2.1 L'ÈPICA MEDIEVAL

Mort de Roland

 CLXXI

Ja sent Roland que la vista ha perduda;

es posa dret, hi met tota sa punya.

La seva cara té la color perduda.

Al seu davant, hi té una pedra bruna;

deu cops hi dóna amb dolor i rancúnia;

hi cruix l’acer, no es trenca ni s’esmussa.

«Ai! —diu el comte— Santa Maria ajuda’m!

Durandall bona, quina malaventura!

Quan hagi mort no us podré tenir en cura.

Tantes batalles campals portem vençudes

i tantes terres extenses obtingudes,

que són del rei de la barba canuda.

Mai sigueu d’home que defugi la lluita!

Un bon vassall llarg temps us ha tinguda;

jamai com vós a França n’hi haurà una.

CLXXIII

Roland colpeja contra una pedra grisa

i la rebaixa més que dir-ho sabria.

L’espasa cruix, no s’osca gens ni mica.

Devers el cel, amunt surt expel·lida.

Veient el comte que no se li rompia,

molt dolçament dintre seu la planyia:

«Ai Durandall, com ets bella i santíssima!

Al pom daurat guardes moltes relíquies:

una dent de sant Pere i sang de sant Basili,

cabells de sant Denís, sa senyoria,

i un tros de roba de santa Maria.

No és de dret que dels pagans mai sies;

per cristians sempre heu de ser servida.

Mai sigueu d’home que faci covardia!

Extenses terres amb vós he conquerides,

que són del rei de la barba florida,

que amb elles té poder i senyoria.»

CLXXIV

Ja se sent Roland per la mort atrapat;

sent com del cap al cor li va baixant.

A sota un pi corrents el comte ha anat,

de bocadents a l’herba s’ha tombat.

Sota seu posa l’espasa i l’olifant 5

i gira el cap envers l’host dels pagans:

ho ha fet així car vol de veritat

que Carles digui, i tots els qui amb ell van,

que el gentil comte va morir conquistant.

Colpint-se el pit, confessa els seus pecats

i per les seves culpes a Déu ofrena el guant.

Cançó de Roland  Quaderns Crema. Versió de Joan Jubany.

El cant dels Nibelungs

La llegenda de Teodoric

El poeta italià CARDUCCI (1835-1907) amb aquesta balada romàntica conta la fi de Teodoric (455-526), rei dels Ostrogots, que va disputar Itàlia a Odoacre, el primer rei bàrbar; al qual després de batalles i pactes acabà assassinant. El final del seu regnat es caracteritzà per la persecució del món llatí, d'aquí que la llegenda narre la seua mort, víctima del diable en forma de cavall negre.  El motiu li serveix per fer-se ressò de la vejanja de Crimilda, episodi central del “Cant dels Nibelungs”, peça clau de l’èpica germànica.

Su 'l castello di Verona batte il sole a mezzogiorno, da la Chiusa al pian rintrona solitario un suon di corno, mormorando per l'aprico verde il grande Adige va; ed il re Teodorico vecchio e triste al bagno sta. Pensa il dí che a Tulna ei venne di Crimilde nel conspetto e il cozzar di mille antenne ne la sala del banchetto, quando il ferro d'Ildebrando su la donna si calò,  e dal funere nefando egli solo ritornò. Guarda il sole sfolgorante e il chiaro Adige che corre, guarda un falco roteante sovra i merli de la torre;  guarda i monti da cui scese la sua forte gioventù,  ed il bel verde paese  che da lui conquiso fu.

Sobre el castell de Verona el sol de migdia bat, de la Closa al pla retrona pel corn solitari el fat, a cara-sol dient sa llei verd el gran Adige va; i Teodoric, el rei, vell i tot trist un bany fa. Pensa que a Tulna vingué amb Crimilda dins del pit, i un combat cruent veié en la sala del convit, quan el ferro d'Hildebrand damunt la dona es clavà i de l’acte vergonyant només ell, tot sol tornà. Mira aquell sol fulgurant i el clar Adige que corre, mira aquell falcó volant sobre els merlets de la torre; mira els camins de la serra d’on baixà en la joventut, i la bella  i verda terra que té amb poder absolut.

1. Verona ciutat on Teodoric vencé Odoacre i on s’hi assentà.

3. Closa, gola on desemboca l’Adige dins la plana de Venècia.

6. Adige, riu que travessa Verona.

9-19. Tulna és la cort reial d’Àtila. L’estrofa és una evocació del cant dels Nibelungs. L’heroi Sigfrid es casa amb Crimilda, però mor a traïció. Llavors, aquesta es casarà amb Àtila, rei del huns, i per venjar la mort del primer marit organiza un convit amb huns i burgundis (nibelungs), que acabarà en una massacre, de la qual només se salva Teodoric. En la brega la reina Crimilde serà assassinada per Hildebrand.

