2.3 VIII-INFERN

CANT  VIII

Al cercle cinqué i  parcialment el sisé es tracta del pecat de la ira, centrat en Filippo Argenti. El dimoni Flegiàs els rep i els passa amb  barca per una fangosa marjal que els conduirà a les portes de la ciutat de Dite, on comença l’infern inferior, seu dels pecats pitjors. Allà els hi barren el pas.  

1 Io dico, seguitando, ch'assai prima che noi fossimo al piè de l'alta torre, li occhi nostri n'andar suso a la cima 2 per due fiammette che i vedemmo porre, e un'altra da lungi render cenno, tanto ch'a pena il potea l'occhio tòrre. 3 E io mi volsi al mar di tutto 'l senno; dissi: «Questo che dice? e che risponde quell' altro foco? e chi son quei che 'l fenno?». 4 Ed elli a me: «Su per le sucide onde già scorgere puoi quello che s'aspetta, se 'l fummo del pantan nol ti nasconde». 5 Corda non pinse mai da sé saetta che sì corresse via per l'aere snella, com' io vidi una nave piccioletta 6 venir per l'acqua verso noi in quella, sotto 'l governo d'un sol galeoto, che gridava: «Or se' giunta, anima fella!». 7 «Flegïàs, Flegïàs, tu gridi a vòto», disse lo mio segnore, «a questa volta: più non ci avrai che sol passando il loto». 8 Qual è colui che grande inganno ascolta che li sia fatto, e poi se ne rammarca, fecesi Flegïàs ne l'ira accolta.

Continuant diré que molt abans d’arribar fins als peus de l’alta torre, els nostres ulls van mirar cap al cim: hi vam veure posar dues flametes, i una altra que tornà el senyal tan lluny que l’ull no les podia distingir. Jo em vaig girar al mar de tota ciència i li diguí: “Què vol dir aquest foc?, què respon l’altre?, qui són els qui el fan?”  I ell a mi: “Damunt de l’aigua bruta pots albirar ja aquell que ha d’arribar, si el vapor del pantà no te l’amaga.” Mai una corda disparà una fletxa que corregués per l’aire tan veloç com la petita nau que jo vaig veure en aquell punt que venia per l’aigua, governada per un sol mariner cridant: “Ja has arribat, ànima abjecta!” “Flegiàs, Flegiàs”, digué el meu amo, “aquesta volta el teu crit cau en buit: ens tindràs per passar el llot només.” Com aquell que s’adona que ha estat víctima d’un gran engany, i refrena la ràbia, així es quedà Flegiàs, tot ple d’ira.

9 Lo duca mio discese ne la barca, e poi mi fece intrare appresso lui; e sol quand' io fui dentro parve carca. 10 Tosto che 'l duca e io nel legno fui, segando se ne va l'antica prora de l'acqua più che non suol con altrui. 11 Mentre noi corravam la morta gora, dinanzi mi si fece un pien di fango, e disse: «Chi se' tu che vieni anzi ora?». 12 E io a lui: «S'i' vegno, non rimango; ma tu chi se', che sì se' fatto brutto?». Rispuose: «Vedi che son un che piango». 13 E io a lui: «Con piangere e con lutto, spirito maladetto, ti rimani; ch'i' ti conosco, ancor sie lordo tutto». 14 Allor distese al legno ambo le mani; per che 'l maestro accorto lo sospinse, dicendo: «Via costà con li altri cani!». 15 Lo collo poi con le braccia mi cinse; basciommi 'l volto e disse: «Alma sdegnosa, benedetta colei che 'n te s'incinse! 16 Quei fu al mondo persona orgogliosa; bontà non è che sua memoria fregi: così s'è l'ombra sua qui furïosa. 17 Quanti si tegnon or là sù gran regi che qui staranno come porci in brago, di sé lasciando orribili dispregi!».

Va pujar el meu guia dins la barca, i a mi em va fer entrar darrere d’ell: només quan jo era dins semblà pesant. A penes embarcats el guia i jo, se’n va l’antiga proa, tallant l’aigua molt més de com ho sol fer amb els altres. Mentre passàvem aquell corrent mort s’alçà davant de mi un dels enfangats i digué: “Qui ets tu, que véns abans d’hora?” Vaig contestar: “Si vinc, no em quedaré; però qui ets tu, que vas tan brut i lleig?” “Ja veus que sóc un que plora”, va dir. I jo a ell: “Amb el plor i amb el dol t’has de quedar, esperit maleït; que jo et conec, per ple de fang que estigues.” Llavors va estendre les mans a la barca, i, en veure-ho el meu mestre, el rebutjà dient: “Fora, vés amb els altres cans!” Després em rodejà el coll amb els braços, em besà i em va dir: “Ànima altiva, beneïda la que el portà al seu si! Aquest, al món, fou persona orgullosa; cap bondat embelleix el seu record, per això l’ombra seua és tan furiosa. Quants es prenen allà dalt per grans reis que ací estaran com porcs en el fangar, deixant només un terrible menyspreu!”

18 E io: «Maestro, molto sarei vago di vederlo attuffare in questa broda prima che noi uscissimo del lago». 19 Ed elli a me: «Avante che la proda ti si lasci veder, tu sarai sazio: di tal disïo convien che tu goda». 20 Dopo ciò poco vid' io quello strazio far di costui a le fangose genti, che Dio ancor ne lodo e ne ringrazio. 21 Tutti gridavano: «A Filippo Argenti!»; e 'l fiorentino spirito bizzarro in sé medesmo si volvea co' denti. 22 Quivi il lasciammo, che più non ne narro; ma ne l'orecchie mi percosse un duolo, per ch'io avante l'occhio intento sbarro. 23 Lo buon maestro disse: «Omai, figliuolo, s'appressa la città c'ha nome Dite, coi gravi cittadin, col grande stuolo». 24 E io: «Maestro, già le sue meschite là entro certe ne la valle cerno, vermiglie come se di foco uscite 25 fossero». Ed ei mi disse: «Il foco etterno ch'entro l'affoca le dimostra rosse, come tu vedi in questo basso inferno». 26 Noi pur giugnemmo dentro a l'alte fosse che vallan quella terra sconsolata: le mura mi parean che ferro fosse.

I jo: “Mestre, m’agradaria molt veure com es capbussa en aquest brou abans d’eixir nosaltres de l’estany.” I ell a mi: “Abans que l’altra vora es deixe de veure, quedaràs content: bé l’has de satisfer, aquest desig.” Molt poc després ja vaig veure els suplicis que li feia patir la gent del fang, i encara en lloe i regracie Déu. Li cridaven tots: “A Filippo Argenti”; i l’esperit colèric, florentí, es girava a mossos  contra ell mateix. El vam deixar allí, i no en parle més; però un lament ens colpí les orelles, i vaig mirar endavant amb l’ull atent. El bon mestre digué: ”Ara fill meu, s’acosta la ciutat que en diuen Dite, i els ciutadans pitjors, un gran exèrcit.” I jo: “Mestre, puc veure les mesquites ben clarament allà al fons de la vall, roges com si haguessen eixit del foc.” Llavors, ell em va respondre: “El foc etern que crema dins les fa semblar vermelles, tal com les veus, en aquest baix infern.” Després entràrem al profund fossat que envolta la ciutat sense consol, i em va semblar que els murs eren de ferro.

