dimarts, 5 de novembre del 2013

1.3 ELS GRANS POETES LLATINS



CATUL
II
Passer, deliciae meae puellae,
quicum ludere, quem in sinu tenere,
cui primum digitum dare appetenti
et acris solet incitare morsus,
cum desiderio meo nitenti
carum nescio quid libet iocari
et solaciolum sui doloris,
credo, ut tum grauis acquiescat ardor.
tecum ludere sicut ipsa possem
et tristis animi leuare curas!



Un pardalet fa les delícies de la meva xicota;
amb ell sol jugar quan el té entre els pits
i li mostra el ditet abellidor
per provocar-li punyents picades,
mentre excita el meu desig.
Estimada, no sé a què jugues
ni com consoles les teues penes,
igual com distraus el teu ardor, pense
que jo podria jugar amb tu
i alleugerir-te les tristeses del cor.

                 V
Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
soles occidere et redire possunt:
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut ne quis malus inuidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem,
i els rumors dels vells massa severs
valorem-los tots en un sol as!
Els sols poden pondre's i sortir de nou:
i nosaltres, un cop es pon el breu dia,
hem de dormir una sola nit perpètua.
Fes-me mil petons, després cent, tot seguit uns altres mil, després uns altres cent, després sense parar uns altres mil, després cent.
Després, quan ens n'haguem fet molts milers,
els barrejarem, per tal de no saber-ho,
o perquè cap malvat no pugui llençar-nos mal d'ull, en saber que són tants els petons.

                     VII
Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod vides perisse perditum ducas.
Fulsere quondam candidi tibi soles,
cum ventitabas quo puella ducebat
amata nobis quantum amabitur nulla.
Ibi illa multa cum iocosa fiebant,
quae tu volebas nec puella nolebat.
Fulsere vere candidi tibi soles.
Nunc iam illa non vult: tu quoque, impotens, noli,
nec quae fugit sectare, nec miser vive,
sed obstinata mente perfer, obdura.
Vale, puella, iam Catullus obdurat,
nec te requiret nec rogabit invitam.
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
Scelesta, vae te, quae tibi manet vita?
Quis nunc te adibit? cui videberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
At tu, Catulle, destinatus obdura.

Desventurat Catul, deixa’t de cabòries
i allò que veus que ha mort, dóna-ho per perdut.
En altre temps brillaven per tu sols radiants
quan tu sovint anaves on et duia la noia
que jo he estimat tant com no ho serà cap altra.
Quan es feien, allí, aquells divertiments
que tu volies i ella no refusava pas,
van brillar de debò per tu sols radiants.
Ara ella ja no ho vol: doncs tu, sorrut, no ho vulguis,
ni la cerquis, si fuig, ni visquis amargat,
ans obstinadament aguanta’t i suporta-ho.
Apa, noia, bon vent: Catul ara s’aguanta;
ni et cerca ja, ni pregarà puix que no ho vols.
Però tu et queixaràs quan no seràs pretesa.
Ai de tu, miserable, quina vida t’espera?
I qui et vindrà a cercar? A qui semblaràs bella?
Ara qui estimaràs? I de qui diràs que ets?
Qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis?
I tu, Catul, però, sempre obstinat, aguanta’t.



           LI

Ille mi par esse deo uidetur,
ille, si fas est, superare diuos,
qui sedens aduersus identidem te
spectat et audit
dulce ridentem, misero quod omnis
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi
<uocis in ore>,
lingua sed torpet, tenuis sub artus
flamma demanat, sonitu suopte
tintinant aures, gemina teguntur
lumina nocte.
Otium, Catulle, tibi molestum est:
otio exsultas nimiumque gestis:
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.