Il gridar d'un damigello risonò fuor de la chiostra: — Sire, un cervo mai sí bello non si vide a l'età nostra.  Egli ha i piè d'acciaro a smalto,  ha le corna tutte d'or. — Fuor de l'acque diede un salto il vegliardo cacciator.  — I miei cani, il mio morello, il mio spiedo — egli chiedea; e il lenzuol quasi un mantello a le membra si avvolgea. I donzelli ivano; in tanto il bel cervo disparí. E d'un tratto al re da canto  un corsier nero nitrí, nero come un corbo vecchio; e ne gli occhi avea carboni. Era pronto l'apparecchio, ed il re balzò in arcioni, ma i suoi veltri ebber timore e si misero a guair. E guardarono il signore e no 'l vollero seguir. In quel mezzo il caval nero spiccò via come uno strale e lontan d'ogni sentiero ora scende e ora sale:  via e via e via e via, valli e monti esso varcò.  Il re scendere vorria, ma staccar non se ne può.

El crit del seu escuder fora la lliça sonà: ― Sir, cèrvol tan enciser mai als ulls no se’ns mostrà. Té potes d'acer i esmalt té les banyes totes d'or . — Fora de l'aigua féu un salt el vell caçador, tot cor. — Els meus cans, el meu burell, el meu dardell ― demanava; amb un llençol per  mantell ell els braços  s'embolcava. Abans que fos aviat el bell cérvol s'esfumà. De sobte, al rei, i a un costat, un corser negre cridà, negre com un corb funest; i els ulls com encés carbó. Amb tot l'arnés era prest, i el rei s’agarrà  a l’arçó, però els llebrers amb temor començaren a ganyir. I miraren el senyor i no el volgueren seguir. Llavors, el cavall burell fugí lleuger com un llamp, puja i baixa i fa un  girell, fet un boig travessa els camps: mira, mira com se'n va, valls i serres superant. Baixar vol el rei en va, segueix però, cavalcant.

Il più vecchio ed il più fido lo seguia de' suoi scudieri, e mettea d'angoscia un grido per gl'incogniti sentieri:  — O gentil re de gli Amali, ti seguii ne' tuoi be' dí, ti seguii tra lance e strali, ma non corsi mai cosí.  Teodorico di Verona, dove vai tanto di fretta?  Tornerem, sacra corona, a la casa che ci aspetta? —  — Mala bestia è questa mia,  mal cavallo mi toccò. Sol la Vergine Maria sa quand'io ritornerò. —  Altre cure su nel cielo ha la Vergine Maria:  sotto il grande azzurro velo ella i martiri covria, ella i martiri accoglieva de la patria e de la fe. E terribile scendeva  Dio su 'l capo al goto re.  Via e via, su balzi e grotte va il cavallo al fren ribelle: ei s'immerge ne la notte, ei s'aderge in vèr' le stelle. Ecco, il dorso d'Appennino fra le tenebre scompar, e nel pallido mattino mugghia a basso il tosco mar.

I el més vell i més fidel dels escuders el seguia, amb crits d'angoixa cruel per camins que no sabia: — Oh, gentil rei dels Amals vaig seguir-te sempre, sí, vaig seguir-te sens avals, mes córrer no puc així. Teodoric de Verona on vas amb tan apressat? Tornarem, sacra corona, a la casa que has deixat? — Mala bèstia, mal revés, mal cavall em va tocar. La Mare de Déu només sap quan jo podré tornar. Altres cures dalt del cel atén la Verge Maria sota el seu mantell blau cel ella els màrtirs acollia, ella els màrtirs atenia de la pàtria i  la fe. I Déu al rei aterria fent-li sentir son alé. Au, per cingles i barrancs va el cavall al fre rebel, ell en la nit té el pas franc, ell s’aixeca amunt,  al cel. Au, mireu els Apenins en la fosca escampar i en la claror dels matins bramar la toscana mar.

53. Amals, estirp gòtica d’on descendia Teodoric

68. màrtirs, fets assassinar per Teodorico

80. toscana mar, la mar Tirrena

Ecco Lipari, la reggia di Vulcano, ardua che fuma e tra i bòmbiti lampeggia de l'ardor che la consuma:  quivi giunto il caval nero  contro il ciel forte springò annitrendo; e il cavaliero nel cratere inabissò.  Ma dal calabro confine che mai sorge in vetta al monte? Non è il sole, è un bianco crine;  non è il sole, è un'ampia fronte sanguinosa, in un sorriso di martirio e di splendor: di Boezio è il santo viso, del romano senator.

Mireu Lípari, la trona del déu Vulcà, que fumeja, i que entre llampecs retrona, i amb gran roentor boqueja: el cavall negre hi va recte, i allà en sec es va aturar tot renillant,  i l'abjecte genet allà va estimbar. En Calàbria, al solell, què sorgeix damunt del cim? no és sol, sinó un blanc cabell; no és sol, sinó un front sublim que sagna, amb un riure fos de martiri i d'esplendor, de Boeci és el sant cos, d'aquell  romà senador.

81. Lípari, la illa més gran de les Eòlies, entre Vulcano i Salina, vora les costes de Sicília

94.Boeci, Aquest el conegut filòsof va ser conseller de Teodoric, fins que aquest va manar que el mataren.

El tema del cavall diabòlic el podem trobar també en la recreació de la llegenda de “El comte Arnau” de  Joan MARAGALL

-Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat."