2.3 VII-INFERN

CANT  VII

Al quart cercle i parcialment el cinqué es mostren els pecats antagònics d’avars i pròdigs, que vigila el dimoni Plutus. Virgili fa un discurs sobre la Fortuna.

1 «Pape Satàn, pape Satàn aleppe!», cominciò Pluto con la voce chioccia; e quel savio gentil, che tutto seppe, 2 disse per confortarmi: «Non ti noccia la tua paura; ché, poder ch'elli abbia, non ci torrà lo scender questa roccia». 3 Poi si rivolse a quella 'nfiata labbia, e disse: «Taci, maladetto lupo! consuma dentro te con la tua rabbia. 4 Non è sanza cagion l'andare al cupo: vuolsi ne l'alto, là dove Michele fé la vendetta del superbo strupo». 5 Quali dal vento le gonfiate vele caggiono avvolte, poi che l'alber fiacca, tal cadde a terra la fiera crudele. 6 Così scendemmo ne la quarta lacca, pigliando più de la dolente ripa che 'l mal de l'universo tutto insacca. 7 Ahi giustizia di Dio! tante chi stipa nove travaglie e pene quant' io viddi? e perché nostra colpa sì ne scipa? 8 Come fa l'onda là sovra Cariddi, che si frange con quella in cui s'intoppa, così convien che qui la gente riddi.

“Pape Satan, pape Satan, aleppe”, començà Plutus amb veu rogallosa; i el noble savi, que tot ho sabia, Digué per confortar-me: “Eue la por no t’altere, perquè el poder que té no impedirà que baixem aquest cingle.” Es va girar  a aquella cara inflada i li digué: “Calla, llop maleït, rossega’t les entranyes amb ràbia. Tenim raons per baixar a la fosca: ho volen en l’altura, allà on Miquel va castigar supèrbia i rebel·lia.” Igual que veles inflades pel vent, quan l’arbre es trenca i cauen embullades, així caigué a terra la bèstia cruel. Baixàrem a la quarta fondalada, continuant per aquell trist pendent que conté tot el mal de l’univers. Ah, justícia de Déu!, qui amuntegà tants turments com jo he vist, i tan estranys?, i per què ens destrueix així el pecat? Com fan les ones damunt Caribdis, que topen una contra l’altra i rompen, així ballen ací en un ball redó.

9 Qui vid' i' gente più ch'altrove troppa, e d'una parte e d'altra, con grand' urli, voltando pesi per forza di poppa. 10 Percotëansi 'ncontro; e poscia pur lì si rivolgea ciascun, voltando a retro, gridando: «Perché tieni?» e «Perché burli?». 11 Così tornavan per lo cerchio tetro da ogne mano a l'opposito punto, gridandosi anche loro ontoso metro; 12 poi si volgea ciascun, quand' era giunto, per lo suo mezzo cerchio a l'altra giostra. E io, ch'avea lo cor quasi compunto, 13 dissi: «Maestro mio, or mi dimostra che gente è questa, e se tutti fuor cherci questi chercuti a la sinistra nostra». 14 Ed elli a me: «Tutti quanti fuor guerci sì de la mente in la vita primaia, che con misura nullo spendio ferci. 15 Assai la voce lor chiaro l'abbaia, quando vegnono a' due punti del cerchio dove colpa contraria li dispaia. 16 Questi fuor cherci, che non han coperchio piloso al capo, e papi e cardinali, in cui usa avarizia il suo soperchio». 17 E io: «Maestro, tra questi cotali dovre' io ben riconoscere alcuni che furo immondi di cotesti mali».

Ací vaig veure més gent que en cap lloc, als dos costats, amb un udols terribles, fent rodolar grans pedres amb el pit. S’entrexocaven, i en el mateix punt es giraven arrere, empenyent tots, i cridant: “Per què guardes?, per què tires?” Així, pel cercle lúgubre, voltaven D’esquerra a dreta i cap al contrari, Cridant les preguntes infamants; Després giraven tots quan, travessant el mig cercle, feien un altre xoc. Jo tenia quasi trencat el cor, i vaig dir: “Mestre, ara has d’explicar-me qui és aqueta gent, i si eren clergues tots aquests tonsurats que hi ha a l’esquerra.” I ell a mi: “Tots ells van ser tan bornis d’enteniment durant la seua vida, que no saberen gastar amb mesura. La seua veu ho lladra clarament quan arriben als dos costats del cercle on el pecat contrari els desacobla. Clergues van ser, que no porten el cap cobert de pèl, papes i cardenals, en qui es mostra l’excés de cobdícia.” I jo vaig dir: “Mestre, entre gent així qui sap si puc reconèixer-ne alguns que s’embrutaren amb aquests dos mals.”

18 Ed elli a me: «Vano pensiero aduni: la sconoscente vita che i fé sozzi, ad ogne conoscenza or li fa bruni. 19 In etterno verranno a li due cozzi: questi resurgeranno del sepulcro col pugno chiuso, e questi coi crin mozzi. 20 Mal dare e mal tener lo mondo pulcro ha tolto loro, e posti a questa zuffa: qual ella sia, parole non ci appulcro. 21 Or puoi, figliuol, veder la corta buffa d'i ben che son commessi a la fortuna, per che l'umana gente si rabuffa; 22 ché tutto l'oro ch'è sotto la luna e che già fu, di quest' anime stanche non poterebbe farne posare una». 23 «Maestro mio», diss' io, «or mi dì anche: questa fortuna di che tu mi tocche, che è, che i ben del mondo ha sì tra branche?». 24 E quelli a me: «Oh creature sciocche, quanta ignoranza è quella che v'offende! Or vo' che tu mia sentenza ne 'mbocche. 25 Colui lo cui saver tutto trascende, fece li cieli e diè lor chi conduce sì, ch'ogne parte ad ogne parte splende, 26 distribuendo igualmente la luce. Similemente a li splendor mondani ordinò general ministra e duce

