Al llarg del
curs anirem elaborant un dossier de textos comentats, alguns parcialment,
d’altres només subratllats i glossats.
DOSSIER DE TEXTOS
1- Discurs de Pep Guardiola
2- Interés
3- Moltes famílies diferents
4- L’encèfal
5- Per què no orinen els ocells?
6- Discurs en justificació del magnicidi
7- Discurs fúnebre de Marc Antoni
8- Adolescents i drogues
9- Per a què serveix la cultura?
10- La dependència dels joves del "messenger"
11- A Pequín sense carmanyoles
12- És la meua professió
13- Què és una llengua estàndard?
14- Llengua estàndard i discriminació social
10- La dependència dels joves del "messenger"
11- A Pequín sense carmanyoles
12- És la meua professió
13- Què és una llengua estàndard?
14- Llengua estàndard i discriminació social
1. Discurs de Pep Guardiola
Em
preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava,
i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot
el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento.
Jo
vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el
FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van
escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la
seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has
sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar
la meva professió; la millor manera.
Perquè,
després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu
guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder
transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen
a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han
aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels
jugadors que tinc ara també n'he après molt.
Jo visc la meva professió d'aquesta
manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc
passió pel meu ofici. L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en
parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a
instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha
un moment que ens fa joia, que en gaudim,
i el vull compartir amb vosaltres.
Abans
de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al
soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet
que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un
o dos DVDs del següent rival. [...]M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo
a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. [...] I vaig apuntant tot
el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes
també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la
professió... [...] De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic:
"Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge,
unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem".
No
us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem
perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió
que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves
professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego
jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades
surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu.
És
d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que
ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a
conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la
postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i
la tinc igual que quan era petit.
I
m'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el
futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria,
l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un
equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que
jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han
ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació,
m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a
aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador
decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per
mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que
els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és
responsabilitat teva. [...]
Permeteu-me
només una cosa: jo no vull ser exemple de res. [...].
Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent
vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento
jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta
obsessió de feina probablement retrobaré ―a molts que he perdut per aquesta
obsessió malaltissa per la feina―; només procuro ser un bon fill dels meus
pares, i sobretot ―sobretot―, procuro ser un bon company de la meva companya,
que junts puguem gaudir d’aquest meravellós espectacle que és veure créixer la
Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire
perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.
[...] De
part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta
gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu
mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha
retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que
som imparables.
9
setembre 2011
1.
Llegeix el text i subratlla’n una o dues oracions per paràgraf. Encercla les
paraules o expressions que no hages entés.
2.
Fes un resum (entre una i tres oracions per paràgraf)
3.
Posa un títol a l’article
4.
Quin és per a tu el tema? Esmenta’n també dos subtemes.
5. Identifica-hi almenys dos recursos
expressius.
2. Interés
Un amic em sorprén embarcat en la
lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:
—I això, t’interessa realment?
Posa una mica d’incredulitat en el
«realment”.
La seva bona fe — no en dubto pas — em
desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria
per un text arcaic i avorrit. Dic «avorrit» perquè per a ell, i per a gairebé
tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.
—Sí, m’interessa.
Què vol dir interés? «Sentiment
que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una
atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.» Copio el Fabra al peu
de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat.
Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i
redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.
—I per què t’interessa?
Ara, la veritat, no sé què contestar, O
hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i
l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura
anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als
antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.
Improviso una resposta sobre la marxa:
—Basta que miris cinc minuts seguits una
cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...
La frase és, en unes altres paraules,
de qualsevol moralista francés. Els francesos ―els “moralistes”― han formulat
excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rouchefoucauld, Pascal, Rivarol.
Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però,
¿Qui podria justificar el seu interés
per això o per allò? El seu interés pel futbol, per les senyores grasses, per
la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional,
pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges ―per qualsevol cosa.
Justificar!
Joan
Fuster Diccionari per a ociosos
1. Fes
un comentari lliure del text, atenent a quatre parts: adequació (descripció del
text), coherència (contingut), cohesió
(recursos expressius) i valoració crítica. Redacta un paràgraf per part. Com
a pas previ, és bàsic el subratllat i
glossat del text.
3. Moltes famílies diferents
Les famílies, com les persones, són molt diferents. Bé va poder titular Gerald Durrell una de les seues novel·les Els meus familiars i altres animals. N’hi ha de molt petites, de molt grans, de molt antigues, de molt joves, de molt modernes, de molt tradicionals, de pares divorciats, de pares o mares vidus, de parelles sense fills, parelles amb fills adoptats, parelles homosexuals, etc., de fet, n’hi ha moltes i de molt diverses.
Al
Pakistan i a l’Índia, quan un home es casa, la núvia acostuma a anar a viure a
casa dels pares del marit. Això vol dir que amb el temps es va formant una
família molt extensa. A la mateixa casa conviuen pares, fills avis, oncles i
cosins, al Senegal, les diverses dones que té un home viuen totes juntes amb
els seus fills en una casa a part del marit, però tota la gent de la comunitat
és com una gran família. A la Xina, les parelles no poden tenir més d’un fill
perquè és un país on hi ha molta densitat de població, i per això la majoria de
famílies consten només del pare, la mare i el fill o la filla.