27 Non sanza prima far grande aggirata, venimmo in parte dove il nocchier forte «Usciteci», gridò: «qui è l'intrata». 28 Io vidi più di mille in su le porte da ciel piovuti, che stizzosamente dicean: «Chi è costui che sanza morte 29 va per lo regno de la morta gente?». E 'l savio mio maestro fece segno di voler lor parlar segretamente. 30 Allor chiusero un poco il gran disdegno e disser: «Vien tu solo, e quei sen vada che sì ardito intrò per questo regno. 31 Sol si ritorni per la folle strada: pruovi, se sa; ché tu qui rimarrai, che li ha' iscorta sì buia contrada». 32 Pensa, lettor, se io mi sconfortai nel suon de le parole maladette, ché non credetti ritornarci mai. 33 «O caro duca mio, che più di sette volte m'hai sicurtà renduta e tratto d'alto periglio che 'ncontra mi stette, 34 non mi lasciar», diss' io, «così disfatto; e se 'l passar più oltre ci è negato, ritroviam l'orme nostre insieme ratto». 35 E quel segnor che lì m'avea menato, mi disse: «Non temer; ché 'l nostro passo non ci può tòrre alcun: da tal n'è dato.

No sense haver fet primer un gran tomb, vam arribar a un lloc on el barquer cridà: “Baixeu, que ací es troba l’entrada.” N’hi havia més de mil sobre les portes, ploguts del cel, que plens de gran furor deien: “Qui és aquest que, sense mort, va pel regne de la gent que ja és morta?” I el meu savi mestre els va fer senyal que volia parlar amb ells en secret. Aturaren un poc el repte altiu I van dir: “Vine sol, i que se’n vaja el que ha gosat entrar en aquest regne. Que se’n torne sol pel camí imprudent: que ho intente, si pot; tu et quedaràs ací, tu que l’has dut a la foscor. Pensa, lector, com em vaig angoixar sentint aquelles paraules fatals: vaig creure que no tornaria mai. “Oh estimat guia, que més de set voltes m’has donat nou coratge, i que m’has tret dels greus perills que m’han amenaçat”, vaig dir, “no em deixes ara tan perdut; si ens prohibeixen passar més avant, refem els nostres passos els dos junts.” I aquell senyor que m’havia dut allí digué: “No tingues por, que el nostre pas ningú no el talla: és molt alt el qui mana.

36 Ma qui m'attendi, e lo spirito lasso conforta e ciba di speranza buona, ch'i' non ti lascerò nel mondo basso». 37 Così sen va, e quivi m'abbandona lo dolce padre, e io rimagno in forse, che sì e no nel capo mi tenciona. 38 Udir non potti quello ch'a lor porse; ma ei non stette là con essi guari, che ciascun dentro a pruova si ricorse. 39 Chiuser le porte que' nostri avversari nel petto al mio segnor, che fuor rimase e rivolsesi a me con passi rari. 40 Li occhi a la terra e le ciglia avea rase d'ogne baldanza, e dicea ne' sospiri: «Chi m'ha negate le dolenti case!». 41 E a me disse: «Tu, perch' io m'adiri, non sbigottir, ch'io vincerò la prova, qual ch'a la difension dentro s'aggiri. 42 Questa lor tracotanza non è nova; ché già l'usaro a men segreta porta, la qual sanza serrame ancor si trova. 43 Sovr' essa vedestù la scritta morta: e già di qua da lei discende l'erta, passando per li cerchi sanza scorta, tal che per lui ne fia la terra aperta».

Ara espera’m, i l’esperit cansat conforta’l i alimenta’l d’esperança, que jo no et deixaré en el món de baix.” Amb aquests mots se’n va, l’amable pare, m’abandona, i jo em quede dubtant: el sí i el no lluiten dins el meu cap. No vaig poder sentir el que els digué; però es quedà amb ells ben poc de temps, que tots fugiren cap a dins corrent. Els enemics varen tancar al porta al nas del meu senyor, que es quedà fora i els girà cap a mi, amb passos lents. Amb els ulls cap a terra, i amb el front sense altivesa, deia sospirant: “Qui m’ha tancat la casa del dolor!” I a mi em digué: “Tu no t’has d’espantar si jo m’irrite: venceré la prova per molt que dins preparen la defensa. No és nova aquesta arrogància seua; ja la usaren en porta menys secreta, que encara ara es troba sense pany: damunt vas veure una inscripció morta. I baixant el pendent des d’allà dalt, ja ve, passant pels cercles sense escorta, algú per qui han d’obrir la ciutat”.