1.3 ELS GRANS POETES LLATINS

CATUL

II Passer, deliciae meae puellae, quicum ludere, quem in sinu tenere, cui primum digitum dare appetenti et acris solet incitare morsus, cum desiderio meo nitenti carum nescio quid libet iocari et solaciolum sui doloris, credo, ut tum grauis acquiescat ardor. tecum ludere sicut ipsa possem et tristis animi leuare curas!

Un pardalet fa les delícies de la meva xicota; amb ell sol jugar quan el té entre els pits i li mostra el ditet abellidor per provocar-li punyents picades, mentre excita el meu desig. Estimada, no sé a què jugues ni com consoles les teues penes, igual com distraus el teu ardor, pense que jo podria jugar amb tu i alleugerir-te les tristeses del cor.

V Viuamus, mea Lesbia, atque amemus, rumoresque senum seueriorum omnes unius aestimemus assis! soles occidere et redire possunt: nobis cum semel occidit breuis lux, nox est perpetua una dormienda. da mi basia mille, deinde centum, dein mille altera, dein secunda centum, deinde usque altera mille, deinde centum. dein, cum milia multa fecerimus, conturbabimus illa, ne sciamus, aut ne quis malus inuidere possit, cum tantum sciat esse basiorum.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem, i els rumors dels vells massa severs valorem-los tots en un sol as! Els sols poden pondre's i sortir de nou: i nosaltres, un cop es pon el breu dia, hem de dormir una sola nit perpètua. Fes-me mil petons, després cent, tot seguit uns altres mil, després uns altres cent, després sense parar uns altres mil, després cent. Després, quan ens n'haguem fet molts milers, els barrejarem, per tal de no saber-ho, o perquè cap malvat no pugui llençar-nos mal d'ull, en saber que són tants els petons.

VII Miser Catulle, desinas ineptire, et quod vides perisse perditum ducas. Fulsere quondam candidi tibi soles, cum ventitabas quo puella ducebat amata nobis quantum amabitur nulla. Ibi illa multa cum iocosa fiebant, quae tu volebas nec puella nolebat. Fulsere vere candidi tibi soles. Nunc iam illa non vult: tu quoque, impotens, noli, nec quae fugit sectare, nec miser vive, sed obstinata mente perfer, obdura. Vale, puella, iam Catullus obdurat, nec te requiret nec rogabit invitam. at tu dolebis, cum rogaberis nulla. Scelesta, vae te, quae tibi manet vita? Quis nunc te adibit? cui videberis bella? quem nunc amabis? cuius esse diceris? quem basiabis? cui labella mordebis? At tu, Catulle, destinatus obdura.

Desventurat Catul, deixa’t de cabòries i allò que veus que ha mort, dóna-ho per perdut. En altre temps brillaven per tu sols radiants quan tu sovint anaves on et duia la noia que jo he estimat tant com no ho serà cap altra. Quan es feien, allí, aquells divertiments que tu volies i ella no refusava pas, van brillar de debò per tu sols radiants. Ara ella ja no ho vol: doncs tu, sorrut, no ho vulguis, ni la cerquis, si fuig, ni visquis amargat, ans obstinadament aguanta’t i suporta-ho. Apa, noia, bon vent: Catul ara s’aguanta; ni et cerca ja, ni pregarà puix que no ho vols. Però tu et queixaràs quan no seràs pretesa. Ai de tu, miserable, quina vida t’espera? I qui et vindrà a cercar? A qui semblaràs bella? Ara qui estimaràs? I de qui diràs que ets? Qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis? I tu, Catul, però, sempre obstinat, aguanta’t.

LI Ille mi par esse deo uidetur, ille, si fas est, superare diuos, qui sedens aduersus identidem te spectat et audit dulce ridentem, misero quod omnis eripit sensus mihi: nam simul te, Lesbia, aspexi, nihil est super mi <uocis in ore>, lingua sed torpet, tenuis sub artus flamma demanat, sonitu suopte tintinant aures, gemina teguntur lumina nocte. Otium, Catulle, tibi molestum est: otio exsultas nimiumque gestis: otium et reges prius et beatas perdidit urbes.

Aquell em sembla que és igual a un déu aquell, si és lícit, em sembla que supera els déus aquell que, assegut davant teu, no para de mirar-te i escoltar-te mentre somrius dolçament, i això, dissortat de mi, em fa perdre tots els sentits, ja que quan et veig, Lèsbia, no em queda gens de veu sinó que se'm trava la llengua, em recorre sota els membres una flama subtil em xiulen les orelles amb el seu propi brogit els ulls s'enfosqueixen per una doble nit. L'oci, Catul, és molest per a tu: amb l'oci t'agites i t'exaltes massa: l'oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats pròsperes.

VIRGILI

EGLOGAE

            I

MELIBOEUS.

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi

silvestrem tenui musam meditaris avena :

nos patriae finis et dulcia linquimus arva ;

nos patriam fugimus : tu, Tityre, lentus in umbra

formosam resonare doces Amaryllida silvas.

MELIBEU

Títir, tu recolzat sota la capçada d’un faig

compons cançons de camp amb la fràgil caramella:

Nosaltres el llindar de la pàtria i els dolços camps deixem;

fugim de la pàtria: tu, Títir, tranquil a l’ombra

ensenyes els boscos a repetir: Amaril·lis bella.

TITYRUS

O Meliboee, deus nobis haec otia fecit.

namque erit ille mihi semper deus, illius aram

saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.

ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum

ludere quae vellem calamo permisit agresti.

Oh, Melibeu, un déu ens ha donat aquesta pau,

perquè ell sempre serà un déu per a mi;  sovint

mullarà el seu altar un be tendre del nostre Ramat.

Ell, com pots veure, permet que pasturen els meus bous,

i que toque  quan vull la flauta.

MELIBOEUS

Non equidem invideo; miror magis: undique totis

usque adeo turbatur agris. En ipse capellas

protinus seger ago; hanc etiam vix, Tityre, duco.

hic inter densas corylos modo namque gemellos,

spem gregis, a! silice in nuda conixa reliquit.

saepe malum hoc nobis, si mens non laeva fuisset,

de caelo tactas memini praedicere quercus.

sed tamen, iste deus qui sit, da, Tityre, nobis.

No tinc enveja, més aviat em sorpén: arreu

on vaig hi ha maror al camp. Mira, jo mateix

que duc les cabretes sense descans, Títir, fa poc que aquesta

que sota els avellaners  havia parit  dos bessonets,

esperança del ramat, ai! sobre la nua roca els ha abandonat.

Sovint recorde com els roures ferits pel cel, si no fórem bledes,

ens vaticinen les desgràcies.

Tanmateix, Títir, digues qui és aquest déu  per a nosaltres.

TITYRUS

Urbem quam dicunt Romam, Meliboee, putavi
stultus ego huic nostrae similem, quo saepe solemus
pastores ovium teneros depellere fetus:
sic canibus catulos similes, sic matribus haedos
noram; sic parvis componere magna solebam.
Verum haec tantum alias inter caput extulit urbes,
quantum lenta solent inter viburna cupressi.

Melibeu, la ciutat que anomenen Roma, pensava

que era com la nostra ―ximplet de mi―, on  els pastors

acostumem  a dur-hi els bens de llet,

igual que els gossets són semblants a les mares

igual tenia les coses grans com les petites.

En veritat aquesta tant ha alçat el cap entre les altres ciutats

com els xiprers s’alcen entre els vímets.

Eneida

Invocació

Canto les armes i l’heroi que, seguint el destí, fou el primer que arribà fugitiu des de les costes de Troia fins a Itàlia i a les riberes de Lavínium, llargament sacsejat en terra i en mar per la violència dels déus, a causa de la ira rancorosa de Juno, havent sofert també molt en la guerra, fins que pogués fundar una ciutat i introduir els seus Penats en el Laci; aquest és l’origen de la raça llatina, dels pares albans i de les muralles de l’alta Roma. 