En
conclusió, són famílies d’estructura molt diferent, Així i tot, la família
continua sent en tot el planeta la base de l’organització social. Els atemptats
contra la família no sabem encara on ens conduiran. Es tracta d’un futur que espanta.
4. L'encèfal
Comenta el
següent text, atenent als elements treballats en classe: adequació (àmbit,
gènere, estructura) coherència (tema, estructura del text) cohesió (estil,
recursos expressius, connectors) i
valoració personal.
Abans, però, farem certes distincions sobre l'encèfal (fig. 2) . Una de les seves
parts és el cerebel, que es troba a la part inferior de la caixa craniana i
juga un paper important en els moviments voluntaris. El tronc cerebral controla
funcions automàtiques, com la respiració o el batec del cor. Una altra part de
l'encèfal és el cervell pròpiament dit. A la seva base té el tàlem, que rep
informació sensorial, i l'hipotàlem, que regula la fam, la set i la
temperatura, com també el cicle sexual.
El neuròleg Jacques-Michel Robert
compara l'encèfal a un vaixell. El cerebel seria el timó, mentre que les vies
que reben les dades sobre l'equilibri farien de quilla. El cos del vaixell el
formaria el bulb raquidi, que controla les funcions vitals. Altres funcions es
trobarien en pisos successius. En el primer hi hauria els centres de control
del somni i la vigília. En el segon,
l'hipotàlem, que, com hem dit, regula la temperatura, la gana, la set i el
cicle sexual, En el tercer se situarien les regions corresponents a l'anomenat
sistema límbic, implicat en l'aprenentatge, les emocions i la memòria. I en la
part superior hi hauria l'escorça cerebral, responsable de la presa de
decisions, dels judicis i del raonament en general.
X. Duran El
cervell polièdric pàg. 15-16 Alzira,
1996
5. Per què no orinen els ocells?
Bé, per donar una bona resposta caldria concretar què
entenem per «orinar». Evidentment, si ho circumscrivim a l’acció que fem
nosaltres —i la resta de mamífers—, els ocells no orinen. Però també podríem
dir que ho fan d’una altra manera.
Anem a pams. Comencem per aclarir que la micció —com també
s’anomena l’acció d’orinar—és el procés que elimina l’orina de la bufeta cap a
l’exterior del cos. Cal dir que és l’etapa final del sistema excretor. La
defecació, en canvi, és l’etapa final d’un altre procés: el digestiu. Com és
sabut, els mamífers efectuem aquestes dues funcions mitjançant dues vies
diferents.
Doncs bé, dèiem que els ocells ho fan ben diferent. I és
que, entre altres coses, no tenen bufeta (llevat dels estruços). A més a més,
tampoc tenen dos orificis de sortida, sinó un de sol: la cloaca.
Per
tant, stricto sensu , la resposta ha
de ser que no orinen. Ara bé, el que sí que tenen és l’òrgan fonamental del
sistema excretor: el ronyó.
I ara ve l’explicació de per què no orinen: el ronyó
filtra la sang i produeix un líquid de rebuig —d’alt contingut en àcid úric,
però no en urea— que va a parar al coprodeu, on es barreja amb els excrements
procedents del tub digestiu. La mescla resultant té una consistència pastosa
més aviat líquida i un aspecte blanquinós, i és expulsat a l’exterior a través
de la cloaca. Aquesta mescla és rica en nitrogen i fosfats, cosa que la
converteix en un bon fertilitzant, que s’utilitza com a adob (cas del guano).
També pot portar llavors de plantes ingerides que s’han fet resistents als
líquids digestius, cosa que en facilita la dispersió (cauran amb adob
incorporat).
Els ocells que reposen habitualment en un lloc fix, com
ara molts rapinyaires a les seves talaies, formen capes d’excrements que en
certs casos aporten els nutrients necessaris per al creixement dels líquens.
Així mateix, alguns ocells marins, com és el cas del gavià fosc (Larus fuscus), «bombardegen» amb
excrements tant els rivals que els volen prendre el peix com els depredadors
que s’acosten a les colònies de cria.
Ara bé, el seu caràcter àcid els fa corrosius i per això
molts ocells urbans, com ara els coloms, malmeten les estàtues i façanes on
reposen. També hi ha la possibilitat, tot i que poc probable, que ens caiguin
al cap...
Finalment, comentarem que l’àcid úric és molt menys tòxic
que la urea i això fa que no necessiti ser diluït en una gran quantitat
d’aigua, com sí que ens passa als mamífers. Gràcies a això, a la bossa proximal
es produeix la reabsorció d’una bona part de l’aigua, fet que ajuda a evitar la
deshidratació i, en no necessitar beure amb tanta freqüència, permet que els
ocells siguin més lleugers i els facilita el vol. A part, té un valor adaptatiu
en les espècies que viuen en llocs esteparis, àrids o desèrtics, com ara alguns
tetraònids.
Albert
Masó . «Els perquès de Mètode» Mètode (gener 2014)
6. Discurs
de Brutus en justificació del magnicidi
BRUTUS.
Sigueu pacients fins al final. Romans, compatriotes, amics,
escolteu la meva causa i calleu perquè em pugueu sentir. Creieu-me pel meu
honor i tingueu respecte pel meu honor perquè em pugueu creure. Jutgeu amb
prudència i aguditzeu l’enteniment per poder jutjar millor.
