2.3 I-INFERN

CANT  I

Comença la Comèdia de Dant Alighieri de Florència, en la qual s’hi tracta sobre les penes i penitències dels vicis i dels mèrits i premis de les virtuts. Comença el cant primer de la primera part que s’anomena de Infern, on l’autor fa el proemi  de tota l’obra.

1 Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. 2 Ahi quanto a dir qual era è cosa dura esta selva selvaggia e aspra e forte che nel pensier rinova la paura! 3 Tant' è amara che poco è più morte; ma per trattar del ben ch'i' vi trovai, dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte. 4 Io non so ben ridir com' i' v'intrai, tant' era pien di sonno a quel punto che la verace via abbandonai. 5 Ma poi ch'i' fui al piè d'un colle giunto, là dove terminava quella valle che m'avea di paura il cor compunto, 6 guardai in alto e vidi le sue spalle vestite già de' raggi del pianeta che mena dritto altrui per ogne calle. 7 Allor fu la paura un poco queta, che nel lago del cor m'era durata la notte ch'i' passai con tanta pieta. 8 E come quei che con lena affannata, uscito fuor del pelago a la riva, si volge a l'acqua perigliosa e guata,

A la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via. Quina cosa tan dura és dir com era aquesta selva salvatge, aspra i forta, que em renova la por només pensar-hi!: és tan amarga, que és poc menys que mort. I per parlar del bé que hi vaig trobar, diré també altres coses que hi vaig veure. No sé explicar bé com hi vaig entrar: tan ple de son estava en aquell punt en què em vaig apartar del bon camí! En arribar, però, al peu d’un puig, allà on ja s’acabava aquella vall que havia omplert el meu pit de temor, mirant amunt li vaig veure l’esquena vestida ja amb els raigs d’aquell planeta que a tots ens mena drets per la sendera. S’aquietà un poc, llavors, aquell espant que dins l’estany del cor m’havia durat tota la nit passada amb tanta pena. I com aquell que, quasi sense alè, eixint de l’ampla mar a la ribera es gira a l’aigua perillosa i mira,

9 così l'animo mio, ch'ancor fuggiva, si volse a retro a rimirar lo passo che non lasciò già mai persona viva. 10 Poi ch'èi posato un poco il corpo lasso, ripresi via per la piaggia diserta, sì che 'l piè fermo sempre era 'l più basso. 11 Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta, una lonza leggiera e presta molto, che di pel macolato era coverta; 12 e non mi si partia dinanzi al volto, anzi 'mpediva tanto il mio cammino, ch'i' fui per ritornar più volte vòlto. 13 Temp' era dal principio del mattino, e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle ch'eran con lui quando l'amor divino 14 mosse di prima quelle cose belle; sì ch'a bene sperar m'era cagione di quella fiera a la gaetta pelle 15 l'ora del tempo e la dolce stagione; ma non sì che paura non mi desse la vista che m'apparve d'un leone. 16 Questi parea che contra me venisse con la test' alta e con rabbiosa fame, sì che parea che l'aere ne tremesse. 17 Ed una lupa, che di tutte brame sembiava carca ne la sua magrezza, e molte genti fé già viver grame,

així el meu esperit, fugint encara, es girava i tornà a mirar el pas que mai deixà escapar persona viva. Després de reposar el cos cansat vaig reprendre el camí pel rost desert el peu més baix sempre més ferm que l’altre. De sobte, allà on comença la pujada, hi ha una pantera, àgil i molt veloç, coberta d’una pell tota clapada; la trobava davant allà on mirava, i m’impedia tant continuar que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n. Era l’hora, al principi del matí, que el sol pujava amunt amb les estrelles que eren amb ell ja quan l’amor diví començà a moure aquelles coses belles; així, els motius per no esperar cap mal d’aquella fera de pelatge alegre, eren l’hora i la dolça estació; però no eren prou per no tenir por d’un lleó que aparegué davant. Semblava que venia contra mi, amb el cap alt i amb fam tan rabiosa que semblava que l’aire en tremolava. I una lloba tan magra que era com si carregara totes les enveges, i que ha fet viure trista molta gent,

18 questa mi porse tanto di gravezza con la paura ch'uscia di sua vista, ch'io perdei la speranza de l'altezza. 19 E qual è quei che volontieri acquista, e giugne 'l tempo che perder lo face, che 'n tutti suoi pensier piange e s'attrista; 20 tal mi fece la bestia sanza pace, che, venendomi 'ncontro, a poco a poco mi ripigneva là dove 'l sol tace. 21 Mentre ch'i' rovinava in basso loco, dinanzi a li occhi mi si fu offerto chi per lungo silenzio parea fioco. 22 Quando vidi costui nel gran diserto, «Miserere di me», gridai a lui, «qual che tu sii, od ombra od omo certo!». 23 Rispuosemi: «Non omo, omo già fui, e li parenti miei furon lombardi, mantoani per patrïa ambedui. 24 Nacqui sub Iulio, ancor che fosse tardi, e vissi a Roma sotto 'l buono Augusto nel tempo de li dèi falsi e bugiardi. 25 Poeta fui, e cantai di quel giusto figliuol d'Anchise che venne di Troia, poi che 'l superbo Ilïón fu combusto. 26 Ma tu perché ritorni a tanta noia? perché non sali il dilettoso monte ch'è principio e cagion di tutta gioia?».

em posà al cor un pes tan gran d’angoixa per la por que feia la seua vista, que no esperava pujar ja més alt. Com aquell que amb passió acumula guanys, però ve un temps que li ho fa perdre tot i només pensa en llàgrimes i planys, tal em va fer la bèstia sense pau que, venint-me de cara, a poc a poc m’empenyia cap allà on calla el sol. Mentre anava rodolant cap avall se’m va oferir davant dels ulls algú com afeblit per silencis molt llargs. Quan el vaig veure en aquell gran desert, «Miserere de mi», li vaig cridar, «sigues qui sigues, ombra o home cert.» Respongué: «No sóc home, home vaig ser, i mon pare i ma mare eren llombards, i tots dos mantuans de naixement. Vaig nàixer sub Julio, encara que tard, vaig viure a Roma sota el bon August, en temps dels déus falsos i mentiders. Vaig ser poeta, i vaig cantar el just fill d’Anquises, el que vingué de Troia quan la superba Ílion fou cremada. I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,         per què no puges la dolça muntanya, causa i principi de tota alegria?»

