2.3 II INFERN

CANT  II

Dant troba en Virgili, enviat per les tres dones del cel que el protegeixen,  un guia segur en el seu camí.

1 Lo giorno se n'andava, e l'aere bruno toglieva li animai che sono in terra da le fatiche loro; e io sol uno 2 m'apparecchiava a sostener la guerra sì del cammino e sì de la pietate, che ritrarrà la mente che non erra. 3 O muse, o alto ingegno, or m'aiutate; o mente che scrivesti ciò ch'io vidi, qui si parrà la tua nobilitate. 4 Io cominciai: «Poeta che mi guidi, guarda la mia virtù s'ell' è possente, prima ch'a l'alto passo tu mi fidi. 5 Tu dici che di Silvïo il parente, corruttibile ancora, ad immortale secolo andò, e fu sensibilmente. 6 Però, se l'avversario d'ogne male cortese i fu, pensando l'alto effetto ch'uscir dovea di lui, e 'l chi e 'l quale 7 non pare indegno ad omo d'intelletto; ch'e' fu de l'alma Roma e di suo impero ne l'empireo ciel per padre eletto: 8 la quale e 'l quale, a voler dir lo vero, fu stabilita per lo loco santo u' siede il successor del maggior Piero.

Ja se n’anava el dia, i l’aire fosc descarregava els vivents, en la terra, de les seues fatigues; i jo, sol, em disposava a sostenir la guerra -d’aquest camí, i també la pietat- que exposaré amb memòria sense error. Muses i geni, ajudeu-me ara; memòria, que has escrit el que jo veia, ací es veurà bé la teua noblesa. Vaig començar: “Poeta, tu que em guies, mira si la virtut meua és prou forta abans que em portes a tan dur viatge, Tu  vas escriure que el pare de Silvi, en carn mortal encara, visità el món etern, amb el sentits desperts. Així, que l’adversari de tot mal fóra cortés amb ell, mirant l’efecte que n’eixiria i quin era el seu mèrit, no li sembla indigne a qui té seny; perquè fon elegit, al cel empiri, pare de Roma santa i de l’imperi: la qual, i el qual, si hem de dir veritat, fou escollida com a lloc sagrat on el seu successor del primer Pere.

9 Per quest' andata onde li dai tu vanto, intese cose che furon cagione di sua vittoria e del papale ammanto. 10 Andovvi poi lo Vas d'elezïone, per recarne conforto a quella fede ch'è principio a la via di salvazione. 11 Ma io, perché venirvi? o chi 'l concede? Io non Enëa, io non Paulo sono; me degno a ciò né io né altri 'l crede. 12 Per che, se del venire io m'abbandono, temo che la venuta non sia folle. Se' savio; intendi me' ch'i' non ragiono». 13 E qual è quei che disvuol ciò che volle e per novi pensier cangia proposta, sì che dal cominciar tutto si tolle, 14 tal mi fec' ïo 'n quella oscura costa, perché, pensando, consumai la 'mpresa che fu nel cominciar cotanto tosta. 15 «S'i' ho ben la parola tua intesa», rispuose del magnanimo quell' ombra, «l'anima tua è da viltade offesa; 16 la qual molte fïate l'omo ingombra sì che d'onrata impresa lo rivolve, come falso veder bestia quand' ombra.

I, per aquest viatge en què tu el cantes, va entendre coses que van ser la causa del seu triomf i del mantell papal. Hi anà després el Vas d’elecció per augmentar el vigor de la fe, on comença el camí de salvació. I jo, per què he d’anar-hi?, qui ho permet? si jo no sóc Eneas ni sóc Pau; ni jo mateix, ni ningú me’n creu digne. Per això, si et faig cas i vinc amb tu, tinc por que aquest siga el viatge d’un boig. Tu ets savi: entens millor que jo el que dic.” I com qui ja no vol el que volia, i muda tant d’idea i pensament que deixa allò que havia començat, i així em vaig fer jo en en aquell coster fosc, perquè, pensant, vaig posar fi a l’empresa que, en començar, semblava tan planera. “Si jo he comprés bé les teues paraules”, va contestat l’ombra d’aquell magnànim, “l’esperit teu pateix de covardia, que molt sovint és un fre per als homes i els desvia d’empreses honorables, com visió falsa que espanta una bèstia.