Si
en aquesta assemblea hi ha algun bon amic de Cèsar, jo li dic que l’amor de
Brutus a Cèsar no és pas inferior al seu. Si aleshores aquest amic em pregunta
per què Brutus s’ha alçat contra Cèsar, aquesta és la meva resposta: no és que
jo estimés Cèsar menys, sinó que estimava més Roma. ¿Què us estimaríeu més: que
Cèsar visqués i vosaltres moríssiu com a esclaus, o que Cèsar morís i vosaltres
visquéssiu com a homes lliures? Com que Cèsar m’estimava, jo el ploro. Com que
era afortunat, me n’alegro. Com que era valent, l’honoro. Però com que era
ambiciós, l’he matat. Aquí teniu llàgrimes pel seu amor, alegria per la seva
fortuna, honor pel seu valor, i mort per la seva ambició. ¿Qui hi ha aquí tan
servil que vulgui ser un esclau? Si n’hi ha un, que parli, perquè és a ell a
qui he ofés. ¿Qui hi ha aquí tan bàrbar que no vulgui ser un romà? Si n’hi ha
un, que parli, perquè és a ell a qui he ofés. ¿Qui hi ha aquí tan vil que no
estimi la seva pàtria? Si n’hi ha un, que parli, perquè és a ell a qui he ofés.
Espero una resposta.
TOTS Ningú, Brutus, ningú.
BRUTUS.
Doncs així doncs no he ofés ningú.
No he fet a César més del que vosaltres podeu fer a Brutus. El motiu de la seva
mort està registrat en el Capitoli. No se li ha rebaixat res de la seva glòria,
perquè n’era digne, ni se li han exagerat els seus delictes, pels quals ha
sofert la mort.
[Entra MARC ANTONI amb altres, portant el COS de CÉSAR]
Aquí
tenim el seu cadàver, plorat per Marc Antoni, que, encara que no hagi pres part
en la seva mort, en rebrà els beneficis: un lloc a la república. ¿Qui de
vosaltres no en tindrà un? I amb això em retiro perquè de la mateixa manera que
he llevat la vida a qui més estimava pel bé de Roma, igualment conservo aquesta
daga per quan la meva nació cregui que la meva mort és necessària.
W. SHAKESPEARE Juli Cèsar
7. Discurs fúnebre de Marc Antoni
Amics romans, compatriotes, presteu-me atenció:
vinc a sepultar Cèsar, no a lloar-lo. El mal que fan els homes
sobreviu després d’ells; el bé sovint queda enterrat amb els seus ossos; Sigui
així amb Cèsar. L’honorable Brutus ha
dit que Cèsar era ambiciós. Si és veritat, va ser una falta greu i Cèsar l’ha
pagada molt greument. Aquí, amb permís de Brutus i dels altres (perquè cal dir
que Brutus és un home honorable, i també
els altres, tots, són homes honorables), vinc a parlar en el funeral de Cèsar;
va ser amic meu, fidel i just amb mi.
Brutus, però, que és un home honorable, ha dit que Cèsar era
ambiciós. Va portar a Roma molts captius amb els rescats dels quals va
augmentar el tresor públic. ¿Us sembla això una ambició de Cèsar? Quan els
pobres clamaven, ell plorava: l’ambició, ¿no hauria de ser més insensible? Però
Brutus diu que era ambiciós, i ja sabem que Brutus és un home honorable. Tots
vosaltres vau veure com en els Lupercals vaig oferir-li tres vegades la corona i ell la va refusar cada vegada. ¿Es
això ambició? Però Brutus diu que era ambiciós, i ell, certament, és un home
honorable. No dic que desaprovo el que Brutus ha dit, vull dir-vos solament
allò que veig.
Tots el vau estimar, no sense causa. Doncs: ¿Quina causa us priva que el ploreu?
Ah, seny, te n’has anal cap a les brutes bèsties, els homes han perdut el seny.
M’haureu de perdonar: tinc el meu cor en el taüt de Cèsar i he d’aturar-me fins que torni amb mi. /…/
Tot just ahir, la paraula de Cèsar podia afrontar el món. Ara
reposa aquí, i ni el més pobre no el reverencia. Ah, ciutadans, si volgués
incitar els vostres cors al molí i a la
fúria, agreujaria Brutus, i Càssius també, i ambdós, tots ho saben, són homes
honorables. No vull fer-los cap greuge, prefereixo fer-lo al que ha mort, a mi mateix i a tots
vosaltres, abans d’ofendre uns homes honorables.
Tinc aquí un pergamí amb el segell de César. Era a la seva
cambra, i és el seu testament. Si es permetés que el poble l’escoltés (jo,
perdoneu, no penso pas llegir-lo), tots aniríeu a besar-li les ferides i a
mullar els mocadors d’aquesta sang sagrada. Més encara: voldríeu un cabell per
relíquia que esmentaríeu en els testaments per deixa-lo, en morir, com un
llegat riquíssim als descendents. /…/
Paciència, amics. No convé que el llegeixi ni que vosaltres
sapigueu fins a quin punt us estimava Cèsar. No sou pedra ni fusta, sinó homes,
i, essent homes, el testament de Cèsar us encendria, us faria enfollir. No és
bo que sapigueu que us feia hereus car, si ho sabéssiu, ah!, ¿què
passaria? /…/
Espereu una mica, ¿no teniu paciència? Ja he parlat massa en
dir-vos el que he dit. Tinc por d’ofendre els homes honorables que han enfonsat
les dagues en el cos de César perquè us pugui mostrar qui el va dictar. ¿Puc,
doncs, baixar? ¿Em permeteu que baixi?
