2.3 III-INFERN

CANT  III

Passen la porta de l’infern,  i abans de creuar l’Aqueront troben els indolent, més avant, Caront, el barquer de les ànimes dels condemnats, que no volia dur-los.

1. “Per me si va ne la città dolente, per me si va ne l'etterno dolore, per me si va tra la perduta gente. 2 Giustizia mosse il mio alto fattore; fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e 'l primo amore. 3 Dinanzi a me non fuor cose create se non etterne, e io etterno duro. Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate”. 4 Queste parole di colore oscuro vid' ïo scritte al sommo d'una porta; per ch'io: “Maestro, il senso lor m'è duro”. 5 Ed elli a me, come persona accorta: ”Qui si convien lasciare ogne sospetto; ogne viltà convien che qui sia morta. 6 Noi siam venuti al loco ov' i' t'ho detto che tu vedrai le genti dolorose c'hanno perduto il ben de l'intelletto”. 7 E poi che la sua mano a la mia puose con lieto volto, ond' io mi confortai, mi mise dentro a le segrete cose. 8 Quivi sospiri, pianti e alti guai risonavan per l'aere sanza stelle, per ch'io al cominciar ne lagrimai.

“Per mi entrareu a la ciutat sofrent, per mi entrareu cap a l’etern dolor, per mi entrareu amb la perduda gent. La justícia mogué el meu constructor: Em varen fer la divina potència, L’alta saviesa i el primer amor. Abans de mi res no va ser creat res Que no fóra tan etern com sóc jo: Deixeu tota esperança, els qui hi entreu.” Tots aquests mots, en un color obscur, Els vaig veure escrits dalt d’un porta; I vaig dir: “Mestre, quin sentit tan dur!” I ell em digué, seguint el pensament: “Ací és on cal que deixes tots els teus dubtes, Ací hauràs de matar la covardia. Hem arribat al lloc on jo t’he dcit Que trobaràs tanta gent turmentada Que han perdut ja el bé de la raó.” I havent posat la seua mà en la meua, Amb cara alegre, que em reconfortà, Em féu entrar en els espais secrets. Allí eren tot sospirs, i plors i clams Ressonant per un aire sense estrelles: Al principi, sentint-los, vaig plorar.

9 Diverse lingue, orribili favelle, parole di dolore, accenti d'ira, voci alte e fioche, e suon di man con elle 10 facevano un tumulto, il qual s'aggira sempre in quell' aura sanza tempo tinta, come la rena quando turbo spira. 11 E io ch'avea d'error la testa cinta, dissi: “Maestro, che è quel ch'i' odo? e che gent' è che par nel duol sì vinta?”. 12 Ed elli a me: “Questo misero modo tegnon l'anime triste di coloro che visser sanza 'nfamia e sanza lodo. 13 Mischiate sono a quel cattivo coro de li angeli che non furon ribelli né fur fedeli a Dio, ma per sé fuoro. 14 Caccianli i ciel per non esser men belli, né lo profondo inferno li riceve, ch'alcuna gloria i rei avrebber d'elli”. 15 E io: “Maestro, che è tanto greve a lor che lamentar li fa sì forte?”. Rispuose: «Dicerolti molto breve. 16 Questi non hanno speranza di morte, e la lor cieca vita è tanto bassa, che 'nvidïosi son d'ogne altra sorte. 17 Fama di loro il mondo esser non lassa; misericordia e giustizia li sdegna: non ragioniam di lor, ma guarda e passa».