Aquell em sembla que és igual a un déu
aquell, si és lícit, em sembla que supera els déus
aquell que, assegut davant teu,
no para de mirar-te i escoltar-te
mentre somrius dolçament, i això, dissortat de mi,
em fa perdre tots els sentits, ja que quan
et veig, Lèsbia, no em queda gens de veu
sinó que se'm trava la llengua,
em recorre sota els membres una flama subtil
em xiulen les orelles amb el seu propi brogit
els ulls s'enfosqueixen per una doble nit.
L'oci, Catul, és molest per a tu:
amb l'oci t'agites i t'exaltes massa:
l'oci, en altres temps, va perdre reis
i ciutats pròsperes.



VIRGILI

EGLOGAE
            I
MELIBOEUS.
Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi
silvestrem tenui musam meditaris avena :
nos patriae finis et dulcia linquimus arva ;
nos patriam fugimus : tu, Tityre, lentus in umbra
formosam resonare doces Amaryllida silvas.

MELIBEU
Títir, tu recolzat sota la capçada d’un faig
compons cançons de camp amb la fràgil caramella:
Nosaltres el llindar de la pàtria i els dolços camps deixem;
fugim de la pàtria: tu, Títir, tranquil a l’ombra
ensenyes els boscos a repetir: Amaril·lis bella.

TITYRUS
O Meliboee, deus nobis haec otia fecit.
namque erit ille mihi semper deus, illius aram
saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.
ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum
ludere quae vellem calamo permisit agresti.

Oh, Melibeu, un déu ens ha donat aquesta pau,
perquè ell sempre serà un déu per a mi;  sovint
mullarà el seu altar un be tendre del nostre Ramat.
Ell, com pots veure, permet que pasturen els meus bous,
i que toque  quan vull la flauta.


MELIBOEUS
Non equidem invideo; miror magis: undique totis
usque adeo turbatur agris. En ipse capellas
protinus seger ago; hanc etiam vix, Tityre, duco.
hic inter densas corylos modo namque gemellos,
spem gregis, a! silice in nuda conixa reliquit.
saepe malum hoc nobis, si mens non laeva fuisset,
de caelo tactas memini praedicere quercus.
sed tamen, iste deus qui sit, da, Tityre, nobis.

No tinc enveja, més aviat em sorpén: arreu
on vaig hi ha maror al camp. Mira, jo mateix
que duc les cabretes sense descans, Títir, fa poc que aquesta
que sota els avellaners  havia parit  dos bessonets,
esperança del ramat, ai! sobre la nua roca els ha abandonat.
Sovint recorde com els roures ferits pel cel, si no fórem bledes,
ens vaticinen les desgràcies.
Tanmateix, Títir, digues qui és aquest déu  per a nosaltres.

TITYRUS
Urbem quam dicunt Romam, Meliboee, putavi
stultus ego huic nostrae similem, quo saepe solemus
pastores ovium teneros depellere fetus:
sic canibus catulos similes, sic matribus haedos
noram; sic parvis componere magna solebam.
Verum haec tantum alias inter caput extulit urbes,
quantum lenta solent inter viburna cupressi.

Melibeu, la ciutat que anomenen Roma, pensava
que era com la nostra ―ximplet de mi―, on  els pastors
acostumem  a dur-hi els bens de llet,
igual que els gossets són semblants a les mares
igual tenia les coses grans com les petites.
En veritat aquesta tant ha alçat el cap entre les altres ciutats
com els xiprers s’alcen entre els vímets.


Eneida
Invocació
Canto les armes i l’heroi que, seguint el destí, fou el primer que arribà fugitiu des de les costes de Troia fins a Itàlia i a les riberes de Lavínium, llargament sacsejat en terra i en mar per la violència dels déus, a causa de la ira rancorosa de Juno, havent sofert també molt en la guerra, fins que pogués fundar una ciutat i introduir els seus Penats en el Laci; aquest és l’origen de la raça llatina, dels pares albans i de les muralles de l’alta Roma. 
            Recorda-te’n, Musa, les causes: per quina ofensa a la seva divinitat, poder quin ressentiment la reina dels déus obligà un home notable per al seva pietat a passar tants perills i afrontar tantes penalitats. ¿Tan gran és la ira en l’ànim dels déus celestials?
Eneida, I
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam, fato profugus, Laviniaque venit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,
inferretque deos Latio, genus unde Latinum,
Albanique patres, atque altae moenia Romae.
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso,
quidve dolens, regina deum tot volvere casus
10 insignem pietate virum, tot adire labores
impulerit. Tantaene animis caelestibus irae?



