2.3 IV-INFERN

CANT  IV

Arriben al primer cercle de l’infern on hi ha els llimbs, amb els no batejats i aquells nascuts abans de Crist. Es topeten amb el cerle dels poetes i visiten el castell de la saviesa.

1 Ruppemi l'alto sonno ne la testa un greve truono, sì ch'io mi riscossi come persona ch'è per forza desta; 2 e l'occhio riposato intorno mossi, dritto levato, e fiso riguardai per conoscer lo loco dov' io fossi. 3 Vero è che 'n su la proda mi trovai de la valle d'abisso dolorosa che 'ntrono accoglie d'infiniti guai. 4 Oscura e profonda era e nebulosa tanto che, per ficcar lo viso a fondo, io non vi discernea alcuna cosa. 5 “Or discendiam qua giù nel cieco mondo”, cominciò il poeta tutto smorto. ”Io sarò primo, e tu sarai secondo”. 6 E io, che del color mi fui accorto, dissi: “Come verrò, se tu paventi che suoli al mio dubbiare esser conforto?”. 7 Ed elli a me: “L'angoscia de le genti che son qua giù, nel viso mi dipigne quella pietà che tu per tema senti. 8 Andiam, ché la via lunga ne sospigne”. Così si mise e così mi fé intrare nel primo cerchio che l'abisso cigne.

El son profund, dins del cap, me’l trencà l’esclat d’un tro, i jo em vaig redreçar com qui es desperta violentament; amb els ulls reposats, els vaig  girar al meu voltant, ja dret, mirant atent per saber en quin lloc havia anat. En veritat, em trobava a la vora de la vall dolorosa, de l’abisme on ressonen com trons planys infinits. Era fosca i profunda, nuvolosa, tan negra que, clavant la vista al fons, no hi distingia ni una sola cosa. “Ara baixem cap al món sense llum”, digué el poeta, pàl·lid com un mort. “Jo hi aniré el primer, i tu el segon.” I jo que me n’adoní del seu color, vaig dir: “Com he de vindre si t’espantes tu, que en el dubte em dónes confiança?” I ell a mi: “La gran pena que sent pels d’aquí baix, em dibuixa en la cara la pietat que tu prens per temor. Ens empeny un camí molt llarg, anem!” Així passà davant, i em féu entrar al primer cercle que envolta l’abisme.

9 Quivi, secondo che per ascoltare, non avea pianto mai che di sospiri che l'aura etterna facevan tremare; 10 ciò avvenia di duol sanza martìri, ch'avean le turbe, ch'eran molte e grandi, d'infanti e di femmine e di viri. 11 Lo buon maestro a me: “Tu non dimandi che spiriti son questi che tu vedi? Or vo' che sappi, innanzi che più andi, 12 ch'ei non peccaro; e s'elli hanno mercedi, non basta, perché non ebber battesmo, ch'è porta de la fede che tu credi; 13 e s'e' furon dinanzi al cristianesmo, non adorar debitamente a Dio: e di questi cotai son io medesmo. 14 Per tai difetti, non per altro rio, semo perduti, e sol di tanto offesi che sanza speme vivemo in disio”. 15 Gran duol mi prese al cor quando lo 'ntesi, però che gente di molto valore conobbi che 'n quel limbo eran sospesi. 16 “Dimmi, maestro mio, dimmi, segnore”, comincia' io per volere esser certo di quella fede che vince ogne errore: 17 “uscicci mai alcuno, o per suo merto o per altrui, che poi fosse beato?”. E quei che 'ntese il mio parlar coverto,

Allà, segons el que vaig escoltar, No hi havia mai plors, sinó sospirs, amb els quals tremolava l’aire etern; la causa n’era el dol sense turment de tota aquella multitud tan gran, feta de dones, d’homes i d’infants. El bon mestre em digué: “Tu no preguntes qui són aquestes ànimes que veus? Abans d’anar més lluny, has de saber que no pecaren; i, si van fer mèrits, no és prou, perquè no tenen el baptisme que és la porta de la fe en què tu creus: com que van viure abans del cristianisme, ells no adoraren Déu degudament; i jo mateix també sóc un d’aquests. Per tal mancança, i no per altra culpa, ens hem perdut, i sols patim la pena de viure en el desig, sense esperança.” Sentint-lo, el cor se’m va omplir de dolor quan vaig comprendre que hi havia gent de gran valor flotant en aquells llimbs. “Digues-me, mestre meu, digues, senyor”, vaig començar, volent estar segur d’aquella fe que venç tots els errors: “ha eixit algú d’ací, o pels seus mèrits o pels d’un altre, per pujar al cel?” I ell, que va entendre el meu parlar velat,

