2.2 LA POESIA DELS TROBADORS

CANÇONETA LLEU I PLANA Cançoneta lleu i plana lleugereta i gens ufana faré damunt el Marqués el traïdor de Mataplana,  5 que és d'engany farcit i ple. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple ! Beneïdes són les pedres a Melgur, prop de Someires, 10 on tres dents perdé el Marqués, un mal record en tingueres i allí no s'hi coneix res. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple ! 15 Pel braç no us dono una figa, sembla cabiró de biga i el porteu molt mal estés, us caldria una ortiga que el nervi us estirés. 20 Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple ! No obté, qui de Vós fia ni amor ni companyia, guardar-se ha del Marqués. 25 qui amb Vós conviu a ple dia, de nit ja no en vol saber res. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple ! I ben foll és qui es vana 30 de fer amb Vós la migdiada sens pantalons ben estrets. No conec fill de cristiana que pitjors costums tingués. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, 35 d'engany ets farcit i ple !                  PLANY Consirós cant e planc e plor pel dol que m'ha colpit e pres al cor per la mort mon Marqués, en Ponç, lo prohom de Mataplana, que era franc, llarg e cortés, e amb tots bons capteniments, e tengut per un dels millors que fos de Sant Martí de Tours fins Lleida e la terra plana. Marqués, si diguí de vós follor ni mot vilà ni mal aprés,

SI VOLS QUE ET DEIXI D’AIMAR  Si vols que et deixi d'aimar, cosa que jo no podria, deixa aquest teu dolç parlar, bella, dolça dona mia.      I deixa el teu dolç mirar, si vols que et deixi d'aimar, i la teva cortesia, la qual cosa no es podria, i aquest teu bon tarannà      Ben vist que ta companyia fa la gent enamorar, com et desestimaria? (tornada) I deixa ta melangia, bella dolça dona mia,      si em vols de tu allunyar; deixa aquest teu dolç parlar i deixa la pedreria de dots amb què et saps ornar, la joventut i alegria      i el teu agradós mirar. (tornada) No em mostris ton bell cos pagà si vols que et deixi d'aimar, tan bell que me'l menjaria, la qual cosa no podria;      puc altre tan bell trobar? Negant-ho no mentiria: qui me'l farà oblidar? Mai més no podré estimar.                                    Cerverí de GIRONA en tot hai mentit e menysprés, que ans que déu bastí Mataplana, no hi hac vassall que tant valgués, ni que tant fos prohom ni valent, ni tan honrat sobre els millors, ja fos ric vostre antecessor; i no ho dic gens per ufana. Marqués, la vostra desamor e l'ira que entre els dos se més, volguera bé se a Déu plagués, ans que eixísseu de Mataplana fos del tot pau e bona fe; que el cor haig trist i adolorit car ni aní al vostre socors, que no perquè jo tingués pors no us valgués de la gent trufana.               Guillem de BERGUEDÀ

“La llegenda del cor menjat”

   Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, entre Catalunya i Narbona. Era una persona molt atenta i fidel, molt hàbil no sols en les armes sinó també en la cortesia. En aquella comarca hi havia una dona anomenada Sorremonda, muller d’en Ramon del castell del Rosselló. El marit d’aquesta era molt gentil i generós, però també molt orgullós i colèric. En Guillem de Cabestany amava moltíssim aquesta dona, que era jove i alegre, gentil i de gran bellesa. Ella també l’estimava més que a cap altra cosa del món.

   Li van descobrir aquesta relació a en Ramon del castell del Rosselló, i aquest, com era un home colèric i orgullós preguntà aquests fets , i quan sabé que eren certs manà vigilar la dona. Arribà una dia que Ramon del castell del Rosselló trobà a Guillem de Cabestany que passejava sense companyia. I el va matar i li feu traure el cor i tallar el cap.

    Se’n dugué al seu castell cap i cor, que féu rostir i amanir amb salsa pebrada. Després li’l donà a menjar a la muller. I quan la dona s’havia menjat el cor, Ramon del castell del Roselló li digué:

—    Ja sabeu el que heu menjat?

I ella respongué,

—    No, però ha estat una menja bona i saborosa.

I ell li digué que era el cor d’en Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat, i perquè la creguera millor, féu dur davant d’ella el cap del seu amant. I quan la dona va veure i escoltar açò, perdé el coneixement.

   Quan es va despertar, digué,

—    Senyor, m’heu donat un menjar tan bo que mai més no en menjaré cap altre.

   I quan va escoltar el marit açò, corregué amb l’espasa per pegar-li al cap, i ella corregué cap a un balcó i s’hi deixà caure, i d’aquesta manera va morir.

CANÇÓ DE LA MAL MONJADA

Lassa, mais m'hagra valgut que fos maridada, o cortès amic hagut que quan sui monjada. Monjada fui a mon dan, pecat gran han fait, segons mon albir; mas cells qui mesa m'hi han, en mal an los meta Déus e els aïr.

Car si jo hagués sabut, mas fui un poc fada, qui em donàs tot Montagut no hi fóra entrada.