dilluns, 20 d’octubre del 2014

“Fer vaga no és fer el “vago” (gandul, se’n diu)”






 “Fer vaga no és fer el “vago”  
(gandul, se’n diu)

NOTA JUSTIFICATIVA

Si algú decideix no assistir a classe amb motivació d’una convocatòria de vaga, haurà de presentar una breu nota justificativa, amb la qual  demostrar que respon amb una actitud personal a una reivindicació col·lectiva, i no es tracta simplement d’una qüestió de comoditat.

   



Quan és fa vaga, cal:

. saber-ne el motius

.  provocar un debat: acordar mesures de pressió

.  proposar alternatives de pressió o de solució

.  prendre una posició pròpia que pot ser total o parcial





Redacta una nota justificativa:



a) identificació: nom, curs i grup

                        dia de la vaga

                        motiu

                        convocants



(la resta de punts són orientatius i poden resumir-se amb un parell d’oracions per observació )



b) Accions prèvies:

- si hi ha hagut un debat i de quin abast: entre amics, a la classe, convocatòria general...

- si hi havia postures contràries



c) Accions

- si has fet alguna activitat personal i col·lectiva tendent a pressionar o trobar solucions (no assistir a classe, pancartes, discussions entre els amics, a classe, a casa..., assistència a una manifestació, posar-se a sobre algun element reivindicatiu: samarreta, xapeta, adhesiu...



d) Alguna anècdota o sensació especial.


diumenge, 10 de novembre del 2013

2.4 EL DECAMERÓ I ALTRES COL·LECCIONS DE RELATS



CHICHIBIO, CUINER

amb unes paraules  al cas se salva de la ira de l’amo que acaba en rialla.

- Encara que l’enginy espavilat, amoroses dones, preste sovint paraules útils i belles, segons els casos, als qui xarren, també la fortuna, alguna volta auxiliadora dels porigosos, de sobte els posa a la llengua una d’aquelles que, amb l’ànim tranquil, mai no haurien sabut trobar; i això us ho vull demostrar amb la meua novel·la.
 
 Currado Gianfigliazzi, tal com vosaltres podeu haver oït o vist, ha estat de sempre  un notable ciutadà, liberal i magnífic, de la nostra ciutat. I fent vida de cavaller, s’ha esplaiat contínuament en gossos i en ocells, sense comptar aquí les seues obres majors.
  Un dia, prop de Perètola, havent caçat amb el seu falcó una grua, trobant-la grassa i tendra, la trameté al seu bon cuiner, que es deia Chichibio i era venecià, I també li manà que la rostís i l’adobés bé per al sopar.
   Chichibio, que era un tronat, preparada la grua, la posà al foc i començà a coure-la amb cura. I quan estava apunt d’ésser cuita i deixant anar molta flaire,  una xicota de la rodalia, que es deia Brunetta i de qui Chichibio estava molt enamorat, entrà a la cuina, i sentint la flaire de la grua i veient-la, pregà, tota moixa a Chichibio que li’n donàs una cuixa. Chichibio li respongué cançonejant, i digué:
¾  De cap manera , dona Brunetta,
  Per la qual cosa Brunetta enrabiada, digué:
¾ A fe de Déu, que si no me la dónes, mai no aconseguiràs de mi res del que vols.
  I en pocs moments es digueren moltes coses; a la fi, Chichibio per no disgustar la seua xicota, arrancant una cuixa, li la donà.
  Després, havent posat davant Currado i algun foraster la grua sense cuixa, i Currado trobant-ho estrany, féu cridar Chichibio, i li preguntà què havia passat amb l’altra cuixa de la grua, i el venecià mentider va respondre de sobte:
¾- Senyor meu, les grues només tenen una cuixa i una pota.
  Currado, llavors, airat digué:
¾ Com dimonis no tenen més que una cuixa i una pota ? Que no heu vist mai altrs grues que aquesta ?
   Chichibio prosseguí:
¾ Així és, senyor, com us dic, i quan vulgueu us ho faré veure en les vives.
  Currado, en atenció als forasters que eren amb ell, no volgué portar més enllà les paraules, Però digué:
¾ Ja que dius que m’ho faràs veure en  les vives, cosa que no he vist ni sentit dir mai, demà al matí ho vull veure, i em conformaré; però et jure pel cos de Crist que, si no és així, t’adobaré de tal manera, que te’n recordaràs de mi tota ta vida.
 S’acabaren, doncs, les raons per aquella nit, L’endemà al matí, així que clarejà, Currado, la ira del qual, malgrat haver dormit, no havia cessat, tot calent encara, s’alçà i manà que li portaren els cavalls. I fent muntar Chichibio dalt d’un rossí, se l’endugué a una marjal, a la riba de la qual sempre solien veure-s’hi grues a trenc d’alba, dient-li:
¾  Ben aviat sabrem qui diu mentides, o tu o jo.
  Chichibio veient que la ira de Currado encara durava i que li calia una prova de la seua mentida, no sabent com procurar-se-la, cavalcava al costat de Currado amb la por més gran del món, i de bon grat, d’haver pogut, hauria fugit; però no podent-ho fer, mirava ara avant ara arrere, ara de costat, i el que veia li semblava que eren grues amb dues potes. Però quan s’acostaven a l’aiguamoll, veié, primer que ningú, a la riba, una dotzena de grues, que estaven totes damunt una pota; com solen fer quan dormen. Llavors, mostrant-les tot seguit a Currado, digué:
¾ Podeu veure, senyor que anit jo deia la veritat, que les grues només tenen una cuixa i una pota, si us fixeu en aquelles d’allà.
  Currado en veure-les digué:
¾ Espera’t que ara t’ensenyaré com ne tenen dues !
  I acostant-se una mica cap a elles , cridà:
¾ Hohó !
  En sentir el crit, les grues, traient l’altra pota fora, després de fer unes quantes passes, començaren a fugir; per la qual cosa, Currado, girant-se cap a Chichibio, digué:
¾ Què t’ha paregut, morrut ? No creus que en tenen dues ?
  Chichibio desesmat, sense saber ni ell mateix d’on li venia, respongué:
¾ Sí senyor, però no vàreu cridar “hohó” a la d’anit, potser si haguésseu cridat així, també hauria estirat l’altra cuixa i pota com han fet aquestes.
  A currado li plagué tant aquesta resposta, que tota la seua ira es convertí en festa i rialla, i digué:
¾ Chichibio, tens raó; calia haver-ho fet.
  Així, doncs, amb la seua resposta ràpida i espavilada, Chichibio evità la desgràcia i féu la pau amb el seu senyor.

