2.4 EL DECAMERÓ I ALTRES COL·LECCIONS DE RELATS

CHICHIBIO, CUINER

amb unes paraules  al cas se salva de la ira de l’amo que acaba en rialla.

- Encara que l’enginy espavilat, amoroses dones, preste sovint paraules útils i belles, segons els casos, als qui xarren, també la fortuna, alguna volta auxiliadora dels porigosos, de sobte els posa a la llengua una d’aquelles que, amb l’ànim tranquil, mai no haurien sabut trobar; i això us ho vull demostrar amb la meua novel·la.

 

 Currado Gianfigliazzi, tal com vosaltres podeu haver oït o vist, ha estat de sempre  un notable ciutadà, liberal i magnífic, de la nostra ciutat. I fent vida de cavaller, s’ha esplaiat contínuament en gossos i en ocells, sense comptar aquí les seues obres majors.

  Un dia, prop de Perètola, havent caçat amb el seu falcó una grua, trobant-la grassa i tendra, la trameté al seu bon cuiner, que es deia Chichibio i era venecià, I també li manà que la rostís i l’adobés bé per al sopar.

   Chichibio, que era un tronat, preparada la grua, la posà al foc i començà a coure-la amb cura. I quan estava apunt d’ésser cuita i deixant anar molta flaire,  una xicota de la rodalia, que es deia Brunetta i de qui Chichibio estava molt enamorat, entrà a la cuina, i sentint la flaire de la grua i veient-la, pregà, tota moixa a Chichibio que li’n donàs una cuixa. Chichibio li respongué cançonejant, i digué:

¾  De cap manera , dona Brunetta,

  Per la qual cosa Brunetta enrabiada, digué:

¾ A fe de Déu, que si no me la dónes, mai no aconseguiràs de mi res del que vols.

  I en pocs moments es digueren moltes coses; a la fi, Chichibio per no disgustar la seua xicota, arrancant una cuixa, li la donà.

  Després, havent posat davant Currado i algun foraster la grua sense cuixa, i Currado trobant-ho estrany, féu cridar Chichibio, i li preguntà què havia passat amb l’altra cuixa de la grua, i el venecià mentider va respondre de sobte:

¾- Senyor meu, les grues només tenen una cuixa i una pota.

  Currado, llavors, airat digué:

¾ Com dimonis no tenen més que una cuixa i una pota ? Que no heu vist mai altrs grues que aquesta ?

   Chichibio prosseguí:

¾ Així és, senyor, com us dic, i quan vulgueu us ho faré veure en les vives.

  Currado, en atenció als forasters que eren amb ell, no volgué portar més enllà les paraules, Però digué:

¾ Ja que dius que m’ho faràs veure en  les vives, cosa que no he vist ni sentit dir mai, demà al matí ho vull veure, i em conformaré; però et jure pel cos de Crist que, si no és així, t’adobaré de tal manera, que te’n recordaràs de mi tota ta vida.

 S’acabaren, doncs, les raons per aquella nit, L’endemà al matí, així que clarejà, Currado, la ira del qual, malgrat haver dormit, no havia cessat, tot calent encara, s’alçà i manà que li portaren els cavalls. I fent muntar Chichibio dalt d’un rossí, se l’endugué a una marjal, a la riba de la qual sempre solien veure-s’hi grues a trenc d’alba, dient-li:

¾  Ben aviat sabrem qui diu mentides, o tu o jo.

  Chichibio veient que la ira de Currado encara durava i que li calia una prova de la seua mentida, no sabent com procurar-se-la, cavalcava al costat de Currado amb la por més gran del món, i de bon grat, d’haver pogut, hauria fugit; però no podent-ho fer, mirava ara avant ara arrere, ara de costat, i el que veia li semblava que eren grues amb dues potes. Però quan s’acostaven a l’aiguamoll, veié, primer que ningú, a la riba, una dotzena de grues, que estaven totes damunt una pota; com solen fer quan dormen. Llavors, mostrant-les tot seguit a Currado, digué:

¾ Podeu veure, senyor que anit jo deia la veritat, que les grues només tenen una cuixa i una pota, si us fixeu en aquelles d’allà.

  Currado en veure-les digué:

¾ Espera’t que ara t’ensenyaré com ne tenen dues !

  I acostant-se una mica cap a elles , cridà:

¾ Hohó !

  En sentir el crit, les grues, traient l’altra pota fora, després de fer unes quantes passes, començaren a fugir; per la qual cosa, Currado, girant-se cap a Chichibio, digué:

¾ Què t’ha paregut, morrut ? No creus que en tenen dues ?

  Chichibio desesmat, sense saber ni ell mateix d’on li venia, respongué:

¾ Sí senyor, però no vàreu cridar “hohó” a la d’anit, potser si haguésseu cridat així, també hauria estirat l’altra cuixa i pota com han fet aquestes.

  A currado li plagué tant aquesta resposta, que tota la seua ira es convertí en festa i rialla, i digué:

¾ Chichibio, tens raó; calia haver-ho fet.

  Així, doncs, amb la seua resposta ràpida i espavilada, Chichibio evità la desgràcia i féu la pau amb el seu senyor.

G. BOCCACCIO Decameró, VI jornada, novel·la IV