Llengües diverses i parlars horribles, paraules de dolor, accents de ràbia, veus altres, ronques i soroll de mans formaven un tumut, giravoltant sempre, en un aire sense llum ni temps, com l’arena quan s’arrombolla el vent. I jo, amb el cap tot confús per l’horror, vaig dir-li: “Mestre, què es això que sent?, qui són aquests tan vençuts pel dolor?” I ell a mi: “Aquest aspecte miserable tenen les tristes ànimes d’aquells que sense honor ni infàmia varen viure. Es barregen al penós cor dels àngels que no van ser ni rebels ni fidels a Déu, pensant només en ells mateixos.” El cel no els vol, per no perdre bellesa, ni els accepten en el profund infern, perquè els reus no se’n puguen gloriejar.” I jo dic: “Mestre, com pot ser tan greu allò que fa lamentar-se tan fort?”. Em va respondre: “T’ho diré breument: no tenen l’esperança de la mort, i la seua vida és tan cega i baixa que els fa enveja qualsevol altra sort. Al món no van deixar ni nom ni fama: la justícia els menysprea, i la pietat; però no parlem d’ells, mira’ls i passa.”

18 E io, che riguardai, vidi una 'nsegna che girando correva tanto ratta, che d'ogne posa mi parea indegna; 19 e dietro le venìa sì lunga tratta di gente, ch'i' non averei creduto che morte tanta n'avesse disfatta. 20 Poscia ch'io v'ebbi alcun riconosciuto, vidi e conobbi l'ombra di colui che fece per viltade il gran rifiuto. 21 Incontanente intesi e certo fui che questa era la setta d'i cattivi, a Dio spiacenti e a' nemici sui. 22 Questi sciaurati, che mai non fur vivi, erano ignudi e stimolati molto da mosconi e da vespe ch'eran ivi. 23 Elle rigavan lor di sangue il volto, che, mischiato di lagrime, a' lor piedi da fastidiosi vermi era ricolto. 24 E poi ch'a riguardar oltre mi diedi, vidi genti a la riva d'un gran fiume; per ch'io dissi: “Maestro, or mi concedi 25 ch'i' sappia quali sono, e qual costume le fa di trapassar parer sì pronte, com' i' discerno per lo fioco lume”. 26 Ed elli a me: “Le cose ti fier conte quando noi fermerem li nostri passi su la trista riviera d'Acheronte”.

I jo, mirant, vaig veure un estendard que, voleiant, corria tan veloç que semblava impossible d’aturar; i darrere venia tal munió de gent, que jo no hauria cregut mai que la mort hagués fet tan gran destrossa. Després que en vaig reconèixer alguns, mirant vaig distingir l’ombra d’aquell que féu per covardia, el gran refús. Vaig comprendre tot d’una, i amb certesa, que aquesta era la tropa dels roïns, que ni els vol Déu ni els enemics de Déu. Aquests desgraciats, que no han viscut, anaven nus i sempre agullonats per tàvecs i vespes que els seguien. Els ratllaven la cara amb fils de sang que, barrejada amb llàgrimes, els queia als peus, on la xuplaven cucs immunds. I, mirant una mica més enllà, vaig veure gent pels marges d’un gran riu; i llavors li vaig dir: “Mestre, permet que sàpiga qui són, i quina llei fa que semblen tan àvids de passar com els veig jo, en aquesta escassa llum. I ell a mi: “Ho veuràs tot ben clar quan haurem detingut els nostres passos en la trista ribera d’Aqueront.”

27 Allor con li occhi vergognosi e bassi, temendo no 'l mio dir li fosse grave, infino al fiume del parlar mi trassi. 28 Ed ecco verso noi venir per nave un vecchio, bianco per antico pelo, gridando: “Guai a voi, anime prave! 29 Non isperate mai veder lo cielo: i' vegno per menarvi a l'altra riva ne le tenebre etterne, in caldo e 'n gelo. 30 E tu che se' costì, anima viva, pàrtiti da cotesti che son morti”. Ma poi che vide ch'io non mi partiva, 31 disse: “Per altra via, per altri porti verrai a piaggia, non qui, per passare: più lieve legno convien che ti porti”. 32 E 'l duca lui: “Caron, non ti crucciare: vuolsi così colà dove si puote ciò che si vuole, e più non dimandare”. 33 Quinci fuor quete le lanose gote al nocchier de la livida palude, che 'ntorno a li occhi avea di fiamme rote. 34 Ma quell' anime, ch'eran lasse e nude, cangiar colore e dibattero i denti, ratto che 'nteser le parole crude. 35 Bestemmiavano Dio e lor parenti, l'umana spezie e 'l loco e 'l tempo e 'l seme di lor semenza e di lor nascimenti.