G. BOCCACCIO Decameró, VI jornada, novel·la IV

2.2 LA POESIA DELS TROBADORS





CANÇONETA LLEU I PLANA
Cançoneta lleu i plana
lleugereta i gens ufana
faré damunt el Marqués
el traïdor de Mataplana,
 5 que és d'engany farcit i ple.
Ah, Marqués, Marqués, Marqués,
d'engany ets farcit i ple !

Beneïdes són les pedres
a Melgur, prop de Someires,
10 on tres dents perdé el Marqués,
un mal record en tingueres
i allí no s'hi coneix res.
Ah, Marqués, Marqués, Marqués,
d'engany ets farcit i ple !

15 Pel braç no us dono una figa,
sembla cabiró de biga
i el porteu molt mal estés,
us caldria una ortiga
que el nervi us estirés.
20 Ah, Marqués, Marqués, Marqués,
d'engany ets farcit i ple !

No obté, qui de Vós fia
ni amor ni companyia,
guardar-se ha del Marqués.
25 qui amb Vós conviu a ple dia,
de nit ja no en vol saber res.
Ah, Marqués, Marqués, Marqués,
d'engany ets farcit i ple !

I ben foll és qui es vana
30 de fer amb Vós la migdiada
sens pantalons ben estrets.
No conec fill de cristiana
que pitjors costums tingués.
Ah, Marqués, Marqués, Marqués,
35 d'engany ets farcit i ple !

                 PLANY
Consirós cant e planc e plor
pel dol que m'ha colpit e pres
al cor per la mort mon Marqués,
en Ponç, lo prohom de Mataplana,
que era franc, llarg e cortés,
e amb tots bons capteniments,
e tengut per un dels millors
que fos de Sant Martí de Tours
fins Lleida e la terra plana.

Marqués, si diguí de vós follor
ni mot vilà ni mal aprés,
SI VOLS QUE ET DEIXI D’AIMAR
 Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.

     I deixa el teu dolç mirar,
si vols que et deixi d'aimar,
i la teva cortesia,
la qual cosa no es podria,
i aquest teu bon tarannà
     Ben vist que ta companyia
fa la gent enamorar,
com et desestimaria?
(tornada)

I deixa ta melangia,
bella dolça dona mia,
     si em vols de tu allunyar;
deixa aquest teu dolç parlar
i deixa la pedreria
de dots amb què et saps ornar,
la joventut i alegria
     i el teu agradós mirar.
(tornada)

No em mostris ton bell cos pagà
si vols que et deixi d'aimar,
tan bell que me'l menjaria,
la qual cosa no podria;
     puc altre tan bell trobar?
Negant-ho no mentiria:
qui me'l farà oblidar?
Mai més no podré estimar.
                                   Cerverí de GIRONA

en tot hai mentit e menysprés,
que ans que déu bastí Mataplana,
no hi hac vassall que tant valgués,
ni que tant fos prohom ni valent,
ni tan honrat sobre els millors,
ja fos ric vostre antecessor;
i no ho dic gens per ufana.