18 rispuose: “Io era nuovo in questo stato, quando ci vidi venire un possente, con segno di vittoria coronato. 19 Trasseci l'ombra del primo parente, d'Abèl suo figlio e quella di Noè, di Moïsè legista e ubidente; 20 Abraàm patrïarca e Davìd re, Israèl con lo padre e co' suoi nati e con Rachele, per cui tanto fé, 21 e altri molti, e feceli beati. E vo' che sappi che, dinanzi ad essi, spiriti umani non eran salvati”. 22 Non lasciavam l'andar perch' ei dicessi, ma passavam la selva tuttavia, la selva, dico, di spiriti spessi. 23 Non era lunga ancor la nostra via di qua dal sonno, quand' io vidi un foco ch'emisperio di tenebre vincia. 24 Di lungi n'eravamo ancora un poco, ma non sì ch'io non discernessi in parte ch'orrevol gente possedea quel loco. 25 “O tu ch'onori scïenzïa e arte, questi chi son c'hanno cotanta onranza, che dal modo de li altri li diparte?”. 26 E quelli a me: «L'onrata nominanza che di lor suona sù ne la tua vita, grazïa acquista in ciel che sì li avanza».

digué: “Jo era nou en aquest estat, quan vingué un personatge poderós, coronat, amb un signe de victòria. Tragué d’ací l’ombra del primer pare, la del seu fill Abel, la de Noé, la de Moisés, que legislà obedient, el patriarca Abraham i el rei David, Israel amb el pare i amb els fills i amb ell Raquel, per qui treballà tant, i molts altres, que se’ls va endur al cel. Vull que també sàpigues que, abans d’ells, cap esperit humà s’havia salvat.” No afluixàvem el pas mentre parlava, i continuàvem travessant el bosc: vull dir el bosc espés dels esperits. Encara no ens havíem allunyat molt del meu son, quan vaig veure una llum que feia mitja esfera en la tenebra. N’érem encara una miqueta lluny, però en part jo podia distingir que la gent d’aquell lloc era honorable. “Tu, que ets honor de la ciència i de l’art, qui són aquests d’ací, tan honorats que el seu destí els aparta dels altres”? I ell a mi: “El gran renom que tenen, i que allà en el teu món encara sona, fa que el cel els atorgue aquest favor.”

27 Intanto voce fu per me udita: «Onorate l'altissimo poeta; l'ombra sua torna, ch'era dipartita». 28 Poi che la voce fu restata e queta, vidi quattro grand' ombre a noi venire: sembianz' avevan né trista né lieta. 29 Lo buon maestro cominciò a dire: «Mira colui con quella spada in mano, che vien dinanzi ai tre sì come sire: 30 quelli è Omero poeta sovrano; l'altro è Orazio satiro che vene; Ovidio è 'l terzo, e l'ultimo Lucano. 31 Però che ciascun meco si convene nel nome che sonò la voce sola, fannomi onore, e di ciò fanno bene». 32 Così vid' i' adunar la bella scola di quel segnor de l'altissimo canto che sovra li altri com' aquila vola. 33 Da ch'ebber ragionato insieme alquanto, volsersi a me con salutevol cenno, e 'l mio maestro sorrise di tanto; 34 e più d'onore ancora assai mi fenno, ch'e' sì mi fecer de la loro schiera, sì ch'io fui sesto tra cotanto senno. 35 Così andammo infino a la lumera, parlando cose che 'l tacere è bello, sì com' era 'l parlar colà dov' era.

En aquell punt, vaig escoltar una veu: “Reteu honor a l’altíssim poeta: torna l’ombra de qui se n’havia anat.” Quan la veu es quedà callada i quieta, se’ns acostaven ja quatre grans ombra: no feien cara trista ni contenta. El meu bon mestre començà dient: “Mira bé aquell amb l’espasa en la mà, que va davant dels tres igual que un rei: ell  és Homer, poeta sobirà; l’altre que ve, és Horaci el satíric, després Ovidi, i el darrer Lucà. Com que tots els comparteixen amb mi el mateix títol que digué la veu, em fan honor, i en això fan molt bé.” Així vaig veure reunit el cercle d’aquell senyor del cant més alt, que vola com l’àguila, molt per damunt dels altres. Havent parlat ells entre ells un moment, van mirar cap a mi, i em saludaren, i somrigué, content, el mestre meu. I encara em feren un honor més gran: em van prendre en la seua companyia, i jo vaig ser el sisé entre aquells savis. Així vam passejar fins a la llum, parlant de coses que ací és bo callar mentre que allí era bonic parlar-ne.