HORACI



                                                                                      Paraules d’Alfi

Beatus ille qui procul negotiis,
      ut prisca gens mortalium,
paterna rura bobus exercet suis
      solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
      neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
      potentiorum limina.

Ergo aut adulta vitium propagine
      altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
      prospectat errantis greges,
inutilisque falce ramos amputans
      feliciores inserit,
aut pressa puris mella condit amphoris
      aut tondet infirmas ovis;

 vel cum decorum mitibus pomis caput
      autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
      certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
      Silvane, tutor finium.
Libet iacere modo sub antiqua ilice,
      modo in tenaci gramine:

Haec ubi locutus faenerator Alfius,
      iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
      quaerit kalendis ponere.

Benaurat el que lluny dels tràfecs,
com l’home d’antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el forum i les llindes superbioses
dels ciutadans poderosos.

Per això, marida els pollancres que es drecen alts
amb els sarments ja crescuts dels ceps,
o contempla errants en una vall reclosa
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó espurga les branques inútils
i els fa empelts més fruitosos,
o guarda en àmfores netes la mel premuda
o ton les fràgils ovelles;

o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat de fruits en saó
¡quin gaudi collir les peres empeltades
i el raïm que malda per ser com la porpra,
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap,
i a tu, pare Silvà, tutor dels termes!
Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina,
ara sobre una tofa d'herba;
[…]
En haver dit això, Alfi l’usurer
(a punt d’esdevenir un camperol!)
Va recuperar tots els prèstecs per les idus
I per les calendes ja cerca on col·locar-los.




OVIDI

Hi hagué un home i una dona
encara salvatges d’ànima. Es van aturar
al mateix lloc:  i un lànguid  plaer
els apaivagà. Cap mestre els havia dit
què fer: Venus és un dolç quefer,
s’aprén ben aviat.
Estima el que vola, i la femella del peix
troba amb qui gaudir dins l’aigua; la cérvola
acaça el cérvol, la serp a l’escurçó
s’abraça, i el gos i la gossa s’enganxen
amb força per copular. L’ovella
gaudeix fent-se muntar i també la vaca
s’acontenta amb el bou i la cabreta esmussada
deixa que el cabró la cavalque;
i les egües s’agiten furioses i acacen
els cavalls separats del ramat
per prats solitaris vora el riu.
Així, doncs, si la teua xicota té els nervis
posa-li remeis consistents: són els únics
que calmen el dolor, molt millor
que els xarops de Macaó. Els teus errors, veuràs,
com et són perdonats.

1.1 ELS POEMES HOMÈRICS



HOMER

LA IL·LÍADA

La invocació a l'inici del Cant I són, potser, els versos més famosos del gran poema grec:

Invocació
Canta'ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d'Aquil·les,
destructora: portà innúmers dolors als d'Acaia,
llançà a l'Hades, a munts, davant d'ell les ànimes fortes
d'herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos
i en convit d'ocellots; el designi de Zeus va acomplir-se,
el d'aleshores, és clar, quan van separar-se en discòrdia,
per primer cop Aquil·les diví i Agamèmnon duc d'homes.

                                                                  Ilíada. Cant I

L’ODISSEA

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada
cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira
tranquil·lament. Ell, llavors també va pujar, i es va ajaure
silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems
i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.
Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,
un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,
un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

                                                                             L’Odissea (XIII, 73-80)

dilluns, 4 de novembre del 2013

2.3 VII-INFERN



CANT  VII
Al quart cercle i parcialment el cinqué es mostren els pecats antagònics d’avars i pròdigs, que vigila el dimoni Plutus. Virgili fa un discurs sobre la Fortuna.