Marqués, la vostra desamor
e l'ira que entre els dos se més,
volguera bé se a Déu plagués,
ans que eixísseu de Mataplana
fos del tot pau e bona fe;
que el cor haig trist i adolorit
car ni aní al vostre socors,
que no perquè jo tingués pors
no us valgués de la gent trufana.
              Guillem de BERGUEDÀ

“La llegenda del cor menjat”


   Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, entre Catalunya i Narbona. Era una persona molt atenta i fidel, molt hàbil no sols en les armes sinó també en la cortesia. En aquella comarca hi havia una dona anomenada Sorremonda, muller d’en Ramon del castell del Rosselló. El marit d’aquesta era molt gentil i generós, però també molt orgullós i colèric. En Guillem de Cabestany amava moltíssim aquesta dona, que era jove i alegre, gentil i de gran bellesa. Ella també l’estimava més que a cap altra cosa del món.

   Li van descobrir aquesta relació a en Ramon del castell del Rosselló, i aquest, com era un home colèric i orgullós preguntà aquests fets , i quan sabé que eren certs manà vigilar la dona. Arribà una dia que Ramon del castell del Rosselló trobà a Guillem de Cabestany que passejava sense companyia. I el va matar i li feu traure el cor i tallar el cap.

    Se’n dugué al seu castell cap i cor, que féu rostir i amanir amb salsa pebrada. Després li’l donà a menjar a la muller. I quan la dona s’havia menjat el cor, Ramon del castell del Roselló li digué:
    Ja sabeu el que heu menjat?

I ella respongué,
    No, però ha estat una menja bona i saborosa.

I ell li digué que era el cor d’en Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat, i perquè la creguera millor, féu dur davant d’ella el cap del seu amant. I quan la dona va veure i escoltar açò, perdé el coneixement.

   Quan es va despertar, digué,
    Senyor, m’heu donat un menjar tan bo que mai més no en menjaré cap altre.

   I quan va escoltar el marit açò, corregué amb l’espasa per pegar-li al cap, i ella corregué cap a un balcó i s’hi deixà caure, i d’aquesta manera va morir.

CANÇÓ DE LA MAL MONJADA

Lassa, mais m'hagra valgut
que fos maridada,
o cortès amic hagut
que quan sui monjada.

Monjada fui a mon dan,
pecat gran
han fait, segons mon albir;
mas cells qui mesa m'hi han,
en mal an
los meta Déus e els aïr.

Car si jo hagués sabut,
mas fui un poc fada,
qui em donàs tot Montagut
no hi fóra entrada.
 

2.1 L'ÈPICA MEDIEVAL



Mort de Roland

 CLXXI
Ja sent Roland que la vista ha perduda;
es posa dret, hi met tota sa punya.
La seva cara té la color perduda.
Al seu davant, hi té una pedra bruna;
deu cops hi dóna amb dolor i rancúnia;
hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.
«Ai! —diu el comte— Santa Maria ajuda’m!
Durandall bona, quina malaventura!
Quan hagi mort no us podré tenir en cura.
Tantes batalles campals portem vençudes
i tantes terres extenses obtingudes,
que són del rei de la barba canuda.
Mai sigueu d’home que defugi la lluita!
Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;
jamai com vós a França n’hi haurà una.

CLXXIII

Roland colpeja contra una pedra grisa
i la rebaixa més que dir-ho sabria.
L’espasa cruix, no s’osca gens ni mica.
Devers el cel, amunt surt expel·lida.
Veient el comte que no se li rompia,
molt dolçament dintre seu la planyia:
«Ai Durandall, com ets bella i santíssima!
Al pom daurat guardes moltes relíquies:
una dent de sant Pere i sang de sant Basili,
cabells de sant Denís, sa senyoria,
i un tros de roba de santa Maria.
No és de dret que dels pagans mai sies;
per cristians sempre heu de ser servida.
Mai sigueu d’home que faci covardia!
Extenses terres amb vós he conquerides,
que són del rei de la barba florida,
que amb elles té poder i senyoria.»