I ell a mi: “És una idea vana la vida sense seny que els emporcà ara els fa opacs al reconeixement. Aniran sempre als dos extrems on xoquen: aquests ressorgiran del seu sepulcre amb el puny ben tancat, i aquells pelats. Mal donar i mal conservar, els priva del cel i els ha llançat a aquest combat: per dir com és, no cal un bell discurs. Ara pots veure, fill, la curta burla dels béns que són confiats a la fortuna, pels quals tant es barallen els humans; perquè tot l’or que hi ha sota la lluna, o que hi hagué, no donarà repòs a cap d’aquestes ànimes cansades.” “Mestre”, li vaig dir, “una cosa més: què és aquesta fortuna de què parles que té els béns de la terra entre les ungles?” I ell a mi: “Estúpides criatures, que gran és la ignorància que patiu! Obre la boca ara al meu pensament: aquell que és superior a tot saber va fer els cels, i els va donar tal guia que en cada part resplendeix cada part distribuint una mateixa llum. Igualment, per als resplendors mundans, posà guia i ministra general,

27 che permutasse a tempo li ben vani di gente in gente e d'uno in altro sangue, oltre la difension d'i senni umani; 28 per ch'una gente impera e l'altra langue, seguendo lo giudicio di costei, che è occulto come in erba l'angue. 29 Vostro saver non ha contasto a lei: questa provede, giudica, e persegue suo regno come il loro li altri dèi. 30 Le sue permutazion non hanno triegue: necessità la fa esser veloce; sì spesso vien chi vicenda consegue. 31 Quest' è colei ch'è tanto posta in croce pur da color che le dovrien dar lode, dandole biasmo a torto e mala voce; 32 ma ella s'è beata e ciò non ode: con l'altre prime creature lieta volve sua spera e beata si gode. 33 Or discendiamo omai a maggior pieta; già ogne stella cade che saliva quand' io mi mossi, e 'l troppo star si vieta». 34 Noi ricidemmo il cerchio a l'altra riva sovr' una fonte che bolle e riversa per un fossato che da lei deriva. 35 L'acqua era buia assai più che persa; e noi, in compagnia de l'onde bige, intrammo giù per una via diversa.

que permutarà a temps tots els béns banals d’un poble a un altre, i entre sang i sang, i no pot fer-hi res el seny humà; així, un poble decau i un altre impera seguint les decisions de la fortuna, que són ocultes, com la serp en l’herba. Vostre saber no s’hi pot comparar: ella jutja, governa i proveeix el seu regne com fan els altres déus. Les seues mutacions no tenen treva: el destí la fa treballar veloç, i així els canvis de torn vénen sovint. Moltes vegades és crucificada pels mateixos que haurien de lloar-la, i li donen mal nom sense raó; però ella s’està al cel i no  ho escolta: alegre, entre els primers éssers creats, gira la seua esfera i viu feliç. Però ara hem de baixar a pitjors penes; ja cauen les estrelles que pujaven quan jo eixia: ací no ens podem quedar.” Vam tallar cap a l’altra part del cercle, prop d’una font que bull i es va vessant en un fossat que ix d’ella mateixa. L’aigua era més negra que morada, I nosaltres seguint el corrent tèrbol, Vàrem baixar per un estrany camí.

36 In la palude va c'ha nome Stige questo tristo ruscel, quand' è disceso al piè de le maligne piagge grige. 37 E io, che di mirare stava inteso, vidi genti fangose in quel pantano, ignude tutte, con sembiante offeso. 38 Queste si percotean non pur con mano, ma con la testa e col petto e coi piedi, troncandosi co' denti a brano a brano. 39 Lo buon maestro disse: «Figlio, or vedi l'anime di color cui vinse l'ira; e anche vo' che tu per certo credi 40 che sotto l'acqua è gente che sospira, e fanno pullular quest' acqua al summo, come l'occhio ti dice, u' che s'aggira. 41 Fitti nel limo dicon: "Tristi fummo ne l'aere dolce che dal sol s'allegra, portando dentro accidïoso fummo: 42 or ci attristiam ne la belletta negra". Quest' inno si gorgoglian ne la strozza, ché dir nol posson con parola integra». 43 Così girammo de la lorda pozza grand' arco, tra la ripa secca e 'l mézzo, con li occhi vòlti a chi del fango ingozza. Venimmo al piè d'una torre al da sezzo.

Hi ha una extensa marjal, de nom Estígia, que és on va el trist rierol quan arriba als peus d’aquell horrible coster gris. I jo que anava mirant alerta, vaig veure gent fangosa als aiguamolls: anaven nus i amb cara furiosa. Es colpejaven, no sols amb la mà, sinó amb el cap, amb el pit i amb els peus, i s’arrancaven trossos amb les dents. El bon mestre digué: “Fill, ara veus les ànimes que dominà la ira; i vull també que sàpigues del cert que sota l’aigua hi ha gent que sospira, i l’omplen de bombolles fins a dalt, com et mostren els ulls miren on miren. Enfonsats en el llot, diuen: Que trists vams ser en l’aire dolç que el sol alegra, amb el fum de l’agror que ens ofegava: i ara és el fang negre el que ens entristeix. Aquest himne el borbollen en la gola, Perquè no el poden dir amb mots sencers.” Així vàrem passar entre el brut estany, fent un arc entre el marge sec i el llot, mirant aquells que s’atipen de fang, fins a una torre, al final de tot.