17 Da questa tema acciò che tu ti solve, dirotti perch' io venni e quel ch'io 'ntesi nel primo punto che di te mi dolve. 18 Io era tra color che son sospesi, e donna mi chiamò beata e bella, tal che di comandare io la richiesi. 19 Lucevan li occhi suoi più che la stella; e cominciommi a dir soave e piana, con angelica voce, in sua favella: 20 "O anima cortese mantoana, di cui la fama ancor nel mondo dura, e durerà quanto 'l mondo lontana, 21 l'amico mio, e non de la ventura, ne la diserta piaggia è impedito sì nel cammin, che vòlt' è per paura; 22 e temo che non sia già sì smarrito, ch'io mi sia tardi al soccorso levata, per quel ch'i' ho di lui nel cielo udito. 23 Or movi, e con la tua parola ornata e con ciò c'ha mestieri al suo campare, l'aiuta sì ch'i' ne sia consolata. 24 I' son Beatrice che ti faccio andare; vegno del loco ove tornar disio; amor mi mosse, che mi fa parlare. 25 Quando sarò dinanzi al segnor mio, di te mi loderò sovente a lui". Tacette allora, e poi comincia' io:

A fi que t’alliberes del temor, Diré per què vinc, i el que vaig sentir a penes comencí a patir per tu. Jo era un d’aquells que han quedat en suspens, i em va cridar una dama tan bella i santa, que li demaní: maneu-me. Li brillaven els ulls més que una estrella, i em començà a parlar, suau i amable, amb la veu d’àngel, en la seua llengua; Oh ànima cortesa mantuana, la fama de la qual al món perdura i durarà tant de temps com el món, un amic meu, i no de la ventura, en el coster desert troba el camí seu tan barrat, que de por ja se’n torna; i tem que no estiga ja tan perdut que el meu socors li arribe massa tard, pel que he sentit que diuen d’ell al cel. Vés amb ell, doncs, amb l’art de la paraula i amb tot allò que li cal per salvar-se, i ajuda’l, que em serà de gran consol. Jo sóc Beatriu, que et demane d’anar, ja desitge tornar al lloc d’on vinc, i és amor qui em mogué i em fa parlar. Quan seré allà, davant del meu senyor, sovint li parlaré molt bé de tu. Llavors callà, i vaig començar jo:

26 "O donna di virtù sola per cui l'umana spezie eccede ogne contento di quel ciel c'ha minor li cerchi sui, 27 tanto m'aggrada il tuo comandamento, che l'ubidir, se già fosse, m'è tardi; più non t'è uo' ch'aprirmi il tuo talento. 28 Ma dimmi la cagion che non ti guardi de lo scender qua giuso in questo centro de l'ampio loco ove tornar tu ardi". 29 "Da che tu vuo' saver cotanto a dentro, dirotti brievemente", mi rispuose, "perch' i' non temo di venir qua entro. 30 Temer si dee di sole quelle cose c'hanno potenza di fare altrui male; de l'altre no, ché non son paurose. 31 I' son fatta da Dio, sua mercé, tale, che la vostra miseria non mi tange, né fiamma d'esto 'ncendio non m'assale. 32 Donna è gentil nel ciel che si compiange di questo 'mpedimento ov' io ti mando, sì che duro giudicio là sù frange. 33 Questa chiese Lucia in suo dimando e disse: — Or ha bisogno il tuo fedele di te, e io a te lo raccomando —. 34 Lucia, nimica di ciascun crudele, si mosse, e venne al loco dov' i' era, che mi sedea con l'antica Rachele.

