2.3 V-INFERN

CANT  V

Al segon cercle de l’infern troben els luxuriosos, entre el quals destaca la història de Paolo i Francesca de Rímini.

1 Così discesi del cerchio primaio giù nel secondo, che men loco cinghia e tanto più dolor, che punge a guaio. 2 Stavvi Minòs orribilmente, e ringhia: essamina le colpe ne l'intrata; giudica e manda secondo ch'avvinghia. 3 Dico che quando l'anima mal nata li vien dinanzi, tutta si confessa; e quel conoscitor de le peccata 4 vede qual loco d'inferno è da essa; cignesi con la coda tante volte quantunque gradi vuol che giù sia messa. 5 Sempre dinanzi a lui ne stanno molte: vanno a vicenda ciascuna al giudizio, dicono e odono e poi son giù volte. 6 «O tu che vieni al doloroso ospizio», disse Minòs a me quando mi vide, lasciando l'atto di cotanto offizio, 7 «guarda com' entri e di cui tu ti fide; non t'inganni l'ampiezza de l'intrare!». E 'l duca mio a lui: «Perché pur gride? 8 Non impedir lo suo fatale andare: vuolsi così colà dove si puote ciò che si vuole, e più non dimandare».

Vaig descendir així del primer cercle al segon, que conté menor espai però major dolor, turments i planys. Allà hi ha Minos l’horrible, que gruny, i examina les culpes a l’entrada, jutja i disposa segons com s’enrotlla. Vull dir que, quan l’esperit mal nascut es troba al seu davant, tot ho confessa; i ell, que coneix molt bé tots els pecats, mira quin lloc de l’infern li pertoca, i s’enrotlla la cua tantes voltes com el nombre de graus que cal baixar. Sempre n’hi ha molts que esperen davant d’ell, i un darrere l’altre són jutjats: parlen, escolten i cauen avall. “Tu que véns a l’hospici de dolor”, em digué a mi Minos quan em veié, abandonant un moment el seu càrrec, “mira com entres, i de qui et refies, no t’enganye l’amplària del portal!” I el meu guia li diu: “Tu per què crides? Ha de passar fatalment, no t’hi poses, perquè així ho volen a dalt, on es pot allò que es vol, i no preguntes més.”

9 Or incomincian le dolenti note a farmisi sentire; or son venuto là dove molto pianto mi percuote. 10 Io venni in loco d'ogne luce muto, che mugghia come fa mar per tempesta, se da contrari venti è combattuto. 11 La bufera infernal, che mai non resta, mena li spirti con la sua rapina; voltando e percotendo li molesta. 12 Quando giungon davanti a la ruina, quivi le strida, il compianto, il lamento; bestemmian quivi la virtù divina. 13 Intesi ch'a così fatto tormento enno dannati i peccator carnali, che la ragion sommettono al talento. 14 E come li stornei ne portan l'ali nel freddo tempo, a schiera larga e piena, così quel fiato li spiriti mali 15 di qua, di là, di giù, di sù li mena; nulla speranza li conforta mai, non che di posa, ma di minor pena. 16 E come i gru van cantando lor lai, faccendo in aere di sé lunga riga, così vid' io venir, traendo guai, 17 ombre portate da la detta briga; per ch'i' dissi: «Maestro, chi son quelle genti che l'aura nera sì gastiga?».

Ara sí que comencen a sentir-se les notes doloroses; ja sóc dins i m’arriba l’impacte d’un gran plor. Vaig entrar en un lloc de llum, i que mugeix com la mar en tempesta quan és batuda per vents oposats. La ventada infernal, que mai descansa, arrossega amb violència els esperits, gira, colpeja, i no deixa parar. Quan arriben, portats pel vent horrible, arriben també els crits, els plors i els planys, i les blasfèmies del poder diví. Jo vaig comprendre que, a un turment així, són condemnats els pecadors carnals, els que sotmeten la raó al desig. Com les ales portant els estornells en temps del fred, en estols abundants, aquell buf duia els esperits dolents d’un costat a cap a un altre, amunt i avall; no els reconforta mai cap esperança ni de pena menor ni de descans. I com grues que cantes els seus lais, formant en l’aire una llarga filera, vaig veure com venien amb grans ais, unes ombres que duia la tempesta. Per això li vaig dir: “Mestre, qui són aquells que tant castiga l’aire negre?”

18 «La prima di color di cui novelle tu vuo' saper», mi disse quelli allotta, «fu imperadrice di molte favelle. 19 A vizio di lussuria fu sì rotta, che libito fé licito in sua legge, per tòrre il biasmo in che era condotta. 20 Ell' è Semiramìs, di cui si legge che succedette a Nino e fu sua sposa: tenne la terra che 'l Soldan corregge. 21 L'altra è colei che s'ancise amorosa, e ruppe fede al cener di Sicheo; poi è Cleopatràs lussurïosa. 22 Elena vedi, per cui tanto reo tempo si volse, e vedi 'l grande Achille, che con amore al fine combatteo. 23 Vedi Parìs, Tristano»; e più di mille ombre mostrommi e nominommi a dito, ch'amor di nostra vita dipartille. 24 Poscia ch'io ebbi 'l mio dottore udito nomar le donne antiche e ' cavalieri, pietà mi giunse, e fui quasi smarrito. 25 I' cominciai: «Poeta, volontieri parlerei a quei due che 'nsieme vanno, e paion sì al vento esser leggieri». 26 Ed elli a me: «Vedrai quando saranno più presso a noi; e tu allor li priega per quello amor che i mena, ed ei verranno».

“La primera d’aquests, de qui voldries saber alguna cosa”, va dir ell, “va ser emperadriu de moltes llengües. Tant s’enfonsà en el vici de luxúria, que féu lícits per llei tots els desigs per evitar els retrets que mereixia. És Semíramis, de la qual llegim que es casà amb Ninus, i el va succeir; regnà en terres on mana ara el Soldà. L’altra és la que es matà per massa amor; i va trair les cendres de Siqueu; després la luxuriosa Cleopatra. I veus Helena, per la qual hi hagué un temps tan llarg de dol, i el gran Aquil·les que al final combaté contra l’amor. Veus Paris i Tristany”; i més de mil ombres m’anomena i mostrà amb el dit, que l’amor va separar de la vida. Quan el meu mestre em va dir aquells noms de cavallers i dames del passat, em vaig sentir ple de pena, torbat. “Poeta”, li vaig dir, “m’agradaria parlar amb aquells dos que vénen junts i que pareixen tan lleugers al vent”. I ella a mi: “Ja els veuràs quan seran més prop d’ací; llavors, els ho demanes per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.

27 Sì tosto come il vento a noi li piega, mossi la voce: «O anime affannate, venite a noi parlar, s'altri nol niega!». 28 Quali colombe dal disio chiamate con l'ali alzate e ferme al dolce nido vegnon per l'aere, dal voler portate; 29 cotali uscir de la schiera ov' è Dido, a noi venendo per l'aere maligno, sì forte fu l'affettüoso grido. 30 «O animal grazïoso e benigno che visitando vai per l'aere perso noi che tignemmo il mondo di sanguigno, 31 se fosse amico il re de l'universo, noi pregheremmo lui de la tua pace, poi c'hai pietà del nostro mal perverso. 32 Di quel che udire e che parlar vi piace, noi udiremo e parleremo a voi, mentre che 'l vento, come fa, ci tace. 33 Siede la terra dove nata fui su la marina dove 'l Po discende per aver pace co' seguaci sui. 34 Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende, prese costui de la bella persona che mi fu tolta; e 'l modo ancor m'offende. 35 Amor, ch'a nullo amato amar perdona, mi prese del costui piacer sì forte, che, come vedi, ancor non m'abbandona.