/…/ Si us queden llàgrimes, vulgueu vessar-les ara. Tots
coneixeu aquest mantell. Recordo la primera vegada que César va posar-se’l: era
un captard d’estiu, dintre la seva tenda, el mateix dia que va véncer els
Nervis. Mireu: per aquest lloc va entrar l’acer de Càssius; mireu l’estrip fet
per l’envejós Casca. Aquí l’estimat Brutus hi va clavar la daga, i quan va
treure el maleït acer, mireu: la sang de César va seguir-lo com si es
precipités fins a la porta per saber si era Brutus que havia trucat tan
cruelment, car ja sabeu que Brutus era l’àngel de César. Jutgeu, oh déus, fins
a quin punt se l’estimava. Aquest va ser, de tots, el tall més inclement,
perquè en veure que Brutus li enfonsava l’espasa, la ingratitud, més forta que
les mans traïdores, el va deixar vençut. El seu cor va esclatar i, amagant
el seu rostre amb el mantell, sota l’estàtua mateixa de Pompeu (per on rajava
sang) el gran César va caure.
Quina caiguda, amics compatriotes! Perquè aleshores jo i
vosaltres, tots vam caure mentre el crim
sangonós floria damunt nostre. Ara ploreu: veig que heu sentit el cop de la
compassió. Són goles generoses. Ànimes bondadoses, ¿com? ¿ploreu només de veure
els forats de la toga? Doncs mireu: ell mateix mutilat pels traïdors. /…/
Amics, dolços amics,
no voldria incitar-vos a cap desbordament sobtat d’insurrecció.
Els que això han fet són homes honorables; quins motius
personals els han mogut a fer-ho, jo no ho sé. Són prudents i honorables; ells
us en donaran —no en dubto- les raons.
J
o no he vingut, amics, a robar-vos els cors. No sóc cap orador,
com Brutus, sinó, com tots sabeu, un home franc, que estima el seu amic, i
això, tots ells ho saben; per això m’han donat permís per parlar en públic; no
tinc enginy, paraules ni valor, ni gestos, ni eloqüència, ni poder de revoltar la sang dels homes. Només
parlo d’instint; només us dic allò que ja sabeu, i us mostro les ferides de
César, ah pobres boques mudes, ¡ els demano que parlin en nom meu. Però si jo
fos Brutus, i Brutus fos Antoni, tindríeu un Antoni que us encendria els ànims,
donaria una llengua a les ferides de César per moure a la revolta les pedres de
Roma. /…/
Però
escolteu-me, amics, encara us vull parlar.
/…/ I bé. Aneu a fer no sabeu què. ¿Per què César
mereix el vostre amor? Ah, no ho sabeu: us ho he de recordar: heu oblidat el
testament que us he esmentat. /…/ És
aquest. Porta encara el seu segell: A cada ciutadà romà li deixa la quantitat
de setanta-cinc dracmes. /…/ Escolteu-me
amb paciència. /…/ I a més us deixa a
tots els seus jardins, camins particulars, parcs i arbredes d’aquest costat del
Tíber. Us ho deixa a vosaltres per als vostres hereus, per sempre més: llocs
públics per passejar-vos i per recrear-vos-hi. Això era un César! ¿Quan en
vindrà un altre?
/…/
Ara cal deixar fer. En marxa, doncs, ruïna! Pren el camí que vulguis.
8. Adolescents i drogues
Fa sis anys, els adolescents fumaven, bevien i consumien
drogues il·legals en menys proporció que actualment. És preocupant que tot just
en arribar als tretze anys el 80 % dels nens i nenes ja s’enganxin al tabac i
l’alcohol. Sí, nens i nenes, perquè encara no són altra cosa que
criatures. Quin món és aquest, doncs, que els adults els estem
posant a l’abast? Els uns directament, per interessos lucratius; els
altres indirectament, per impotència de lluitar contra els poderosos. Però,
d’una manera o de l’altra, tots responsables. Davant de la quitxalla, i també
davant de la canalla de quinze anys que s’acosta al porro; de la de setze que
prova la cocaïna. Només ho fan un 10%, però és que encara són petits. Amb
l’edat creix el nombre de consumidors, i creixen les dosis. I a l’oferta s’hi
afegeixen les drogues de síntesi, amb la promesa d’un cap de setmana excitant.
Tot un entorn ple de riscos que no l’han creat pas ells, que l’hem fet entre
tots i que entre tots mantenim. Els uns el fomenten tot fent negoci, els altres
el consentim.
Com és que malgrat la informació sobre els
perills del tabac i de l’alcohol els nostres fills hi cauen tan fàcilment? Potser perquè els donem mal exemple
fumant nosaltres mateixos; potser per la contrainformació propagandística. La
publicitat, directa o subliminal, del tabac i de les begudes alcohòliques no
decau. No podem esperar que els adolescents es defensin per si sols dels embats
procedents de la societat adulta.
