2.3 VI-INFERN

CANT  VI

Al tercer cercle de l’infern troben els golafres, entre el quals destaca Ciacco, que profetitzarà els conflictes polítics  de Florència.

1 Al tornar de la mente, che si chiuse dinanzi a la pietà d'i due cognati, che di trestizia tutto mi confuse, 2 novi tormenti e novi tormentati mi veggio intorno, come ch'io mi mova e ch'io mi volga, e come che io guati. 3 Io sono al terzo cerchio, de la piova etterna, maladetta, fredda e greve; regola e qualità mai non l'è nova. 4 Grandine grossa, acqua tinta e neve per l'aere tenebroso si riversa; pute la terra che questo riceve. 5 Cerbero, fiera crudele e diversa, con tre gole caninamente latra sovra la gente che quivi è sommersa. 6 Li occhi ha vermigli, la barba unta e atra, e 'l ventre largo, e unghiate le mani; graffia li spirti ed iscoia ed isquatra. 7 Urlar li fa la pioggia come cani; de l'un de' lati fanno a l'altro schermo; volgonsi spesso i miseri profani. 8 Quando ci scorse Cerbero, il gran vermo, le bocche aperse e mostrocci le sanne; non avea membro che tenesse fermo.

Quan em tornà el coneixement, perdut per la pena que em feien els cunyats que m’havia trobat tot de tristesa, al meu voltant vaig veure més turments i més gent turmentada, allà on anava, on em girava, i on posava els ulls. Ja sóc al tercer cercle, el de la pluja eterna, maleïda, dura i freda: no altera mai el ritme o la natura. És un diluvi d’aigua bruta, neu i granís gros per l’aire tenebrós; i la terra que el rep fa gran pudor. Cerber, bèstia cruel i monstruosa, amb tres goles, lladra com un ca Sobre la gent colgada en aquest fang. Té els ulls vermells, la barba oliosa i negra, El ventre gros i les mans amb grans ungles; arrapa els esperits, escorça, estripa. La pluja els fa udolar com a gossos; amb un altre costat volen cobrir-se l’altre, girant sense parar, pobres profans. Quan en veié Cerber, cuc repel·lent, va obrir la boca i ensenya els ullals; cap membre del seu cos no estava quiet.

9 E 'l duca mio distese le sue spanne, prese la terra, e con piene le pugna la gittò dentro a le bramose canne. 10 Qual è quel cane ch'abbaiando agogna, e si racqueta poi che 'l pasto morde, ché solo a divorarlo intende e pugna, 11 cotai si fecer quelle facce lorde de lo demonio Cerbero, che 'ntrona l'anime sì, ch'esser vorrebber sorde. 12 Noi passavam su per l'ombre che adona la greve pioggia, e ponavam le piante sovra lor vanità che par persona. 13 Elle giacean per terra tutte quante, fuor d'una ch'a seder si levò, ratto ch'ella ci vide passarsi davante. 14 «O tu che se' per questo 'nferno tratto», mi disse, «riconoscimi, se sai: tu fosti, prima ch'io disfatto, fatto». 15 E io a lui: «L'angoscia che tu hai forse ti tira fuor de la mia mente, sì che non par ch'i' ti vedessi mai. 16 Ma dimmi chi tu se' che 'n sì dolente loco se' messo, e hai sì fatta pena, che, s'altra è maggio, nulla è sì spiacente». 17 Ed elli a me: «La tua città, ch'è piena d'invidia sì che già trabocca il sacco, seco mi tenne in la vita serena.

Llavors el meu guia allargà les mans i, omplint-se-les amb gran grapats de terra, la llançà dins les goles anhelants. Com el gos afamat que està lladrant i quan mossega la menjussa es calma, ocupat en l’esforç de devorar, així van fer les tres cares immundes del dimoni Cerber, que atordeix tant els esperits, que voldrien ser sords. Passàvem entre ombres que doblega La dura pluja, tot posant els peus Sobre espectres buits amb figura humana. Jeien totes per terra, excepte una que incorporà el cos i es quedà asseguda quan ens va veure passar per davant. “Oh tu, que et porten per aquest infern”, em va dir, “reconeix-me, si és que pots: Tu va ser fet abans que jo desfet.” Jo li vaig dir: “El turment que pateixes potser fa que no et puga recordar, i em sembla com si no t’hagués vist mai. Però digues qui ets tu, que has caigut en aquest lloc tan trist, i amb una pena tan repugnant, sense ser la pitjor.” I ell: “La teua ciutat, la que està plena de tanta enveja que ja vessa el sac, em va tenir com a veí en la vida.