CLXXIV
Ja se sent Roland per la mort atrapat;
sent com del cap al cor li va baixant.
A sota un pi corrents el comte ha anat,
de bocadents a l’herba s’ha tombat.
Sota seu posa l’espasa i l’olifant 5
i gira el cap envers l’host dels pagans:
ho ha fet així car vol de veritat
que Carles digui, i tots els qui amb ell van,
que el gentil comte va morir conquistant.
Colpint-se el pit, confessa els seus pecats
i per les seves culpes a Déu ofrena el guant.

Cançó de Roland  Quaderns Crema. Versió de Joan Jubany.

El cant dels Nibelungs

La llegenda de Teodoric

El poeta italià CARDUCCI (1835-1907) amb aquesta balada romàntica conta la fi de Teodoric (455-526), rei dels Ostrogots, que va disputar Itàlia a Odoacre, el primer rei bàrbar; al qual després de batalles i pactes acabà assassinant. El final del seu regnat es caracteritzà per la persecució del món llatí, d'aquí que la llegenda narre la seua mort, víctima del diable en forma de cavall negre.  El motiu li serveix per fer-se ressò de la vejanja de Crimilda, episodi central del “Cant dels Nibelungs”, peça clau de l’èpica germànica.


Su 'l castello di Verona
batte il sole a mezzogiorno,
da la Chiusa al pian rintrona
solitario un suon di corno,
mormorando per l'aprico
verde il grande Adige va;
ed il re Teodorico
vecchio e triste al bagno sta.

Pensa il dí che a Tulna ei venne
di Crimilde nel conspetto
e il cozzar di mille antenne
ne la sala del banchetto,
quando il ferro d'Ildebrando
su la donna si calò, 
e dal funere nefando
egli solo ritornò.

Guarda il sole sfolgorante
e il chiaro Adige che corre,
guarda un falco roteante
sovra i merli de la torre; 
guarda i monti da cui scese
la sua forte gioventù, 
ed il bel verde paese 
che da lui conquiso fu.
Sobre el castell de Verona
el sol de migdia bat,
de la Closa al pla retrona
pel corn solitari el fat,
a cara-sol dient sa llei
verd el gran Adige va;
i Teodoric, el rei,
vell i tot trist un bany fa.

Pensa que a Tulna vingué
amb Crimilda dins del pit,
i un combat cruent veié
en la sala del convit,
quan el ferro d'Hildebrand
damunt la dona es clavà
i de l’acte vergonyant
només ell, tot sol tornà.

Mira aquell sol fulgurant
i el clar Adige que corre,
mira aquell falcó volant
sobre els merlets de la torre;
mira els camins de la serra
d’on baixà en la joventut,
i la bella  i verda terra
que té amb poder absolut.

1. Verona ciutat on Teodoric vencé Odoacre i on s’hi assentà.
3. Closa, gola on desemboca l’Adige dins la plana de Venècia.
6. Adige, riu que travessa Verona.
9-19. Tulna és la cort reial d’Àtila. L’estrofa és una evocació del cant dels Nibelungs. L’heroi Sigfrid es casa amb Crimilda, però mor a traïció. Llavors, aquesta es casarà amb Àtila, rei del huns, i per venjar la mort del primer marit organiza un convit amb huns i burgundis (nibelungs), que acabarà en una massacre, de la qual només se salva Teodoric. En la brega la reina Crimilde serà assassinada per Hildebrand.



Il gridar d'un damigello
risonò fuor de la chiostra:
— Sire, un cervo mai sí bello
non si vide a l'età nostra. 
E
gli ha i piè d'acciaro a smalto, 
ha le corna tutte d'or.
— Fuor de l'acque diede un salto
il vegliardo cacciator. 

— I miei cani, il mio morello,
il mio spiedo — egli chiedea;
e il lenzuol quasi un mantello
a le membra si avvolgea.
I
donzelli ivano; in tanto
il bel cervo disparí.
E
d'un tratto al re da canto 
un corsier nero nitrí,

nero come un corbo vecchio;
e ne gli occhi avea carboni.
Era pronto l'apparecchio,
ed il re balzò in arcioni,
m
a i suoi veltri ebber timore
e si misero a guair.
E guardarono il signore
e no 'l vollero seguir.

In quel mezzo il caval nero
spiccò via come uno strale
e lontan d'ogni sentiero
ora scende e ora sale: 
via e via e via e via,
valli e monti esso varcò. 
Il re scendere vorria,
ma staccar non se ne può. 

El crit del seu escuder
fora la lliça sonà:
― Sir, cèrvol tan enciser
mai als ulls no se’ns mostrà.
Té potes d'acer i esmalt
té les banyes totes d'or .
— Fora de l'aigua féu un salt
el vell caçador, tot cor.