Ho tenen tot tan a mà! Les cigarretes a qualsevol lloc
i sense traves, malgrat que suposadament es controli l’edat dels compradors.
L’alcohol als bars i a les discoteques, malgrat que suposadament s’hagi de
vigilar qui hi entra i què beu. Les substàncies il·legals, no se sap com, se
les troben a tocar.
Provar, experimentar amb
tot allò desconegut és una temptació irrefrenable en l’època en què es passa de
la infantesa a la joventut. No caurem en la utopia de pretendre una societat
irreprotxable, però sí que hauria de ser menys agressiva envers la salut física
i mental dels joves. Sí que ens hem de preguntar per què després de provar una
droga molts hi tornen una vegada i una altra fins a caure en el consum
habitual. Quina inseguretat pateixen, quina mena d’hedonisme els hem infòs,
quines fites d’éxit i competitivitat els inculquem? Què faran ells
mateixos, d’aquí a pocs anys, amb els seus propis fills, si arriben a tenir-ne?
No cal esperar que siguin menys permissius que els pares i les
mares actuals. Menys covards a l’hora de defensar-los dels riscos que
corren. Menys irresponsables enfront d’un sistema econòmic que colpeja el
benestar corporal i emocional. D’entre tots, alguns se’n sortiran prou
bé. Altres hi
deixaran la pell, o la salut, o el benestar psíquic.
Una enquesta que es faci d’aquí a sis anys, què dirà?
¿Ens haurem d’esgarrifar encara més, nosaltres i els que ara són
adolescents?
Eulàlia Solé. (AVUI, 20 abril 2000).
Comenta el següent següent text
atenent a les consideracions fetes en classe, i centrant-te sobretot en els
següents aspectes:
a) Subratllat i glossat b) descripció del text: adequació
COHERÈNCIA: tema, progressió temàtica, relació amb el
títol, subtemes, parts.
LLIR ENTRE CARDS
Salvador Sostres
9.Per a què serveix la cultura
L’altre dia vaig sortir amb un amic enginyer i amb la seva colla
d'amics enginyers: la vetlada va consistir a anar a casa d'un d'ells i passar
la nit jugant a la Play Station,
encarregant pizzes per telèfon i esnifant coca, tota la que hi havia. Quan vaig preguntar‑li què feia un
clar partidari com ell de la poesia de Cernuda en un lloc com aquell, em va
respondre que els seus amics, que ni
eren partidaris de la poesia de Cernuda, ni de la poesia, ni probablement partidaris, era així com es divertien.
Aquella nit vaig comprovar tres coses: la primera, que aquells nois no es
divertien, i que si deprimia veure’ls era en part perquè ells eren els primers
a deprimir‑se. La segona és que mentre que
els pares estan orgullosos de tenir un fill enginyer, o economista, i
creuen que aquella és la seva vocació,
en realitat el noi sol ser un pobre analfabet que des dels setze el sistema
educatiu no l’ha posat en l’obligació de llegir ni un sol llibre. Per no
parlar, no parla ni de cotxes: quan ja és de matinada, la tonta xerrameca que
sempre dóna la coca. La tercera es que el nostre pensament
no s'excita si no és en contacte amb d'altres pensaments ‑superiors al nostre
i ben exposats‑ que ens empenyin a créixer. Si aquests nois no tenen vocació
d'enginyers i en lloc de parlar de projectes apassionants juguen amb la
consola, és perquè la vocació, encara que sigui científica, és en ella mateixa
un acte cultural, humanista, i depén de la voluntat d'estil, de la confecció
d’un discurs que doni a la teva vida un sentit general que pot desenvolupar‑se
en un laboratori, en un poemari o en un despatx d'arquitectura, però que si
abans no s'aprén llegint o al cinema o escoltant música després no hi ha ni
discurs, ni sentit general, ni actitud, ni estil, i la vida et passa, sense que
ni te n'adonis esnifant coca i encarregant pizzes.
diari AVUI
Comenta el següent següent
text atenent a les consideracions fetes en classe, i centrant-te sobretot en
els següents aspectes:
a) subratllat i
glossat
b) descripció del
text: adequació
c) contingut: tema,
relació amb el títol, subtemes, parts.
d) valoració
e) identifica i
descriu el recursos estilístics subratllats, o com alternativa assenyala’n
altres.
10. La dependència dels joves del ‘messenger’ inquieta els
metges
Quedar fora de joc, en sentit literal i figurat, és una
sensació insuportable per a la majoria dels adolescents, i aquesta
circumstància se l’han sabut apropiar bé els dissenyadors d’algunes tecnologies
de la informació i la comunicació (TIC), i de la seva publicitat. El mòbil, el
messenger, les xarxes socials d’Internet i els jocs d’ordinador han aconseguit
atreure l’interès dels menors de 17 anys, i, com passa amb les innovacions
pensades per a individus influenciables, el seu ús excessiu ja és un focus
patològic. El 10% dels adolescents catalans diuen que ho passen “molt malament”
si no tenen el mòbil, i el 7% dedica més de tres hores diàries als videojocs.