Tan prompte com el vent els acostà, els vaig cridar: “Ànimes turmentades, veniu, parleu-nos, si ho teniu permés!” Com els coloms que, enduts pel seu desig, vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales quietes i alçades, per l’impuls que els guia, ells van eixir de l’estol on és Dido i, per l’aire maligne, s’acostaren: tan fort i ple d’afecte era el meu crit. “Criatura benèvola i amable que, per l’aire fosc, véns a visitar els qui tenyiren la terra de sang, si el rei de l’univers fóra amic nostre li pregaríem per la teua pau, ja que et fa pena el nostre horrible mal. Del que vulgueu escoltar i parlar, nosaltres parlarem i escoltarem mentre el vent calle, tal com ha fet ara. La terra on jo vaig nàixer és a prop d’aquella costa cap on baixa el Po per fer la pau amb els seus afluents. L’amor, que en cor gentil pren aviat, es va encendre en aquest, per la bellesa del meu cos; i és com una ofensa encara. L’amor, que obliga a més amor l’amat, m’atragué cap a ell amb tanta força que encara no m’ha abandonat, com veus.

36 Amor condusse noi ad una morte. Caina attende chi a vita ci spense». Queste parole da lor ci fuor porte. 37 Quand' io intesi quell' anime offense, china' il viso, e tanto il tenni basso, fin che 'l poeta mi disse: «Che pense?». 38 Quando rispuosi, cominciai: «Oh lasso, quanti dolci pensier, quanto disio menò costoro al doloroso passo!». 39 Poi mi rivolsi a loro e parla' io, e cominciai: «Francesca, i tuoi martìri a lagrimar mi fanno tristo e pio. 40 Ma dimmi: al tempo d'i dolci sospiri, a che e come concedette amore che conosceste i dubbiosi disiri?». 41 E quella a me: «Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice ne la miseria; e ciò sa 'l tuo dottore. 42 Ma s'a conoscer la prima radice del nostro amor tu hai cotanto affetto, dirò come colui che piange e dice. 43 Noi leggiavamo un giorno per diletto di Lancialotto come amor lo strinse; soli eravamo e sanza alcun sospetto. 44 Per più fïate li occhi ci sospinse quella lettura, e scolorocci il viso; ma solo un punto fu quel che ci vinse.

L’amor ens va dur a una sola mort, I a qui ens matà, l’espera la Caïna.” Això són les paraules que digueren. Sentint aquelles ànimes ferides vaig abaixar els ulls, mirant a terra, fins que el poeta preguntà: “Què penses?” Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai, quants pensaments dolços, i quants desigs, els van dur a un final tan dolorós!” Després, parlant ja amb ells, vaig afegir uns mots per dir: “Francesca, el teu turment em fa plorar de tristesa i pietat. Però en el temps d’aquells dolços sospirs, Amb quisn senyals, i com, va fer l’amor que coneguéreu els incerts desigs?” I ella a mi: “No hi ha dolor més gran que recordar un altre temps feliç en la misèria, i el teu mestre ho sap. Però si tens tant d’afany de saber l’origen i arrel del nostre amor, t’ho diré com qui alhora parla i plora. Un dia estàvem, per plaer llegint com s’encengué l’amor en Lancelot; estàvem sols, sense recel de res. Moltes voltes, la història que llegíem ens feia alçar els ulls i empal·lidir; i arribàrem al punt que ens va fer caure

45 Quando leggemmo il disïato riso esser basciato da cotanto amante, questi, che mai da me non fia diviso, 46 la bocca mi basciò tutto tremante. Galeotto fu 'l libro e chi lo scrisse: quel giorno più non vi leggemmo avante». 47 Mentre che l'uno spirto questo disse, l'altro piangëa; sì che di pietade io venni men così com' io morisse. E caddi come corpo morto cade.

quan vam llegir que els llavis desitjats eren besats per un amant tan alt, aquest, que no s’allunye mai de mi!, Em va besar la boca, tremolant. Galeot fou el llibre i el qui el va escriure. I aquell dia, no vam llegir ja més.” Mentre parlava així un dels esperits, l’altre plorava, i del dolor tan fort jo em desmaiava i em sentia morir. I vaig caure com pot caure un cos mort.