1
«Pape Satàn, pape Satàn aleppe!»,
cominciò Pluto con la voce chioccia;
e quel savio gentil, che tutto seppe,
2
disse per confortarmi: «Non ti noccia
la tua paura; ché, poder ch'elli abbia,
non ci torrà lo scender questa roccia».
3
Poi si rivolse a quella 'nfiata labbia,
e disse: «Taci, maladetto lupo!
consuma dentro te con la tua rabbia.
4
Non è sanza cagion l'andare al cupo:
vuolsi ne l'alto, là dove Michele
fé la vendetta del superbo strupo».
5
Quali dal vento le gonfiate vele
caggiono avvolte, poi che l'alber fiacca,
tal cadde a terra la fiera crudele.
6
Così scendemmo ne la quarta lacca,
pigliando più de la dolente ripa
che 'l mal de l'universo tutto insacca.
7
Ahi giustizia di Dio! tante chi stipa
nove travaglie e pene quant' io viddi?
e perché nostra colpa sì ne scipa?
8
Come fa l'onda là sovra Cariddi,
che si frange con quella in cui s'intoppa,
così convien che qui la gente riddi.

“Pape Satan, pape Satan, aleppe”,
començà Plutus amb veu rogallosa;
i el noble savi, que tot ho sabia,

Digué per confortar-me: “Eue la por
no t’altere, perquè el poder que té
no impedirà que baixem aquest cingle.”

Es va girar  a aquella cara inflada
i li digué: “Calla, llop maleït,
rossega’t les entranyes amb ràbia.

Tenim raons per baixar a la fosca:
ho volen en l’altura, allà on Miquel
va castigar supèrbia i rebel·lia.”

Igual que veles inflades pel vent,
quan l’arbre es trenca i cauen embullades,
així caigué a terra la bèstia cruel.

Baixàrem a la quarta fondalada,
continuant per aquell trist pendent
que conté tot el mal de l’univers.

Ah, justícia de Déu!, qui amuntegà
tants turments com jo he vist, i tan estranys?,
i per què ens destrueix així el pecat?

Com fan les ones damunt Caribdis,
que topen una contra l’altra i rompen,
així ballen ací en un ball redó.



9
Qui vid' i' gente più ch'altrove troppa,
e d'una parte e d'altra, con grand' urli,
voltando pesi per forza di poppa.
10
Percotëansi 'ncontro; e poscia pur lì
si rivolgea ciascun, voltando a retro,
gridando: «Perché tieni?» e «Perché burli?».
11
Così tornavan per lo cerchio tetro
da ogne mano a l'opposito punto,
gridandosi anche loro ontoso metro;
12
poi si volgea ciascun, quand' era giunto,
per lo suo mezzo cerchio a l'altra giostra.
E io, ch'avea lo cor quasi compunto,
13
dissi: «Maestro mio, or mi dimostra
che gente è questa, e se tutti fuor cherci
questi chercuti a la sinistra nostra».
14
Ed elli a me: «Tutti quanti fuor guerci
sì de la mente in la vita primaia,
che con misura nullo spendio ferci.
15
Assai la voce lor chiaro l'abbaia,
quando vegnono a' due punti del cerchio
dove colpa contraria li dispaia.
16
Questi fuor cherci, che non han coperchio
piloso al capo, e papi e cardinali,
in cui usa avarizia il suo soperchio».
17
E io: «Maestro, tra questi cotali
dovre' io ben riconoscere alcuni
che furo immondi di cotesti mali».

Ací vaig veure més gent que en cap lloc,
als dos costats, amb un udols terribles,
fent rodolar grans pedres amb el pit.

S’entrexocaven, i en el mateix punt
es giraven arrere, empenyent tots,
i cridant: “Per què guardes?, per què tires?”