36 Venimmo al piè d'un nobile castello, sette volte cerchiato d'alte mura, difeso intorno d'un bel fiumicello. 37 Questo passammo come terra dura; per sette porte intrai con questi savi: giugnemmo in prato di fresca verdura. 38 Genti v'eran con occhi tardi e gravi, di grande autorità ne' lor sembianti: parlavan rado, con voci soavi. 39 Traemmoci così da l'un de' canti, in loco aperto, luminoso e alto, sì che veder si potien tutti quanti. 40 Colà diritto, sovra 'l verde smalto, mi fuor mostrati li spiriti magni, che del vedere in me stesso m'essalto. 41 I' vidi Eletra con molti compagni, tra ' quai conobbi Ettòr ed Enea, Cesare armato con li occhi grifagni. 42 Vidi Cammilla e la Pantasilea; da l'altra parte vidi 'l re Latino che con Lavina sua figlia sedea. 43 Vidi quel Bruto che cacciò Tarquino, Lucrezia, Iulia, Marzïa e Corniglia; e solo, in parte, vidi 'l Saladino. 44 Poi ch'innalzai un poco più le ciglia, vidi 'l maestro di color che sanno seder tra filosofica famiglia.

Vam arribar al peu d’un castell noble, set voltes rodejat d’altes muralles, i el defensava un vall com un riuet. El vam passar com si fos terra dura, vaig entrar amb els savis per set portes, i arribàrem a un prat de verdor fresca. Hi havia gent amb els ulls lents i greus i amb un aire de gran autoritat: parlaven en veu baixa, a poc a poc. Ens situàrem, doncs, en un costat, en lloc obert i elevat, lluminós, des d’on podíem veure’ls tots molt bé. Allí davant, en el verd esmaltat, m’aparegueren esperits insignes, que m’exalten encara en el record. Vaig veure Electra, amb molts dels seus companys, Ente els quals coneguí Hèctor i Eneas, i Cèsar, amb ulls d’esparver, armat. Veia Camil·la i Pentesilea: i a l’altra part, vaig veure el rei Llatí assegut amb  Lavínia, filla seua. Vaig veure Brutus que expulsa Tarquini, Lucrècia, Júlia, Màrcia, Cornèlia; i  sol, i a part, vaig veure Saladí. Després, alçant una miqueta els ulls, vaig veure el mestre de tot el saber, que seia amb la família dels filòsofs.

45 Tutti lo miran, tutti onor li fanno: quivi vid' ïo Socrate e Platone, che 'nnanzi a li altri più presso li stanno; 46 Democrito che 'l mondo a caso pone, Dïogenès, Anassagora e Tale, Empedoclès, Eraclito e Zenone; 47 e vidi il buono accoglitor del quale, Dïascoride dico; e vidi Orfeo, Tulïo e Lino e Seneca morale; 48 Euclide geomètra e Tolomeo, Ipocràte, Avicenna e Galïeno, Averoìs, che 'l gran comento feo. 49 Io non posso ritrar di tutti a pieno, però che sì mi caccia il lungo tema, che molte volte al fatto il dir vien meno. 50 La sesta compagnia in due si scema: per altra via mi mena il savio duca, fuor de la queta, ne l'aura che trema. E vegno in parte ove non è che luca.

Tots el miren, i tots li fan honor: vaig veure allí Sòcrates i Plató, que són al seu costat, més prop que els altres; Demòcrit, que ho sotmet tot a l’atzar, Diògenes, i Tales i Anaxàgores, Empèdocles, Heràclit i Zenó; vaig veure el gran estudiós de plantes: Dioscòrides, dic; vaig veure Orfeu, Tul·li i Linus i Sèneca moralista. El geòmetra Euclides, Ptolemeu, Hipòcrates, Galé, i també Avicenna i Averrois, el gran comentador. No puc parlar ací de tots el noms, perquè el meu tema és tan llarg que m’empeny endavant, i sovint salte alguns fets. La reunió dels sis es quedà en dos: el guia meu, per altre camí em porta, lluny de la calma, en l’aire tremolós. I jo vinc a un lloc on tota llum és morta.