CHICHIBIO,
CUINER
amb unes paraules al cas se salva
de la ira de l’amo que acaba en rialla.
- Encara que l’enginy
espavilat, amoroses dones, preste sovint paraules útils i belles, segons els
casos, als qui xarren, també la fortuna, alguna volta auxiliadora dels
porigosos, de sobte els posa a la llengua una d’aquelles que, amb l’ànim
tranquil, mai no haurien sabut trobar; i això us ho vull demostrar amb la meua
novel·la.
Currado Gianfigliazzi, tal com vosaltres podeu
haver oït o vist, ha estat de sempre un
notable ciutadà, liberal i magnífic, de la nostra ciutat. I fent vida de
cavaller, s’ha esplaiat contínuament en gossos i en ocells, sense comptar aquí
les seues obres majors.
Un dia, prop de Perètola, havent caçat amb el
seu falcó una grua, trobant-la grassa i tendra, la trameté al seu bon cuiner,
que es deia Chichibio i era venecià, I també li manà que la rostís i l’adobés
bé per al sopar.
Chichibio, que era un tronat, preparada la
grua, la posà al foc i començà a coure-la amb cura. I quan estava apunt d’ésser
cuita i deixant anar molta flaire, una
xicota de la rodalia, que es deia Brunetta i de qui Chichibio estava molt
enamorat, entrà a la cuina, i sentint la flaire de la grua i veient-la, pregà,
tota moixa a Chichibio que li’n donàs una cuixa. Chichibio li respongué
cançonejant, i digué:
¾ De cap manera , dona Brunetta,
Per la qual cosa Brunetta enrabiada, digué:
¾ A fe de Déu, que si no me
la dónes, mai no aconseguiràs de mi res del que vols.
I en pocs moments es digueren moltes coses; a
la fi, Chichibio per no disgustar la seua xicota, arrancant una cuixa, li la
donà.
Després, havent posat davant Currado i algun
foraster la grua sense cuixa, i Currado trobant-ho estrany, féu cridar
Chichibio, i li preguntà què havia passat amb l’altra cuixa de la grua, i el
venecià mentider va respondre de sobte:
¾- Senyor meu, les grues
només tenen una cuixa i una pota.
Currado, llavors, airat digué:
¾ Com dimonis no tenen més
que una cuixa i una pota ? Que no heu vist mai altrs grues que aquesta ?
Chichibio prosseguí:
¾ Així és, senyor, com us
dic, i quan vulgueu us ho faré veure en les vives.
Currado, en atenció als forasters que eren
amb ell, no volgué portar més enllà les paraules, Però digué:
¾ Ja que dius que m’ho
faràs veure en les vives, cosa que no he
vist ni sentit dir mai, demà al matí ho vull veure, i em conformaré; però et
jure pel cos de Crist que, si no és així, t’adobaré de tal manera, que te’n
recordaràs de mi tota ta vida.
S’acabaren, doncs, les raons per aquella nit,
L’endemà al matí, així que clarejà, Currado, la ira del qual, malgrat haver
dormit, no havia cessat, tot calent encara, s’alçà i manà que li portaren els
cavalls. I fent muntar Chichibio dalt d’un rossí, se l’endugué a una marjal, a
la riba de la qual sempre solien veure-s’hi grues a trenc d’alba, dient-li:
¾ Ben aviat sabrem qui diu mentides, o tu o jo.
Chichibio veient que la ira de Currado encara
durava i que li calia una prova de la seua mentida, no sabent com
procurar-se-la, cavalcava al costat de Currado amb la por més gran del món, i
de bon grat, d’haver pogut, hauria fugit; però no podent-ho fer, mirava ara
avant ara arrere, ara de costat, i el que veia li semblava que eren grues amb
dues potes. Però quan s’acostaven a l’aiguamoll, veié, primer que ningú, a la
riba, una dotzena de grues, que estaven totes damunt una pota; com solen fer
quan dormen. Llavors, mostrant-les tot seguit a Currado, digué:
¾ Podeu veure, senyor que
anit jo deia la veritat, que les grues només tenen una cuixa i una pota, si us fixeu
en aquelles d’allà.
Currado en veure-les digué:
¾ Espera’t que ara
t’ensenyaré com ne tenen dues !
I acostant-se una mica cap a elles , cridà:
¾ Hohó !
En sentir el crit, les grues, traient l’altra
pota fora, després de fer unes quantes passes, començaren a fugir; per la qual
cosa, Currado, girant-se cap a Chichibio, digué:
¾ Què t’ha paregut, morrut
? No creus que en tenen dues ?
Chichibio desesmat, sense saber ni ell mateix
d’on li venia, respongué:
¾ Sí senyor, però no vàreu
cridar “hohó” a la d’anit, potser si haguésseu cridat així, també hauria
estirat l’altra cuixa i pota com han fet aquestes.
A currado li plagué tant aquesta resposta,
que tota la seua ira es convertí en festa i rialla, i digué:
¾ Chichibio, tens raó;
calia haver-ho fet.
Així, doncs, amb la seua resposta ràpida i
espavilada, Chichibio evità la desgràcia i féu la pau amb el seu senyor.
G. BOCCACCIO Decameró,
VI jornada, novel·la IV
