2.3 II INFERN

CANT  II

Dant troba en Virgili, enviat per les tres dones del cel que el protegeixen,  un guia segur en el seu camí.

1 Lo giorno se n'andava, e l'aere bruno toglieva li animai che sono in terra da le fatiche loro; e io sol uno 2 m'apparecchiava a sostener la guerra sì del cammino e sì de la pietate, che ritrarrà la mente che non erra. 3 O muse, o alto ingegno, or m'aiutate; o mente che scrivesti ciò ch'io vidi, qui si parrà la tua nobilitate. 4 Io cominciai: «Poeta che mi guidi, guarda la mia virtù s'ell' è possente, prima ch'a l'alto passo tu mi fidi. 5 Tu dici che di Silvïo il parente, corruttibile ancora, ad immortale secolo andò, e fu sensibilmente. 6 Però, se l'avversario d'ogne male cortese i fu, pensando l'alto effetto ch'uscir dovea di lui, e 'l chi e 'l quale 7 non pare indegno ad omo d'intelletto; ch'e' fu de l'alma Roma e di suo impero ne l'empireo ciel per padre eletto: 8 la quale e 'l quale, a voler dir lo vero, fu stabilita per lo loco santo u' siede il successor del maggior Piero.

Ja se n’anava el dia, i l’aire fosc descarregava els vivents, en la terra, de les seues fatigues; i jo, sol, em disposava a sostenir la guerra -d’aquest camí, i també la pietat- que exposaré amb memòria sense error. Muses i geni, ajudeu-me ara; memòria, que has escrit el que jo veia, ací es veurà bé la teua noblesa. Vaig començar: “Poeta, tu que em guies, mira si la virtut meua és prou forta abans que em portes a tan dur viatge, Tu  vas escriure que el pare de Silvi, en carn mortal encara, visità el món etern, amb el sentits desperts. Així, que l’adversari de tot mal fóra cortés amb ell, mirant l’efecte que n’eixiria i quin era el seu mèrit, no li sembla indigne a qui té seny; perquè fon elegit, al cel empiri, pare de Roma santa i de l’imperi: la qual, i el qual, si hem de dir veritat, fou escollida com a lloc sagrat on el seu successor del primer Pere.

9 Per quest' andata onde li dai tu vanto, intese cose che furon cagione di sua vittoria e del papale ammanto. 10 Andovvi poi lo Vas d'elezïone, per recarne conforto a quella fede ch'è principio a la via di salvazione. 11 Ma io, perché venirvi? o chi 'l concede? Io non Enëa, io non Paulo sono; me degno a ciò né io né altri 'l crede. 12 Per che, se del venire io m'abbandono, temo che la venuta non sia folle. Se' savio; intendi me' ch'i' non ragiono». 13 E qual è quei che disvuol ciò che volle e per novi pensier cangia proposta, sì che dal cominciar tutto si tolle, 14 tal mi fec' ïo 'n quella oscura costa, perché, pensando, consumai la 'mpresa che fu nel cominciar cotanto tosta. 15 «S'i' ho ben la parola tua intesa», rispuose del magnanimo quell' ombra, «l'anima tua è da viltade offesa; 16 la qual molte fïate l'omo ingombra sì che d'onrata impresa lo rivolve, come falso veder bestia quand' ombra.

I, per aquest viatge en què tu el cantes, va entendre coses que van ser la causa del seu triomf i del mantell papal. Hi anà després el Vas d’elecció per augmentar el vigor de la fe, on comença el camí de salvació. I jo, per què he d’anar-hi?, qui ho permet? si jo no sóc Eneas ni sóc Pau; ni jo mateix, ni ningú me’n creu digne. Per això, si et faig cas i vinc amb tu, tinc por que aquest siga el viatge d’un boig. Tu ets savi: entens millor que jo el que dic.” I com qui ja no vol el que volia, i muda tant d’idea i pensament que deixa allò que havia començat, i així em vaig fer jo en en aquell coster fosc, perquè, pensant, vaig posar fi a l’empresa que, en començar, semblava tan planera. “Si jo he comprés bé les teues paraules”, va contestat l’ombra d’aquell magnànim, “l’esperit teu pateix de covardia, que molt sovint és un fre per als homes i els desvia d’empreses honorables, com visió falsa que espanta una bèstia.

17 Da questa tema acciò che tu ti solve, dirotti perch' io venni e quel ch'io 'ntesi nel primo punto che di te mi dolve. 18 Io era tra color che son sospesi, e donna mi chiamò beata e bella, tal che di comandare io la richiesi. 19 Lucevan li occhi suoi più che la stella; e cominciommi a dir soave e piana, con angelica voce, in sua favella: 20 "O anima cortese mantoana, di cui la fama ancor nel mondo dura, e durerà quanto 'l mondo lontana, 21 l'amico mio, e non de la ventura, ne la diserta piaggia è impedito sì nel cammin, che vòlt' è per paura; 22 e temo che non sia già sì smarrito, ch'io mi sia tardi al soccorso levata, per quel ch'i' ho di lui nel cielo udito. 23 Or movi, e con la tua parola ornata e con ciò c'ha mestieri al suo campare, l'aiuta sì ch'i' ne sia consolata. 24 I' son Beatrice che ti faccio andare; vegno del loco ove tornar disio; amor mi mosse, che mi fa parlare. 25 Quando sarò dinanzi al segnor mio, di te mi loderò sovente a lui". Tacette allora, e poi comincia' io:

A fi que t’alliberes del temor, Diré per què vinc, i el que vaig sentir a penes comencí a patir per tu. Jo era un d’aquells que han quedat en suspens, i em va cridar una dama tan bella i santa, que li demaní: maneu-me. Li brillaven els ulls més que una estrella, i em començà a parlar, suau i amable, amb la veu d’àngel, en la seua llengua; Oh ànima cortesa mantuana, la fama de la qual al món perdura i durarà tant de temps com el món, un amic meu, i no de la ventura, en el coster desert troba el camí seu tan barrat, que de por ja se’n torna; i tem que no estiga ja tan perdut que el meu socors li arribe massa tard, pel que he sentit que diuen d’ell al cel. Vés amb ell, doncs, amb l’art de la paraula i amb tot allò que li cal per salvar-se, i ajuda’l, que em serà de gran consol. Jo sóc Beatriu, que et demane d’anar, ja desitge tornar al lloc d’on vinc, i és amor qui em mogué i em fa parlar. Quan seré allà, davant del meu senyor, sovint li parlaré molt bé de tu. Llavors callà, i vaig començar jo:

26 "O donna di virtù sola per cui l'umana spezie eccede ogne contento di quel ciel c'ha minor li cerchi sui, 27 tanto m'aggrada il tuo comandamento, che l'ubidir, se già fosse, m'è tardi; più non t'è uo' ch'aprirmi il tuo talento. 28 Ma dimmi la cagion che non ti guardi de lo scender qua giuso in questo centro de l'ampio loco ove tornar tu ardi". 29 "Da che tu vuo' saver cotanto a dentro, dirotti brievemente", mi rispuose, "perch' i' non temo di venir qua entro. 30 Temer si dee di sole quelle cose c'hanno potenza di fare altrui male; de l'altre no, ché non son paurose. 31 I' son fatta da Dio, sua mercé, tale, che la vostra miseria non mi tange, né fiamma d'esto 'ncendio non m'assale. 32 Donna è gentil nel ciel che si compiange di questo 'mpedimento ov' io ti mando, sì che duro giudicio là sù frange. 33 Questa chiese Lucia in suo dimando e disse: — Or ha bisogno il tuo fedele di te, e io a te lo raccomando —. 34 Lucia, nimica di ciascun crudele, si mosse, e venne al loco dov' i' era, che mi sedea con l'antica Rachele.

