esperança de la mort,
i la seua vida és tan cega i baixa
que els fa enveja qualsevol altra sort.

Al món no van deixar ni nom ni fama:
la justícia els menysprea, i la pietat;
però no parlem d’ells, mira’ls i passa.”





18
E io, che riguardai, vidi una 'nsegna
che girando correva tanto ratta,
che d'ogne posa mi parea indegna;
19
e dietro le venìa sì lunga tratta
di gente, ch'i' non averei creduto
che morte tanta n'avesse disfatta.
20
Poscia ch'io v'ebbi alcun riconosciuto,
vidi e conobbi l'ombra di colui
che fece per viltade il gran rifiuto.
21
Incontanente intesi e certo fui
che questa era la setta d'i cattivi,
a Dio spiacenti e a' nemici sui.
22
Questi sciaurati, che mai non fur vivi,
erano ignudi e stimolati molto
da mosconi e da vespe ch'eran ivi.
23
Elle rigavan lor di sangue il volto,
che, mischiato di lagrime, a' lor piedi
da fastidiosi vermi era ricolto.
24
E poi ch'a riguardar oltre mi diedi,
vidi genti a la riva d'un gran fiume;
per ch'io dissi: “Maestro, or mi concedi
25
ch'i' sappia quali sono, e qual costume
le fa di trapassar parer sì pronte,
com' i' discerno per lo fioco lume”.
26
Ed elli a me: “Le cose ti fier conte
quando noi fermerem li nostri passi
su la trista riviera d'Acheronte”.

I jo, mirant, vaig veure un estendard
que, voleiant, corria tan veloç
que semblava impossible d’aturar;

i darrere venia tal munió
de gent, que jo no hauria cregut mai
que la mort hagués fet tan gran destrossa.

Després que en vaig reconèixer alguns,
mirant vaig distingir l’ombra d’aquell
que féu per covardia, el gran refús.

Vaig comprendre tot d’una, i amb certesa,
que aquesta era la tropa dels roïns,
que ni els vol Déu ni els enemics de Déu.

Aquests desgraciats, que no han viscut,
anaven nus i sempre agullonats
per tàvecs i vespes que els seguien.

Els ratllaven la cara amb fils de sang
que, barrejada amb llàgrimes, els queia
als peus, on la xuplaven cucs immunds.

I, mirant una mica més enllà,
vaig veure gent pels marges d’un gran riu;
i llavors li vaig dir: “Mestre, permet

que sàpiga qui són, i quina llei
fa que semblen tan àvids de passar
com els veig jo, en aquesta escassa llum.

I ell a mi: “Ho veuràs tot ben clar
quan haurem detingut els nostres passos
en la trista ribera d’Aqueront.”



27
Allor con li occhi vergognosi e bassi,
temendo no 'l mio dir li fosse grave,
infino al fiume del parlar mi trassi.
28
Ed ecco verso noi venir per nave
un vecchio, bianco per antico pelo,
gridando: “Guai a voi, anime prave!
29
Non isperate mai veder lo cielo:
i' vegno per menarvi a l'altra riva
ne le tenebre etterne, in caldo e 'n gelo.
30
E tu che se' costì, anima viva,
pàrtiti da cotesti che son morti”.
Ma poi che vide ch'io non mi partiva,
31
disse: “Per altra via, per altri porti
verrai a piaggia, non qui, per passare:
più lieve legno convien che ti porti”.
32
E 'l duca lui: “Caron, non ti crucciare:
vuolsi così colà dove si puote
ciò che si vuole, e più non dimandare”.
33
Quinci fuor quete le lanose gote
al nocchier de la livida palude,
che 'ntorno a li occhi avea di fiamme rote.
34
Ma quell' anime, ch'eran lasse e nude,
cangiar colore e dibattero i denti,
ratto che 'nteser le parole crude.
35
Bestemmiavano Dio e lor parenti,
l'umana spezie e 'l loco e 'l tempo e 'l seme
di lor semenza e di lor nascimenti.