“Oh dama plena de virtut per qui l’espècie humana és més que el contingut del cel que té un cercle més petit les teues ordres em complauen tant que obeir-les tot d’una em sembla tard; només et cal mostrar-me el teu desig. Però digues per quin motiu no tems descendir  fins ací, fins aquest centre de l’ample espai on cremes per tornar”. “Ja que vols penetrar en la raó,” em va respondre, “jo et diré breument per què no tinc por de venir ací. Hem de témer només aquelles coses que podrien fer algun mal als altres; de la resta, no n’hem de tenir por. Déu i la seua gràcia m’han fet tal, que la vostra misèria ja no em toca ni m’arriba la flama d’aquest foc. Una dama noble hi ha al cel, que es dol tant d’aquest mal pas on ara t’envie, que trenca els durs judicis d’allà dalt. Ella cridà, doncs, Llúcia i li digué: El teu fidel té ara necessitat del teu ajut, i jo te l’encomane. Llúcia, enemica dels homes cruels, va volar, i vingué al lloc on jo seia a la vora de l’antiga Raquel.

35 Disse: — Beatrice, loda di Dio vera, ché non soccorri quei che t'amò tanto, ch'uscì per te de la volgare schiera? 36 Non odi tu la pieta del suo pianto, non vedi tu la morte che 'l combatte su la fiumana ove 'l mar non ha vanto? — 37 Al mondo non fur mai persone ratte a far lor pro o a fuggir lor danno, com' io, dopo cotai parole fatte, 38 venni qua giù del mio beato scanno, fidandomi del tuo parlare onesto, ch'onora te e quei ch'udito l'hanno". 39 Poscia che m'ebbe ragionato questo, li occhi lucenti lagrimando volse, per che mi fece del venir più presto. 40 E venni a te così com' ella volse: d'inanzi a quella fiera ti levai che del bel monte il corto andar ti tolse. 41 Dunque: che è? perché, perché restai, perché tanta viltà nel core allette, perché ardire e franchezza non hai, 42 poscia che tai tre donne benedette curan di te ne la corte del cielo, e 'l mio parlar tanto ben ti promette?». 43 Quali fioretti dal notturno gelo chinati e chiusi, poi che 'l sol li 'mbianca, si drizzan tutti aperti in loro stelo,

Digué: — Beatriu, alabança de Deú, per què no ajudes qui t’estimà tant que, per tu, eixia del rengle vulgar? És que no sents la pena del teu plany? és que no veus com l’ataca la mort a la vora del riu més fort que el mar? Al món no hi ha hagut mai ningú tan ràpid, buscant el propi bé o fugint del dany, com jo, quan escoltí aquestes paraules, I vaig baixar del meu escó del cel confiada en el teu parlar honest que t’honora a tu i als que l’escolten. En acabar de dir-me tot això, em mirà als ulls llagrimejant, lluents, que em varen fer venir ací amb més pressa. I com ella ho volgué, he vingut a tu: t’he llevat de davant aquella fera que et barrà el pas més curt de la muntanya. Què et passa, doncs? Per què, per què t’atures?, per què aculls en el cor la covardia?, per què no tens coratge i llibertat, quan tres dames tan altes i beneïdes, tenen cura de tu en la cort del cel i el que jo dic et promet tant de bé?” Com les floretes que el gel de la nit inclina i tanca, i quan el sol les besa es drecen ben obertes en la tija,

44 tal mi fec' io di mia virtude stanca, e tanto buono ardire al cor mi corse, ch'i' cominciai come persona franca: 45 «Oh pietosa colei che mi soccorse! e te cortese ch'ubidisti tosto a le vere parole che ti porse! 46 Tu m'hai con disiderio il cor disposto sì al venir con le parole tue, ch'i' son tornato nel primo proposto. 47 Or va, ch'un sol volere è d'ambedue: tu duca, tu segnore e tu maestro». Così li dissi; e poi che mosso fue, intrai per lo cammino alto e silvestro.

així va fer el meu valor cansat, i vaig sentir al pit tant de coratge que li vaig dir, veient-me alliberat: “Quina pietat té la que em va socórrer”, i tu, que generós ets obeint tan prompte les paraules que t’ha dit! Tu m’has posat al cor gran desig de seguir-te, amb les paraules teues, que he tornat jo al meu primer propòsit. Anem, que, els dos, un sol voler tenim: tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre.” Vaig dir això; i quan es posà en camí vaig entrar en la senda aspra i salvatge.