“Oh dama plena de virtut per qui l’espècie humana és més que el contingut del cel que té un cercle més petit les teues ordres em complauen tant que obeir-les tot d’una em sembla tard; només et cal mostrar-me el teu desig. Però digues per quin motiu no tems descendir  fins ací, fins aquest centre de l’ample espai on cremes per tornar”. “Ja que vols penetrar en la raó,” em va respondre, “jo et diré breument per què no tinc por de venir ací. Hem de témer només aquelles coses que podrien fer algun mal als altres; de la resta, no n’hem de tenir por. Déu i la seua gràcia m’han fet tal, que la vostra misèria ja no em toca ni m’arriba la flama d’aquest foc. Una dama noble hi ha al cel, que es dol tant d’aquest mal pas on ara t’envie, que trenca els durs judicis d’allà dalt. Ella cridà, doncs, Llúcia i li digué: El teu fidel té ara necessitat del teu ajut, i jo te l’encomane. Llúcia, enemica dels homes cruels, va volar, i vingué al lloc on jo seia a la vora de l’antiga Raquel.

35 Disse: — Beatrice, loda di Dio vera, ché non soccorri quei che t'amò tanto, ch'uscì per te de la volgare schiera? 36 Non odi tu la pieta del suo pianto, non vedi tu la morte che 'l combatte su la fiumana ove 'l mar non ha vanto? — 37 Al mondo non fur mai persone ratte a far lor pro o a fuggir lor danno, com' io, dopo cotai parole fatte, 38 venni qua giù del mio beato scanno, fidandomi del tuo parlare onesto, ch'onora te e quei ch'udito l'hanno". 39 Poscia che m'ebbe ragionato questo, li occhi lucenti lagrimando volse, per che mi fece del venir più presto. 40 E venni a te così com' ella volse: d'inanzi a quella fiera ti levai che del bel monte il corto andar ti tolse. 41 Dunque: che è? perché, perché restai, perché tanta viltà nel core allette, perché ardire e franchezza non hai, 42 poscia che tai tre donne benedette curan di te ne la corte del cielo, e 'l mio parlar tanto ben ti promette?». 43 Quali fioretti dal notturno gelo chinati e chiusi, poi che 'l sol li 'mbianca, si drizzan tutti aperti in loro stelo,

Digué: — Beatriu, alabança de Deú, per què no ajudes qui t’estimà tant que, per tu, eixia del rengle vulgar? És que no sents la pena del teu plany? és que no veus com l’ataca la mort a la vora del riu més fort que el mar? Al món no hi ha hagut mai ningú tan ràpid, buscant el propi bé o fugint del dany, com jo, quan escoltí aquestes paraules, I vaig baixar del meu escó del cel confiada en el teu parlar honest que t’honora a tu i als que l’escolten. En acabar de dir-me tot això, em mirà als ulls llagrimejant, lluents, que em varen fer venir ací amb més pressa. I com ella ho volgué, he vingut a tu: t’he llevat de davant aquella fera que et barrà el pas més curt de la muntanya. Què et passa, doncs? Per què, per què t’atures?, per què aculls en el cor la covardia?, per què no tens coratge i llibertat, quan tres dames tan altes i beneïdes, tenen cura de tu en la cort del cel i el que jo dic et promet tant de bé?” Com les floretes que el gel de la nit inclina i tanca, i quan el sol les besa es drecen ben obertes en la tija,

44 tal mi fec' io di mia virtude stanca, e tanto buono ardire al cor mi corse, ch'i' cominciai come persona franca: 45 «Oh pietosa colei che mi soccorse! e te cortese ch'ubidisti tosto a le vere parole che ti porse! 46 Tu m'hai con disiderio il cor disposto sì al venir con le parole tue, ch'i' son tornato nel primo proposto. 47 Or va, ch'un sol volere è d'ambedue: tu duca, tu segnore e tu maestro». Così li dissi; e poi che mosso fue, intrai per lo cammino alto e silvestro.

així va fer el meu valor cansat, i vaig sentir al pit tant de coratge que li vaig dir, veient-me alliberat: “Quina pietat té la que em va socórrer”, i tu, que generós ets obeint tan prompte les paraules que t’ha dit! Tu m’has posat al cor gran desig de seguir-te, amb les paraules teues, que he tornat jo al meu primer propòsit. Anem, que, els dos, un sol voler tenim: tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre.” Vaig dir això; i quan es posà en camí vaig entrar en la senda aspra i salvatge.