18 Voi cittadini mi chiamaste Ciacco: per la dannosa colpa de la gola, come tu vedi, a la pioggia mi fiacco. 19 E io anima trista non son sola, ché tutte queste a simil pena stanno per simil colpa». E più non fé parola. 20 Io li rispuosi: «Ciacco, il tuo affanno mi pesa sì, ch'a lagrimar mi 'nvita; ma dimmi, se tu sai, a che verranno 21 li cittadin de la città partita; s'alcun v'è giusto; e dimmi la cagione per che l'ha tanta discordia assalita». 22 E quelli a me: «Dopo lunga tencione verranno al sangue, e la parte selvaggia caccerà l'altra con molta offensione. 23 Poi appresso convien che questa caggia infra tre soli, e che l'altra sormonti con la forza di tal che testé piaggia. 24 Alte terrà lungo tempo le fronti, tenendo l'altra sotto gravi pesi, come che di ciò pianga o che n'aonti. 25 Giusti son due, e non vi sono intesi; superbia, invidia e avarizia sono le tre faville c'hanno i cuori accesi». 26 Qui puose fine al lagrimabil suono. E io a lui: «Ancor vo' che mi 'nsegni e che di più parlar mi facci dono.

Vosaltres, ciutadans, em dèieu Ciacco: i  pel pecat de gola, tan nociu, ja veus que flac estic sota la pluja. I jo, ànima culpable, no estic sola: totes aquestes tenen pena igual per una culpa igual.” I va callar. I jo vaig contestar: “Ciacco, la teua dissort em pesa tant que em fa plorar; però digues, si ho saps, on pararan els ciutadans de la ciutat partida; si hi ha algun just; i digues-me la causa de la discòrdia tan gran que l’assalta.” I ell a mi: “Després de llargues bregues, vindrà la sang, i la part més salvatge bandejarà l’altra amb ofensa indigna. Després, aquest partit haurà de caure abans de tres sols, i pujarà l’altre amb l’ajuda de qui ara intriga i dubta. Durant molt de temps mantindrà el front ben alt, oprimint l’altre sota un jou pesant per molt que ploren de tan gran vergonya. De justos, n’hi ha dos, i no els escolten; la supèrbia, l’enveja i l’avarícia són tres espurnes que han encés els cors.” Ací acabà el seu llastimós discurs. I jo: “Encara vodria saber més coses: torna a parlar, fes-ho com un favor.

27 Farinata e 'l Tegghiaio, che fuor sì degni, Iacopo Rusticucci, Arrigo e 'l Mosca e li altri ch'a ben far puoser li 'ngegni, 28 dimmi ove sono e fa ch'io li conosca; ché gran disio mi stringe di savere se 'l ciel li addolcia o lo 'nferno li attosca». 29 E quelli: «Ei son tra l'anime più nere; diverse colpe giù li grava al fondo: se tanto scendi, là i potrai vedere. 30 Ma quando tu sarai nel dolce mondo, priegoti ch'a la mente altrui mi rechi: più non ti dico e più non ti rispondo». 31 Li diritti occhi torse allora in biechi; guardommi un poco e poi chinò la testa: cadde con essa a par de li altri ciechi. 32 E 'l duca disse a me: «Più non si desta di qua dal suon de l'angelica tromba, quando verrà la nimica podesta: 33 ciascun rivederà la trista tomba, ripiglierà sua carne e sua figura, dirà quel ch'in etterno rimbomba». 34 Sì trapassammo per sozza mistura de l'ombre e de la pioggia, a passi lenti, toccando un poco la vita futura; 35 per ch'io dissi: «Maestro, esti tormenti crescerann' ei dopo la gran sentenza, o fier minori, o saran sì cocenti?».

Farinata i Tegghiaio, homes tan dignes, Iacopo Rusticucci, Arrigo i Mosca, i altres que pretenien obrar bé, digues-me on són i on els podré trobar: que tinc desig de saber si ara tasten la mel del cel o el verí de l’infern.” I ell: “Són amb les ànimes més negres; diferents culpes els han dut al fons: si baixes prou avall, els podràs veure. Però quan tornes a la dolça terra, et pregue que em recordes entre els vius: no dic res més, ni a res més et responc.” Els seus ulls, que eren drets, es van fer guerxos; em va mirar un poc, inclinà el cap, i va caure amb tots els altres cecs. “No s’alçarà”, em va dir el meu guia, “fins a sentir al trompeta de l’àngel, quan vinga l’alt poder, enemic seu: cadascú reveurà la trista tomba, recobrarà la carn i la figura, i sentirà com un retruny etern,” Així passàrem la mixtura immunda de pluja i d’ombres, amb un pas molt lent, xarrant un poc de la vida futura. Llavors li vaig dir: “Mestre, aquests turments augmentaran després del gran judici, seran menors, o cremaran igual?”

36 Ed elli a me: «Ritorna a tua scïenza, che vuol, quanto la cosa è più perfetta, più senta il bene, e così la doglienza. 37 Tutto che questa gente maladetta in vera perfezion già mai non vada, di là più che di qua essere aspetta». 38 Noi aggirammo a tondo quella strada, parlando più assai ch'i' non ridico; venimmo al punto dove si digrada: quivi trovammo Pluto, il gran nemico.

I ell a mi: “Torna a la teua ciència que diu que, com més perfecta és la cosa, més sent el bé, i per tant el dolor. Tot i que aquesta gent maleïda mai no serà de veritat perfecta, el que els espera és més, i no menys.” Vàrem seguir aquell camí, voltant, Parlant de moltes coses que no dic. Arribàrem al punt on va baixant: hi vam trobar Plutó, el gran enemic.