Llavors, amb els ulls baixos i vergonyosos tement que el desplauria si parlava, fins arribar al riu no vaig dir res. I heus ací que, en una nau, s’acostava un vell tot blanc de pèl canós i antic, cridant: “Ai de vosaltres, males ànimes! No espereu arribar a veure el cel: jo vinc ací a dur-vos a l’altra riba, a la tenebra eterna, al foc i al gel. I tu que ets aquí, ànima vivent, no t’acostes a aquests, que tots són morts.” I quan va veure que no me n’anava, digué: “Per altre pas, per altres ports, arribaràs a la platja, no ací: a tu et durà un vaixell més lleuger.” I el guia diu: “Caront, no passes pena: així ho volen allà dalt, on es pot allò que es vol, i no preguntes més.” S’aquietaren, doncs, les llanoses galtes del barquer d’aquell lívid aiguamoll, que duia entorn dels ulls rodes de flames. I els esperits, cansats i nus, mudaren de color i van fer cruixir les dents quan sentiren aquests mots tan cruels: blasfemant Déu, els seus pares, l’espècie humana, el lloc, el temps i la llavor del seu llinatge i del seu naixement.

36 Poi si ritrasser tutte quante insieme, forte piangendo, a la riva malvagia ch'attende ciascun uom che Dio non teme. 37 Caron dimonio, con occhi di bragia loro accennando, tutte le raccoglie; batte col remo qualunque s'adagia. 38 Come d'autunno si levan le foglie l'una appresso de l'altra, fin che 'l ramo vede a la terra tutte le sue spoglie, 39 similemente il mal seme d'Adamo gittansi di quel lito ad una ad una, per cenni come augel per suo richiamo. 40 Così sen vanno su per l'onda bruna, e avanti che sien di là discese, anche di qua nuova schiera s'auna. 41 «Figliuol mio», disse 'l maestro cortese, «quelli che muoion ne l'ira di Dio tutti convegnon qui d'ogne paese; 42 e pronti sono a trapassar lo rio, ché la divina giustizia li sprona, sì che la tema si volve in disio. 43 Quinci non passa mai anima buona; e però, se Caron di te si lagna, ben puoi sapere omai che 'l suo dir suona». 44 Finito questo, la buia campagna tremò sì forte, che de lo spavento la mente di sudore ancor mi bagna.

Després es van amuntegar tots junts, plorant més fort, en la dura ribera que espera els homes que no temen Déu. Caront, com un dimoni amb ulls de brasa, els fa senyals, els va replegant tots, i als que es retarden els pega amb el rem. Com les fulles que a la tardor s’envolen una darrere l’altra, fins que l’arbre ja veu per terra les pròpies despulles, igual fan ells, mala llavor d’Adam, que un a un es llancen a la vora com els ocells quan els crida un reclam. Així se’n van, lliscant per l’aigua grisa, i abans que baixen a l’altre costat en aquest ja es forma una nova colla. “Fill meu”, va dir el mestre amablement, “tots el que moren en la ira de Déu vénen ací, de qualsevol país; i estan ansiosos de passar el riu: la justícia divina els esperona tant, que el temor es transforma en desig. Mal passa per ací una ànima bona; Per això, si Caront es plany de tu, ara ja pots comprendre què vol dir.” En havent dit això, la plana fosca va tremolar tan fort que, de l’espant, quan ho recorde em banye de suor.

45 La terra lagrimosa diede vento, che balenò una luce vermiglia la qual mi vinse ciascun sentimento; e caddi come l'uom cui sonno piglia.

La terra llagrimosa mogué un vent, llampeguejà una llum roja com foc que em deixà estamordit, inconscient; I el son em va fer caure com un soc.