El fenomen ha arribat a les consultes mèdiques, confirma el psicòleg Josep
Lluís Matalí, responsable de la unitat d’addiccions de l’Hospital de Sant Joan
de Déu d’Esplugues [...].
Entrar al messenger —canal d’intercanvi de missatges en
temps real a través d’Internet— ha creat dependència en un creixent sector de
nois i, sobretot, noies de 14 o 15 anys que, així que arriben a casa, abans de
saludar els seus pares i prescindint de si tenen gana, corren a connectar-se
amb les amigues de qui s’acaben d’acomiadar. [...]. Aquesta connexió és una
necessitat amb els símptomes d’una addicció i múltiples problemes col·laterals:
molts afectats pateixen alteracions del son, deixen de dutxar-se cada matí,
suprimeixen els esports que fins llavors els havien interessat —inclòs el
futbol—, estan molt irritables quan no teclegen a l’ordinador, suspenen el curs
escolar i, encara que resulti paradoxal, cada vegada estan més sols.
En qualsevol cas, [...], una relació a través d’Internet
resulta desproporcional: “Permet jugar amb la verdadera identitat, i això
indueix a la desinhibició i a la pèrdua de pudor per expressar-se”, indica. El
pas entre l’ús raonable i la necessitat de fer servir les TIC és imperceptible
a l’inici i difícil de rectificar després. Matalí proposa l’abstinència com a
inici de la solució. “Durant una o dues setmanes, l’ordinador queda vetat a
casa per a qui té el problema de dependència —explica—. Se l’anima a fer el que
abans era una vida normal: sortir amb els amics”. Després, se li permeten fer
els treballs que ha de redactar a l’ordinador, però l’aparell ja no estarà a
l’habitació del noi o noia dependents. El més adequat és instal·lar-lo al
menjador o en un lloc d’estudi que comparteixin amb algun germà. La idea és que
no es connectin més en soledat.
Àngels Gallardo, El Periódico, 25 de març del 2009.
COMPRENSIÓ EL TEXT
a) Descriu el tema i
les parts bàsiques del text.
b) Resumeix el contingut
c) Tipologia textual
d) Identifica les
diverses veus del text
ANÀLISI LINGÜÍSTICA
DEL TEXT
1.
En els fragments següents extrets del text hi ha uns elements en cursiva.
Indica si es tracta d’una conjunció o d’un relatiu. En aquest segon cas, digues
a quin element fa referència.
a.
“noies de 14 o 15 anys que, així que arriben a casa, [...], corren a
connectar-se amb les amigues”
b. “corren a
connectar-se amb les amigues de qui s’acaben d’acomiadar”
c. “l’ordinador
queda vetat a casa per a qui té el problema de dependència”
2.
Explica quin procés de formació de paraules ha originat els mots següents i,
per a cada cas, escriu-ne un altre de format pel mateix procés i que continga
un dels morfemes constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida:
a.
publicitat
b. videojocs
c. desproporcional
3.
Torna a escriure els fragments següents extrets del text substituint els
sintagmes destacats en cursiva pels pronoms febles adequats.
a.
“El fenomen ha arribat a les consultes mèdiques”
b. “molts afectats
pateixen alteracions del son”
c. “molts afectats
[...] estan molt irritables quan no teclegen a l’ordinador”
4) Escriu un sinònim
o explica el significat que prenen en el text les paraules següents:
a. llavors
b. pudor
c. vetat
EXPRESSIÓ I REFLEXIÓ
CRITICA
1.
Identifica dos subtemes del text. Redacta breument com les noves tecnologies
influeixen en les relacions personals. Pots incloure una experiència personal.
11. A Pequín sense carmanyoles
Adrián Foncillas
Un pollastre va desencadenar la crisi. L’USOC (sigles angleses del
Comitè Olímpic dels Estats Units) va topar en un supermercat xinès amb mig pit
de pollastre de 35 centímetres. “Suficient per a alimentar una família de
vuit”, va aclarir un funcionari al New York Times . Les anàlisis van concloure
que estava tan ple d’esteroides que hauria donat positiu qualsevol atleta que
l’hagués tastat.
Amb aquest temor, els Estats Units van anunciar recentment que
portarien el menjar de casa:
més d’11 tones de proteïna sense greix per als seus 600
esportistes, arribades en vaixell dos mesos abans de la inauguració olímpica.
El pla preveia contractar subministradors i cuiners propis, al marge de
l’organització. La decisió arribava poc després que Austràlia donés informació
precisa als seus esportistes sobre què podien i què no podien menjar. A més
d’esteroides, alguns aliments a la Xina mostren restes d’insecticides i drogues
per a l’engreix del bestiar.
La Xina va reaccionar amb prestància. Va sostenir que no hi havia
res a témer i va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la
vila el menjar extern per raons de seguretat i les begudes per compromisos amb
els patrocinadors. Així que els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica.
“Hem lluitat de valent perquè tots els atletes del món puguin menjar junts i
gaudir. Si els Estats Units no volen fer-ho, serà una pena. Hi haurà menjar
variat i segur per a tots”, va dir Kang Yi, directora del catering olímpic.