2.3 I-INFERN

CANT  I

Comença la Comèdia de Dant Alighieri de Florència, en la qual s’hi tracta sobre les penes i penitències dels vicis i dels mèrits i premis de les virtuts. Comença el cant primer de la primera part que s’anomena de Infern, on l’autor fa el proemi  de tota l’obra.

1 Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. 2 Ahi quanto a dir qual era è cosa dura esta selva selvaggia e aspra e forte che nel pensier rinova la paura! 3 Tant' è amara che poco è più morte; ma per trattar del ben ch'i' vi trovai, dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte. 4 Io non so ben ridir com' i' v'intrai, tant' era pien di sonno a quel punto che la verace via abbandonai. 5 Ma poi ch'i' fui al piè d'un colle giunto, là dove terminava quella valle che m'avea di paura il cor compunto, 6 guardai in alto e vidi le sue spalle vestite già de' raggi del pianeta che mena dritto altrui per ogne calle. 7 Allor fu la paura un poco queta, che nel lago del cor m'era durata la notte ch'i' passai con tanta pieta. 8 E come quei che con lena affannata, uscito fuor del pelago a la riva, si volge a l'acqua perigliosa e guata,

A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via. Quina cosa tan dura és dir com era aquesta selva salvatge, aspra i forta, que em renova la por només pensar-hi!: és tan amarga, que és poc menys que mort. I per parlar del bé que hi vaig trobar, diré també altres coses que hi vaig veure. No sé explicar bé com hi vaig entrar: tan ple de son estava en aquell punt en què em vaig apartar del bon camí! En arribar, però, al peu d’un puig, allà on ja s’acabava aquella vall que havia omplert el meu pit de temor, mirant amunt li vaig veure l’esquena vestida ja amb els raigs d’aquell planeta que a tots ens mena drets per la sendera. S’aquietà un poc, llavors, aquell espant que dins l’estany del cor m’havia durat tota la nit passada amb tanta pena. I com aquell que, quasi sense alè, eixint de l’ampla mar a la ribera es gira a l’aigua perillosa i mira,

9 così l'animo mio, ch'ancor fuggiva, si volse a retro a rimirar lo passo che non lasciò già mai persona viva. 10 Poi ch'èi posato un poco il corpo lasso, ripresi via per la piaggia diserta, sì che 'l piè fermo sempre era 'l più basso. 11 Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta, una lonza leggiera e presta molto, che di pel macolato era coverta; 12 e non mi si partia dinanzi al volto, anzi 'mpediva tanto il mio cammino, ch'i' fui per ritornar più volte vòlto. 13 Temp' era dal principio del mattino, e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle ch'eran con lui quando l'amor divino 14 mosse di prima quelle cose belle; sì ch'a bene sperar m'era cagione di quella fiera a la gaetta pelle 15 l'ora del tempo e la dolce stagione; ma non sì che paura non mi desse la vista che m'apparve d'un leone. 16 Questi parea che contra me venisse con la test' alta e con rabbiosa fame, sì che parea che l'aere ne tremesse. 17 Ed una lupa, che di tutte brame sembiava carca ne la sua magrezza, e molte genti fé già viver grame,