27 «Or se' tu quel Virgilio e quella fonte che spandi di parlar sì largo fiume?», rispuos' io lui con vergognosa fronte. 28 «O de li altri poeti onore e lume, vagliami 'l lungo studio e 'l grande amore che m'ha fatto cercar lo tuo volume. 29 Tu se' lo mio maestro e 'l mio autore, tu se' solo colui da cu' io tolsi lo bello stilo che m'ha fatto onore. 30 Vedi la bestia per cu' io mi volsi; aiutami da lei, famoso saggio, ch'ella mi fa tremar le vene e i polsi». 31 «A te convien tenere altro vïaggio», rispuose, poi che lagrimar mi vide, «se vuo' campar d'esto loco selvaggio; 32 ché questa bestia, per la qual tu gride, non lascia altrui passar per la sua via, ma tanto lo 'mpedisce che l'uccide; 33 e ha natura sì malvagia e ria, che mai non empie la bramosa voglia, e dopo 'l pasto ha più fame che pria. 34 Molti son li animali a cui s'ammoglia, e più saranno ancora, infin che 'l veltro verrà, che la farà morir con doglia. 35 Questi non ciberà terra né peltro, ma sapïenza, amore e virtute, e sua nazion sarà tra feltro e feltro.

«Ets tu, potser, Virgili, aquella font des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?», li vaig respondre amb el front vergonyós. «Llum i honor de tots els altres poetes, valga’m el llarg estudi, el gran amor que em feia aprofundir en els teus llibres.      Tu ets el meu mestre i ets el meu autor, només de tu és de qui jo vaig traure el bell estil que em dóna tant d’honor. Mira la bèstia que em fa recular: savi famós, ajuda’m contra ella, que em tremolen les venes i la sang.» «Hauries de seguir una altra ruta», respongué quan em va veure plorar, «si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge; que aquesta bèstia, per la qual tu crides, no deixa pas a ningú pel camí, i s’hi enfronta tan durament que el mata; té una natura malvada i roïna que mai no satisfà l’ànsia i la fam, i havent menjat té més gana que abans. Són molts els animals amb què s’acobla, i encara en seran més, fins que el llebrer vindrà per fer-la morir amb dolor. Aquest no menjarà metall ni terra, sinó saviesa, i amor i virtut, i el seu país serà entre feltre i feltre.

36 Di quella umile Italia fia salute per cui morì la vergine Cammilla, Eurialo e Turno e Niso di ferute. 37 Questi la caccerà per ogne villa, fin che l'avrà rimessa ne lo 'nferno, là onde 'nvidia prima dipartilla. 38 Ond' io per lo tuo me' penso e discerno che tu mi segui, e io sarò tua guida, e trarrotti di qui per loco etterno; 39 ove udirai le disperate strida, vedrai li antichi spiriti dolenti, ch'a la seconda morte ciascun grida; 40 e vederai color che son contenti nel foco, perché speran di venire quando che sia a le beate genti. 41 A le quai poi se tu vorrai salire, anima fia a ciò più di me degna: con lei ti lascerò nel mio partire; 42 ché quello imperador che là sù regna, perch' i' fu' ribellante a la sua legge, non vuol che 'n sua città per me si vegna. 43 In tutte parti impera e quivi regge; quivi è la sua città e l'alto seggio: oh felice colui cu' ivi elegge!». 44 E io a lui: «Poeta, io ti richeggio per quello Dio che tu non conoscesti, a ciò ch'io fugga questo male e peggio,

Ell salvarà aquesta Itàlia humil, per qui moriren la verge Camil·la, Euríal, Turn i Nisus, de ferides. Perseguirà pertot arreu la bèstia fins que la torne a tancar a l’infern, d’on al principi la tragué l’enveja.      Així, pense i veig clar que, pel teu bé, m’has de seguir, i jo seré el teu guia, i et faré eixir d’ací per llocs eterns on sentiràs udols desesperats, veuràs antics esperits en turment que criden tots per la segona mort; en veuràs d’altres que estan ben contents en el foc, perquè esperen afegir-se algun dia als habitants del cel. Per arribar-hi, si és que hi vols pujar, hi ha una ànima que és més digna que jo: amb ella et deixaré quan m’acomiade; que aquell emperador que allà dalt regna, com que no vaig seguir la seua llei, no vol que et guie a la seua ciutat. En tots els llocs impera, allí governa; és la seua ciutat, i l’alta seu, feliç aquell que hi va com elegit!» Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane, per aquell Déu que tu no vas conèixer, si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,

45 che tu mi meni là dov' or dicesti, sì ch'io veggia la porta di san Pietro e color cui tu fai cotanto mesti». Allor si mosse, e io li tenni dietro.

que em portes en aquell lloc que m’has dit, que jo veja la porta de sant Pere i aquells que expliques que viuen tan trists.» Començà a caminar, i jo darrere.