La polseguera va obligar l’USOC a desdir-se’n la setmana passada,
mostrar la seva fe indestructible en la seguretat alimentària olímpica i
anunciar que els seus atletes menjarien la majoria de vegades a la Vila
Olímpica. Persisteixen els plans d’embarcar aliments, però aquests
majoritàriament per a personal sense dret a entrar a la Vila. Crisi tancada.
L’assumpte arriba quan encara cueja l’escàndol de les desenes de
japonesos intoxicats per crestes congelades xineses. Ha estat l’últim: la Xina
pateix crisis alimentàries periòdiques, pròpies d’un país en vies de
desenvolupament i encara esforçat a omplir el plat a 1.300 milions d’habitants.
[...] Però les crisis se solen concentrar en les classes més
baixes i desprotegides, per les mateixes raons que l’oli de colza a Espanya no
va matar cap ric. És poc probable que la Xina es deixi arruïnar els seus Jocs
Olímpics, assumits com una posada de llarg internacional, per un assumpte molt
menys complex que la contaminació o les previsibles campanyes tibetanes,
taiwaneses o de Falun Gong. La polèmica d’aquests dies ha revelat un control
alimentari escrupolós i sense precedents, que hauria de ser suficient per a
evitar disgustos als 10.000 atletes, als quals s’han de sumar els entrenadors i
altres persones que menjaran a la vila.
El Periódico, 3 de març de 2008
1.
Tema, títol, tesi i un parell de subtemes.
2. Descriu l’estructura del text.
3. Justifica l’àmbit d’us i tipologia
del text.
4. Identifica tres recursos de
modalització del text, amb sengles exemples.
5. Identifica les diverses veus del
discurs presents al text i com hi són introduïdes ( verbs de dicció, estil indirecte lliure...)
6. Digues
de quin tipus són i quina funció sintàctica fan els sintagmes o constituents
subratllats o en negreta als fragments següents extrets del text:
a. “Les
anàlisis van concloure que estava tan
ple d’esteroides que hauria donat positiu [...].”
b. “La
Xina va reaccionar amb prestància
.”
c.
“va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de
seguretat [...]”:
d. “Hem
lluitat de valent perquè tots els atletes del món puguin menjar
junts i gaudir.
12. ÉS LA MEUA PROFESSIÓ
GABRIEL: És la meua professió. (Pausa.) Me
la deixeu llegir? ,
MARQUÉS: Sí, però,.. (Aturant-se, de sobte.
Sense donar-li el llibre.) He d'advertir-vos abans que la meua obra no
s'assembla massa a l'estil de les que vós representeu. No puc assegurar-vos un
gran èxit.
GABRIEL: No us comprenc. L 'autor, quan escriu una
obra, sempre espera reeixir-hi.
MARQUÉS: A mi no em preocupen massa les opinions
mundanes... (Pausa.) No, amic Gabriel. La meua obra és una obra
d'investigació. En ella vull comprovar -i demostrar també- les meues teories:
el senyor Diderot parla, de manera absoluta, que el millor actor és aquell que
més allunyat roman del seu personatge. El teatre és ficció, i, com a tal
ficció, la forma més adient de crear-la en l'espectador és, justament,
fingir-la d'una manera cerebral. Vós, pel vostre compte, us contradieu en
aquest punt. M'heu dit que l'emoció us domina quan representeu, que la vostra
personalitat es confon amb la del personatge, però reconeixeu alhora que aquesta
identificació no és completa en tant que hi empreu determinades tècniques:
col·locació de la veu, moviments, etcètera. Jo, pel meu costat, vull
defensar les posicions extremes: les millors actuacions són aquelles a les
quals l'actor és el personatge,
el viu intensament, perd, inclús, la
consciència de la seua pròpia individuaIitat. El teatre no ha de ser ficció, ni art, ni tècnica...
El teatre ha de ser
sentiment, emoció... i, per damunt de totes les coses, el plaer de transgredir
les normes establertes... A l'escenari hem d'arrossegar les nostres misèries,
les nostres angoixes, els nostres desigs inconfessables, les nostres pors...
Gabriel... la nostra veritat... Allò que no gosem de reconèixer ni d'acceptar
en la nostra existència quotidiana, això és el que a mi m'interessa... I vull
homes com vós, amic meu... homes valents i imaginatius, que estiguen disposats
a dur-ho a terme...
(GABRlEL, vençut
per un cansament sobtat, s'ha endormit. El MARQUÉS, que havia anat
excitant-se progressivament en la seua declamació, s'atura, en adonar-se'n.
Molt suaument, sense cap to reconvictori, s'apropa a GABRIEL, i li parla
quasi a cau d'orella.) No m'escolteu... .
Rodof SIRERA, El verí del teatre
b) COMPRENSIÓ DEL TEXT
1.- Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
2.- Resumeix el contingut del text i
localitza’l a l’interior de l’obra.
3.- Justifica les tipologies textuals.
13. Què es una llengua estandard?
Dins les comunitats humanes es produeixen diferents tipus
d'intercomunicació. La que podríem anomenar bàsica és la que té lloc entre dos
o diversos actors «cara a cara». En la majoria de casos aquests actors solen
ser parlants d'una mateixa varietat geogràfica, la qual garanteix a bastament
la comunicació eficaç en aquestes situacions. La facilitació dels viatges i
l'aparició del telèfon i d'altres instruments de comunicació han canviat les
coses i han posat molt més en contacte parlants de zones geogràfiques
allunyades, entre els quals la intercomprensió no sempre estaria assegurada
utilitzant varietats geogràfiques diferents.