així el meu esperit, fugint encara, es girava i tornà a mirar el pas que mai deixà escapar persona viva. Després de reposar el cos cansat vaig reprendre el camí pel rost desert el peu més baix sempre més ferm que l’altre. De sobte, allà on comença la pujada, hi ha una pantera, àgil i molt veloç, coberta d’una pell tota clapada; la trobava davant allà on mirava, i m’impedia tant continuar que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n. Era l’hora, al principi del matí, que el sol pujava amunt amb les estrelles que eren amb ell ja quan l’amor diví començà a moure aquelles coses belles; així, els motius per no esperar cap mal d’aquella fera de pelatge alegre, eren l’hora i la dolça estació; però no eren prou per no tenir por d’un lleó que aparegué davant. Semblava que venia contra mi, amb el cap alt i amb fam tan rabiosa que semblava que l’aire en tremolava. I una lloba tan magra que era com si carregara totes les enveges, i que ha fet viure trista molta gent,

18 questa mi porse tanto di gravezza con la paura ch'uscia di sua vista, ch'io perdei la speranza de l'altezza. 19 E qual è quei che volontieri acquista, e giugne 'l tempo che perder lo face, che 'n tutti suoi pensier piange e s'attrista; 20 tal mi fece la bestia sanza pace, che, venendomi 'ncontro, a poco a poco mi ripigneva là dove 'l sol tace. 21 Mentre ch'i' rovinava in basso loco, dinanzi a li occhi mi si fu offerto chi per lungo silenzio parea fioco. 22 Quando vidi costui nel gran diserto, «Miserere di me», gridai a lui, «qual che tu sii, od ombra od omo certo!». 23 Rispuosemi: «Non omo, omo già fui, e li parenti miei furon lombardi, mantoani per patrïa ambedui. 24 Nacqui sub Iulio, ancor che fosse tardi, e vissi a Roma sotto 'l buono Augusto nel tempo de li dèi falsi e bugiardi. 25 Poeta fui, e cantai di quel giusto figliuol d'Anchise che venne di Troia, poi che 'l superbo Ilïón fu combusto. 26 Ma tu perché ritorni a tanta noia? perché non sali il dilettoso monte ch'è principio e cagion di tutta gioia?».

em posà al cor un pes tan gran d’angoixa per la por que feia la seua vista, que no esperava pujar ja més alt. Com aquell que amb passió acumula guanys, però ve un temps que li ho fa perdre tot i només pensa en llàgrimes i planys, tal em va fer la bèstia sense pau que, venint-me de cara, a poc a poc m’empenyia cap allà on calla el sol. Mentre anava rodolant cap avall se’m va oferir davant dels ulls algú com afeblit per silencis molt llargs. Quan el vaig veure en aquell gran desert, «Miserere de mi», li vaig cridar, «sigues qui sigues, ombra o home cert.» Respongué: «No sóc home, home vaig ser, i mon pare i ma mare eren llombards, i tots dos mantuans de naixement. Vaig nàixer sub Julio, encara que tard, vaig viure a Roma sota el bon August, en temps dels déus falsos i mentiders. Vaig ser poeta, i vaig cantar el just fill d’Anquises, el que vingué de Troia quan la superba Ílion fou cremada. I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,         per què no puges la dolça muntanya, causa i principi de tota alegria?»

27 «Or se' tu quel Virgilio e quella fonte che spandi di parlar sì largo fiume?», rispuos' io lui con vergognosa fronte. 28 «O de li altri poeti onore e lume, vagliami 'l lungo studio e 'l grande amore che m'ha fatto cercar lo tuo volume. 29 Tu se' lo mio maestro e 'l mio autore, tu se' solo colui da cu' io tolsi lo bello stilo che m'ha fatto onore. 30 Vedi la bestia per cu' io mi volsi; aiutami da lei, famoso saggio, ch'ella mi fa tremar le vene e i polsi». 31 «A te convien tenere altro vïaggio», rispuose, poi che lagrimar mi vide, «se vuo' campar d'esto loco selvaggio; 32 ché questa bestia, per la qual tu gride, non lascia altrui passar per la sua via, ma tanto lo 'mpedisce che l'uccide; 33 e ha natura sì malvagia e ria, che mai non empie la bramosa voglia, e dopo 'l pasto ha più fame che pria. 34 Molti son li animali a cui s'ammoglia, e più saranno ancora, infin che 'l veltro verrà, che la farà morir con doglia. 35 Questi non ciberà terra né peltro, ma sapïenza, amore e virtute, e sua nazion sarà tra feltro e feltro.