— Els meus cans, el meu burell,
el meu dardell ― demanava;
amb un llençol per  mantell
ell els braços  s'embolcava.
Abans que fos aviat
el bell cérvol s'esfumà.
De sobte, al rei, i a un costat,
un corser negre cridà,

negre com un corb funest;
i els ulls com encés carbó.
Amb tot l'arnés era prest,
i el rei s’agarrà  a l’arçó,
però els llebrers amb temor
començaren a ganyir.
I miraren el senyor
i no el volgueren seguir.

Llavors, el cavall burell
fugí lleuger com un llamp,
puja i baixa i fa un  girell,
fet un boig travessa els camps:
mira, mira com se'n va,
valls i serres superant.
Baixar vol el rei en va,
segueix però, cavalcant.



Il più vecchio ed il più fido
lo seguia de' suoi scudieri,
e mettea d'angoscia un grido
per gl'incogniti sentieri: 
— O gentil re de gli Amali,
ti seguii ne' tuoi be' dí,
ti seguii tra lance e strali,
ma non corsi mai cosí. 

Teodorico di Verona,
dove vai tanto di fretta? 
T
ornerem, sacra corona,
a la casa che ci aspetta? — 
— Mala bestia è questa mia, 
mal cavallo mi toccò.
S
ol la Vergine Maria
sa quand'io ritornerò. — 


Altre cure su nel cielo
ha la Vergine Maria: 
sotto il grande azzurro velo
e
lla i martiri covria,
e
lla i martiri accoglieva
de la patria e de la fe.
E
terribile scendeva 
Dio su 'l capo al goto re. 

Via e via, su balzi e grotte
va il cavallo al fren ribelle:
ei s'immerge ne la notte,
ei s'aderge in vèr' le stelle.
Ecco, il dorso d'Appennino
fra le tenebre scompar,
e nel pallido mattino
mugghia a basso il tosco mar.
I el més vell i més fidel
dels escuders el seguia,
amb crits d'angoixa cruel
per camins que no sabia:
— Oh, gentil rei dels Amals
vaig seguir-te sempre, sí,
vaig seguir-te sens avals,
mes córrer no puc així.

Teodoric de Verona
on vas amb tan apressat?
Tornarem, sacra corona,
a la casa que has deixat?
— Mala bèstia, mal revés,
mal cavall em va tocar.
La Mare de Déu només
sap quan jo podré tornar.


Altres cures dalt del cel
atén la Verge Maria
sota el seu mantell blau cel
ella els màrtirs acollia,
ella els màrtirs atenia
de la pàtria i  la fe.
I Déu al rei aterria
fent-li sentir son alé.

Au, per cingles i barrancs
va el cavall al fre rebel,
ell en la nit té el pas franc,
ell s’aixeca amunt,  al cel.
Au, mireu els Apenins
en la fosca escampar
i en la claror dels matins
bramar la toscana mar.

53. Amals, estirp gòtica d’on descendia Teodoric
68. màrtirs, fets assassinar per Teodorico
80. toscana mar, la mar Tirrena


Ecco Lipari, la reggia
di Vulcano, ardua che fuma
e tra i bòmbiti lampeggia
de l'ardor che la consuma: 
quivi giunto il caval nero 
contro il ciel forte springò
annitrendo; e il cavaliero
nel cratere inabissò. 

Ma dal calabro confine
che mai sorge in vetta al monte?
N
on è il sole, è un bianco crine; 
non è il sole, è un'ampia fronte
sanguinosa, in un sorriso
di martirio e di splendor:
di Boezio è il santo viso,
del romano senator. 
Mireu Lípari, la trona
del déu Vulcà, que fumeja,
i que entre llampecs retrona,
i amb gran roentor boqueja:
el cavall negre hi va recte,
i allà en sec es va aturar
tot renillant,  i l'abjecte
genet allà va estimbar.

En Calàbria, al solell,
què sorgeix damunt del cim?
no és sol, sinó un blanc cabell;
no és sol, sinó un front sublim
que sagna, amb un riure fos
de martiri i d'esplendor,
de Boeci és el sant cos,
d'aquell  romà senador.

81. Lípari, la illa més gran de les Eòlies, entre Vulcano i Salina, vora les costes de Sicília
94.Boeci, Aquest el conegut filòsof va ser conseller de Teodoric, fins que aquest va manar que el mataren.

El tema del cavall diabòlic el podem trobar també en la recreació de la llegenda de “El comte Arnau” de  Joan MARAGALL
-Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."