Així, pel cercle lúgubre, voltaven
D’esquerra a dreta i cap al contrari,
Cridant les preguntes infamants;

Després giraven tots quan, travessant
el mig cercle, feien un altre xoc.
Jo tenia quasi trencat el cor,

i vaig dir: “Mestre, ara has d’explicar-me
qui és aqueta gent, i si eren clergues
tots aquests tonsurats que hi ha a l’esquerra.”

I ell a mi: “Tots ells van ser tan bornis
d’enteniment durant la seua vida,
que no saberen gastar amb mesura.

La seua veu ho lladra clarament
quan arriben als dos costats del cercle
on el pecat contrari els desacobla.

Clergues van ser, que no porten el cap
cobert de pèl, papes i cardenals,
en qui es mostra l’excés de cobdícia.”

I jo vaig dir: “Mestre, entre gent així
qui sap si puc reconèixer-ne alguns
que s’embrutaren amb aquests dos mals.”



18
Ed elli a me: «Vano pensiero aduni:
la sconoscente vita che i fé sozzi,
ad ogne conoscenza or li fa bruni.
19
In etterno verranno a li due cozzi:
questi resurgeranno del sepulcro
col pugno chiuso, e questi coi crin mozzi.
20
Mal dare e mal tener lo mondo pulcro
ha tolto loro, e posti a questa zuffa:
qual ella sia, parole non ci appulcro.
21
Or puoi, figliuol, veder la corta buffa
d'i ben che son commessi a la fortuna,
per che l'umana gente si rabuffa;
22
ché tutto l'oro ch'è sotto la luna
e che già fu, di quest' anime stanche
non poterebbe farne posare una».
23
«Maestro mio», diss' io, «or mi dì anche:
questa fortuna di che tu mi tocche,
che è, che i ben del mondo ha sì tra branche?».
24
E quelli a me: «Oh creature sciocche,
quanta ignoranza è quella che v'offende!
Or vo' che tu mia sentenza ne 'mbocche.
25
Colui lo cui saver tutto trascende,
fece li cieli e diè lor chi conduce
sì, ch'ogne parte ad ogne parte splende,
26
distribuendo igualmente la luce.
Similemente a li splendor mondani
ordinò general ministra e duce

I ell a mi: “És una idea vana
la vida sense seny que els emporcà
ara els fa opacs al reconeixement.

Aniran sempre als dos extrems on xoquen:
aquests ressorgiran del seu sepulcre
amb el puny ben tancat, i aquells pelats.

Mal donar i mal conservar, els priva
del cel i els ha llançat a aquest combat:
per dir com és, no cal un bell discurs.

Ara pots veure, fill, la curta burla
dels béns que són confiats a la fortuna,
pels quals tant es barallen els humans;

perquè tot l’or que hi ha sota la lluna,
o que hi hagué, no donarà repòs
a cap d’aquestes ànimes cansades.”

“Mestre”, li vaig dir, “una cosa més:
què és aquesta fortuna de què parles
que té els béns de la terra entre les ungles?”

I ell a mi: “Estúpides criatures,
que gran és la ignorància que patiu!
Obre la boca ara al meu pensament:

aquell que és superior a tot saber
va fer els cels, i els va donar tal guia
que en cada part resplendeix cada part

distribuint una mateixa llum.
Igualment, per als resplendors mundans,
posà guia i ministra general,



27
che permutasse a tempo li ben vani
di gente in gente e d'uno in altro sangue,
oltre la difension d'i senni umani;
28
per ch'una gente impera e l'altra langue,
seguendo lo giudicio di costei,
che è occulto come in erba l'angue.
29
Vostro saver non ha contasto a lei:
questa provede, giudica, e persegue
suo regno come il loro li altri dèi.
30
Le sue permutazion non hanno triegue:
necessità la fa esser veloce;
sì spesso vien chi vicenda consegue.
31
Quest' è colei ch'è tanto posta in croce
pur da color che le dovrien dar lode,
dandole biasmo a torto e mala voce;
32
ma ella s'è beata e ciò non ode:
con l'altre prime creature lieta
volve sua spera e beata si gode.
33
Or discendiamo omai a maggior pieta;
già ogne stella cade che saliva
quand' io mi mossi, e 'l troppo star si vieta».
34
Noi ricidemmo il cerchio a l'altra riva
sovr' una fonte che bolle e riversa
per un fossato che da lei deriva.
35
L'acqua era buia assai più che persa;
e noi, in compagnia de l'onde bige,
intrammo giù per una via diversa.