«Ets tu, potser, Virgili, aquella font des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?», li vaig respondre amb el front vergonyós. «Llum i honor de tots els altres poetes, valga’m el llarg estudi, el gran amor que em feia aprofundir en els teus llibres.      Tu ets el meu mestre i ets el meu autor, només de tu és de qui jo vaig traure el bell estil que em dóna tant d’honor. Mira la bèstia que em fa recular: savi famós, ajuda’m contra ella, que em tremolen les venes i la sang.» «Hauries de seguir una altra ruta», respongué quan em va veure plorar, «si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge; que aquesta bèstia, per la qual tu crides, no deixa pas a ningú pel camí, i s’hi enfronta tan durament que el mata; té una natura malvada i roïna que mai no satisfà l’ànsia i la fam, i havent menjat té més gana que abans. Són molts els animals amb què s’acobla, i encara en seran més, fins que el llebrer vindrà per fer-la morir amb dolor. Aquest no menjarà metall ni terra, sinó saviesa, i amor i virtut, i el seu país serà entre feltre i feltre.

36 Di quella umile Italia fia salute per cui morì la vergine Cammilla, Eurialo e Turno e Niso di ferute. 37 Questi la caccerà per ogne villa, fin che l'avrà rimessa ne lo 'nferno, là onde 'nvidia prima dipartilla. 38 Ond' io per lo tuo me' penso e discerno che tu mi segui, e io sarò tua guida, e trarrotti di qui per loco etterno; 39 ove udirai le disperate strida, vedrai li antichi spiriti dolenti, ch'a la seconda morte ciascun grida; 40 e vederai color che son contenti nel foco, perché speran di venire quando che sia a le beate genti. 41 A le quai poi se tu vorrai salire, anima fia a ciò più di me degna: con lei ti lascerò nel mio partire; 42 ché quello imperador che là sù regna, perch' i' fu' ribellante a la sua legge, non vuol che 'n sua città per me si vegna. 43 In tutte parti impera e quivi regge; quivi è la sua città e l'alto seggio: oh felice colui cu' ivi elegge!». 44 E io a lui: «Poeta, io ti richeggio per quello Dio che tu non conoscesti, a ciò ch'io fugga questo male e peggio,

Ell salvarà aquesta Itàlia humil, per qui moriren la verge Camil·la, Euríal, Turn i Nisus, de ferides. Perseguirà pertot arreu la bèstia fins que la torne a tancar a l’infern, d’on al principi la tragué l’enveja.      Així, pense i veig clar que, pel teu bé, m’has de seguir, i jo seré el teu guia, i et faré eixir d’ací per llocs eterns on sentiràs udols desesperats, veuràs antics esperits en turment que criden tots per la segona mort; en veuràs d’altres que estan ben contents en el foc, perquè esperen afegir-se algun dia als habitants del cel. Per arribar-hi, si és que hi vols pujar, hi ha una ànima que és més digna que jo: amb ella et deixaré quan m’acomiade; que aquell emperador que allà dalt regna, com que no vaig seguir la seua llei, no vol que et guie a la seua ciutat. En tots els llocs impera, allí governa; és la seua ciutat, i l’alta seu, feliç aquell que hi va com elegit!» Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane, per aquell Déu que tu no vas conèixer, si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,

45 che tu mi meni là dov' or dicesti, sì ch'io veggia la porta di san Pietro e color cui tu fai cotanto mesti». Allor si mosse, e io li tenni dietro.

que em portes en aquell lloc que m’has dit, que jo veja la porta de sant Pere i aquells que expliques que viuen tan trists.» Començà a caminar, i jo darrere.