Llavors, amb els ulls baixos i vergonyosos
tement que el desplauria si parlava,
fins arribar al riu no vaig dir res.

I heus ací que, en una nau, s’acostava
un vell tot blanc de pèl canós i antic,
cridant: “Ai de vosaltres, males ànimes!

No espereu arribar a veure el cel:
jo vinc ací a dur-vos a l’altra riba,
a la tenebra eterna, al foc i al gel.

I tu que ets aquí, ànima vivent,
no t’acostes a aquests, que tots són morts.”
I quan va veure que no me n’anava,

digué: “Per altre pas, per altres ports,
arribaràs a la platja, no ací:
a tu et durà un vaixell més lleuger.”

I el guia diu: “Caront, no passes pena:
així ho volen allà dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més.”

S’aquietaren, doncs, les llanoses galtes
del barquer d’aquell lívid aiguamoll,
que duia entorn dels ulls rodes de flames.

I els esperits, cansats i nus, mudaren
de color i van fer cruixir les dents
quan sentiren aquests mots tan cruels:

blasfemant Déu, els seus pares, l’espècie
humana, el lloc, el temps i la llavor
del seu llinatge i del seu naixement.





36
Poi si ritrasser tutte quante insieme,
forte piangendo, a la riva malvagia
ch'attende ciascun uom che Dio non teme.
37
Caron dimonio, con occhi di bragia
loro accennando, tutte le raccoglie;
batte col remo qualunque s'adagia.
38
Come d'autunno si levan le foglie
l'una appresso de l'altra, fin che 'l ramo
vede a la terra tutte le sue spoglie,
39
similemente il mal seme d'Adamo
gittansi di quel lito ad una ad una,
per cenni come augel per suo richiamo.
40
Così sen vanno su per l'onda bruna,
e avanti che sien di là discese,
anche di qua nuova schiera s'auna.
41
«Figliuol mio», disse 'l maestro cortese,
«quelli che muoion ne l'ira di Dio
tutti convegnon qui d'ogne paese;
42
e pronti sono a trapassar lo rio,
ché la divina giustizia li sprona,
sì che la tema si volve in disio.
43
Quinci non passa mai anima buona;
e però, se Caron di te si lagna,
ben puoi sapere omai che 'l suo dir suona».
44
Finito questo, la buia campagna
tremò sì forte, che de lo spavento
la mente di sudore ancor mi bagna.

Després es van amuntegar tots junts,
plorant més fort, en la dura ribera
que espera els homes que no temen Déu.

Caront, com un dimoni amb ulls de brasa,
els fa senyals, els va replegant tots,
i als que es retarden els pega amb el rem.

Com les fulles que a la tardor s’envolen
una darrere l’altra, fins que l’arbre
ja veu per terra les pròpies despulles,

igual fan ells, mala llavor d’Adam,
que un a un es llancen a la vora
com els ocells quan els crida un reclam.

Així se’n van, lliscant per l’aigua grisa,
i abans que baixen a l’altre costat
en aquest ja es forma una nova colla.

“Fill meu”, va dir el mestre amablement,
“tots el que moren en la ira de Déu
vénen ací, de qualsevol país;

i estan ansiosos de passar el riu:
la justícia divina els esperona
tant, que el temor es transforma en desig.

Mal passa per ací una ànima bona;
Per això, si Caront es plany de tu,
ara ja pots comprendre què vol dir.”

En havent dit això, la plana fosca
va tremolar tan fort que, de l’espant,
quan ho recorde em banye de suor.



45
La terra lagrimosa diede vento,
che balenò una luce vermiglia
la qual mi vinse ciascun sentimento;
e caddi come l'uom cui sonno piglia.

La terra llagrimosa mogué un vent,
llampeguejà una llum roja com foc
que em deixà estamordit, inconscient;
I el son em va fer caure com un soc.