            Recorda-te’n, Musa, les causes: per quina ofensa a la seva divinitat, poder quin ressentiment la reina dels déus obligà un home notable per al seva pietat a passar tants perills i afrontar tantes penalitats. ¿Tan gran és la ira en l’ànim dels déus celestials?

Eneida, I

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris

Italiam, fato profugus, Laviniaque venit

litora, multum ille et terris iactatus et alto

vi superum saevae memorem Iunonis ob iram;

multa quoque et bello passus, dum conderet urbem,

inferretque deos Latio, genus unde Latinum,

Albanique patres, atque altae moenia Romae.

Musa, mihi causas memora, quo numine laeso,

quidve dolens, regina deum tot volvere casus

10 insignem pietate virum, tot adire labores

impulerit. Tantaene animis caelestibus irae?

HORACI

                                                                                      Paraules d’Alfi

Beatus ille qui procul negotiis,       ut prisca gens mortalium, paterna rura bobus exercet suis       solutus omni faenore neque excitatur classico miles truci       neque horret iratum mare forumque vitat et superba civium       potentiorum limina. Ergo aut adulta vitium propagine       altas maritat populos aut in reducta valle mugientium       prospectat errantis greges, inutilisque falce ramos amputans       feliciores inserit, aut pressa puris mella condit amphoris       aut tondet infirmas ovis;  vel cum decorum mitibus pomis caput       autumnus agris extulit, ut gaudet insitiva decerpens pira       certantem et uvam purpurae, qua muneretur te, Priape, et te, pater       Silvane, tutor finium. Libet iacere modo sub antiqua ilice,       modo in tenaci gramine: Haec ubi locutus faenerator Alfius,       iam iam futurus rusticus, omnem redegit idibus pecuniam,       quaerit kalendis ponere.

Benaurat el que lluny dels tràfecs, com l’home d’antigues generacions, llaura els camps paterns amb els seus bous, sense lligams de cap préstec, i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident ni esgarrifa la mar enfurida, i evita el forum i les llindes superbioses dels ciutadans poderosos. Per això, marida els pollancres que es drecen alts amb els sarments ja crescuts dels ceps, o contempla errants en una vall reclosa els seus ramats de bous i vaques i amb el falçó espurga les branques inútils i els fa empelts més fruitosos, o guarda en àmfores netes la mel premuda o ton les fràgils ovelles; o quan Tardor, per sobre els camps, treu el seu cap ornat de fruits en saó ¡quin gaudi collir les peres empeltades i el raïm que malda per ser com la porpra, per fer-vos-en ofrena a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, tutor dels termes! Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina, ara sobre una tofa d'herba; […] En haver dit això, Alfi l’usurer (a punt d’esdevenir un camperol!) Va recuperar tots els prèstecs per les idus I per les calendes ja cerca on col·locar-los.

OVIDI

Hi hagué un home i una dona

encara salvatges d’ànima. Es van aturar

al mateix lloc:  i un lànguid  plaer

els apaivagà. Cap mestre els havia dit

què fer: Venus és un dolç quefer,

s’aprén ben aviat.

Estima el que vola, i la femella del peix

troba amb qui gaudir dins l’aigua; la cérvola

acaça el cérvol, la serp a l’escurçó

s’abraça, i el gos i la gossa s’enganxen

amb força per copular. L’ovella

gaudeix fent-se muntar i també la vaca

s’acontenta amb el bou i la cabreta esmussada

deixa que el cabró la cavalque;

i les egües s’agiten furioses i acacen

els cavalls separats del ramat

per prats solitaris vora el riu.

Així, doncs, si la teua xicota té els nervis

posa-li remeis consistents: són els únics

que calmen el dolor, molt millor

que els xarops de Macaó. Els teus errors, veuràs,

com et són perdonats.