que permutarà a temps tots els béns banals
d’un poble a un altre, i entre sang i sang,
i no pot fer-hi res el seny humà;

així, un poble decau i un altre impera
seguint les decisions de la fortuna,
que són ocultes, com la serp en l’herba.

Vostre saber no s’hi pot comparar:
ella jutja, governa i proveeix
el seu regne com fan els altres déus.

Les seues mutacions no tenen treva:
el destí la fa treballar veloç,
i així els canvis de torn vénen sovint.

Moltes vegades és crucificada
pels mateixos que haurien de lloar-la,
i li donen mal nom sense raó;

però ella s’està al cel i no  ho escolta:
alegre, entre els primers éssers creats,
gira la seua esfera i viu feliç.

Però ara hem de baixar a pitjors penes;
ja cauen les estrelles que pujaven
quan jo eixia: ací no ens podem quedar.”

Vam tallar cap a l’altra part del cercle,
prop d’una font que bull i es va vessant
en un fossat que ix d’ella mateixa.

L’aigua era més negra que morada,
I nosaltres seguint el corrent tèrbol,
Vàrem baixar per un estrany camí.



36
In la palude va c'ha nome Stige
questo tristo ruscel, quand' è disceso
al piè de le maligne piagge grige.
37
E io, che di mirare stava inteso,
vidi genti fangose in quel pantano,
ignude tutte, con sembiante offeso.
38
Queste si percotean non pur con mano,
ma con la testa e col petto e coi piedi,
troncandosi co' denti a brano a brano.
39
Lo buon maestro disse: «Figlio, or vedi
l'anime di color cui vinse l'ira;
e anche vo' che tu per certo credi
40
che sotto l'acqua è gente che sospira,
e fanno pullular quest' acqua al summo,
come l'occhio ti dice, u' che s'aggira.
41
Fitti nel limo dicon: "Tristi fummo
ne l'aere dolce che dal sol s'allegra,
portando dentro accidïoso fummo:
42
or ci attristiam ne la belletta negra".
Quest' inno si gorgoglian ne la strozza,
ché dir nol posson con parola integra».
43
Così girammo de la lorda pozza
grand' arco, tra la ripa secca e 'l mézzo,
con li occhi vòlti a chi del fango ingozza.
Venimmo al piè d'una torre al da sezzo.

Hi ha una extensa marjal, de nom Estígia,
que és on va el trist rierol quan arriba
als peus d’aquell horrible coster gris.

I jo que anava mirant alerta,
vaig veure gent fangosa als aiguamolls:
anaven nus i amb cara furiosa.

Es colpejaven, no sols amb la mà,
sinó amb el cap, amb el pit i amb els peus,
i s’arrancaven trossos amb les dents.

El bon mestre digué: “Fill, ara veus
les ànimes que dominà la ira;
i vull també que sàpigues del cert

que sota l’aigua hi ha gent que sospira,
i l’omplen de bombolles fins a dalt,
com et mostren els ulls miren on miren.

Enfonsats en el llot, diuen: Que trists
vams ser en l’aire dolç que el sol alegra,
amb el fum de l’agror que ens ofegava:

i ara és el fang negre el que ens entristeix.
Aquest himne el borbollen en la gola,
Perquè no el poden dir amb mots sencers.”

Així vàrem passar entre el brut estany,
fent un arc entre el marge sec i el llot,
mirant aquells que s’atipen de fang,
fins a una torre, al final de tot.