L'escriptura, especialment a partir de la invenció de la
impremta, possibilita un tipus de comunicació social generalitzada, que va de
la facilitació d'informacions de l'administració als ciutadans fins al món
complex de la difusió de la cultura i de la informació a través del llibre i de
la premsa. Aquest tipus d'intercomunicació generalitzada s'ha vist reforçat en
els darrers temps de forma espectacular amb l'aparició dels moderns mass media
audiovisuals i de la informàtica. La interacció lingüística eficaç en totes
aquestes situacions només pot ser possible amb l'existència d'una varietat
lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a
norma general i model comú de referència. Aquesta llengua comuna, general i
supradialectal, és la que es denomina actualment llengua estàndard. La llengua
estàndard, doncs, existeix per a possibilitar i garantir la intercomunicació
generalitzada en una comunitat lingüística en els àmbits formals, especialment
per a satisfer les complexes necessitats comunicatives d'una societat moderna.
A diferència del que s'ha dit alguna vegada, la funció principal de l'estàndard
no sempre és de possibilitar la intercomprensió entre parlants de dialectes
geogràfics diferents (pot ser-ho en alguns casos), car en moltes llengües —les
de poca diversitat interna— aquesta intercomprensió ja existeix sense
estàndard. ¿Potser en el català, per exemple? La raó de ser principal de
l'estàndard és una qüestió de funcionalitat i d'eficàcia comunicativa: sense un
codi lingüístic ben definit, conegut i acceptat per la col·lectivitat és
impossible l'existència d'una societat moderna. Ara bé, si l'estàndard és una
condició per a l'existència d'una societat moderna, també és una realitat que
surt de la mateixa modernització de la societat, per un procés històric que
necessita que es donin unes determinades condicions d'intercomunicació i unes
xarxes de distribució de tota mena de béns i de valors lligats a l'ús
lingüístic. Podem dir, doncs, que l'estàndard és alhora condició i resultat de
la interacció lingüística.
(Gabriel Bibiloni, Llengua
estàndard i variació lingüística, 1996)
1. ADEQUACIÓ: àmbit
d’ús, tipologia del text, funció comunicativa, registre, gènere...
2.COHERÈNCIA: tema
i les parts bàsiques del text, estructura externa, tipus d’estructura, posició
de la tesi...
3. VALORACIÓ
CRÍTICA l’estàndard a la societat valenciana, aspiracions, problemes i
resignacions
14. LLENGUA ESTÀNDARD I DISCRIMINACIÓ SOCIAL
La llengua estàndard es cultiva a l’escola, on també s’aprén si no
és la varietat usada en família. La formació lingüística d'una persona, és a
dir, el conjunt d'habilitats i de recursos que adquireix
per a comunicar‑se eficaçment , és una part molt important de la seva formació
global que proporciona
especialment el sistema educatiu. És evident
que les possibilitats de promoció i d'ascens socials d'un individu estan en
relació directa amb el domini de tota classe de coneixements i d'habilitats entre els quals ocupen un lloc destacat
el domini de la llengua referencial, el
coneixement de les seves regles, la destresa en el maneig dels seus recursos i
la capacitat d'usar‑la d'una manera
adequada a cada situació. La llengua ‑això és, la llengua estàndard‑ és un filtre en l'ascens social que
atura els qui no la dominen i impulsa els qui ho fan. Tothom sap la importància
que té per a un polític, per exemple, donar una imatge de saber expressar‑se
amb correcció, propietat, riquesa i fluïdesa; i tothom sap les conseqüències
que podria tenir per a la mateixa persona utilitzar una forma verbal errònia
(és a dir, no estàndard) o cometre una falta d'ortografia.
Una de les funcions bàsiques d'una llengua ‑és a dir,
d'una llengua estàndard- és, doncs, la
funció discriminant. Per això en una comunitat lingüística normal el domini de
la llengua és una necessitat i un valor reconeguts per tothom sense discussió.
D'aquí es deriva que tothom que visqui en el territori d'aquesta llengua ‑autòctons
o estrangers‑ estarà motivat per a aprendre-la i assolir‑ne un domini com més gran millor,
d'acord amb allò que és considerat la norma de prestigi. En canvi a les
comunitats amb una llengua subordinada, la funció discriminant és exercida per
la llengua dominant. Notem que tant en aquesta qüestió com en moltes altres la
llengua dominant actua com a estàndard dels parlants d'una llengua subordinada
i assumeix totes les funcions que en d'altres circumstàncies correspondrien a
l'estàndard propi. En una comunitat lingüística subordinada, més que les dades
sobre el coneixement de la llengua pròpia i el seu ús en tal o tal ámbit, allò
que marca i mostra la subordinació és l'exercici de la funció discriminant:
basta mirar a quina llengua s'associa realment aquesta funció i quina llengua
aprenen i utilitzen els considerats estrangers instal·lats en el territori.
Gabriel
Bibiloni. Llengua estàndard i variació
lingüística. Edicions 3 i 4.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada